Foto portada Miquel Carreras al Puig del PI Candeler, agost 1937, Autora: Roser Trallero.

Miquel Carreras (1905-1938), historiador, filòsof, filòleg i educador

Esbossem un perfil biogràfic d’un dels intel·lectuals més notables de la nostra ciutat, que va morir al front durant la Guerra Civil en circumstàncies que encara no han estat esbrinades.  

Miquel Carreras i Costajussà va néixer del 5 de febrer de 1905, al número 154 del carrer del Sol, encara que molt petit va traslladar-se amb la seva família al carrer Sant Honorat, 3 on el seu avi patern tenia un botiga de fuster. Miquel va ser el primer dels tres fills del  matrimoni format per Lluis Carreras i Puig i Ramona Costajussà i Gibert. El seu pare treballava de comptable al Banc Sabadell i provenia d’una família que es remunta al seu besavi, Lluís Carreras Raurich, parcer, nascut al 1813 a Manresa, però que el 1835 s’instal·là a Sabadell per a treballar de teixidor en una fàbrica. El seu avi, Miquel, va néixer a Manresa, però es traslladà a Sabadell quan tenia 14 anys. En el padró municipal del 1895 consta com a teixidor i declarava no saber llegir ni escriure.

La branca materna era propietària de masia de Can Costa a Sentmenat. El seu besavi Josep Costajussà i Blancafort va tenir sis fills, entre ells Llorenç Costajussà que va casar-se amb Josepa Gibert Guardia de Palau-solità amb qui va tenir dos fills, Josep i Ramona, nascuda el 1874. En la carta a Marçal Pasqual, del 29 d’agost del 1924, Miquel Carreras escriu referint-se a la seva família:

Jo, nascut d’una família pròximament pagesa, la maternal, i biològicament molt més lligat a ella, sóc tot una agitació de pensament, i fecund d’elements que he senyalat com a propis de la teoria rural: jurisme, organització, nacionalisme, religió, misticisme, valor i aseïtat dels actes (sentit de l’heroisme). Això és el que jo sento remoure’s vigorosament en el meu pensar: imperatius d’heroisme, de religió, de pàtria, de socialisme, de justícia.

No obstant, venint paternalment d’una línia d’homes de vida subjugada, ascendent i difícil (primer parcers de terres, després teixidors de fàbriques, després comptables de bancs, després i finalment sacerdots) tinc un instint pràctic de la vida, una cupidesa de situació, d’irresponsabilitat, de glorificació personal, de sensualitat, de capital”.

L’al·lusió als sacerdots es refereix al seu oncle Lluís Carreras i Mas, l’eclesiàstic més influent de Sabadell i un dels més poderosos de Catalunya.

Miquel va anar a pàrvuls als tres anys al col·legi de la Sagrada Família, al carrer Sant Josep, i ingressà als cinc anys a les Escoles Pies. Des de ben petit fou un lector voraç, particularment de les obres de Jules Verne. El 1914, amb només 9 anys, va guanyar el segon premi de lectura del Concurs Comarcal de Lectura i Escriptura en Català. Als 11 anys començà el batxillerat que acabà el 1922 amb excel·lents qualificacions, llevat de cal·ligrafia i gimnàstica.

El jove va manifestar una vocació literària precoç. El 30 d’abril de 1916 guanya el primer premi del IV Concurs d’Història de Catalunya, organitzat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El 4 de juny del mateix any obté el segon premi en el Concurs Comarcal de Lectura i Escriptura.  El 30 d’agost de 1919 es fa amb el premi extraordinari per l’obra en prosa Terra als Jocs Florals Infantils de Terrassa, organitzats per la Lliga Regionalista. Uns mesos més tard guanya als Jocs Florals Infantils de Girona el premi per la seva composició Quirze. El 1920 obté el premi Josep Garay pel seu treball en prosa Vanitat castigada en el mateix concurs. Aquest mateix any, el 24 de maig, se’l concedeix el premi d’honor del VIIè Concurs Nacional d’Història de Catalunya, premiat amb 125 pessetes. A l’agost guanya el guardó al millor treball de caràcter històric relacionat amb Sabadell per l’obra Història i etimologia d’Arraona, en el Concurs Literari organitzat per la Joventut Nacionalista de Sabadell. També, aquell any, comença la seva tasca com a conferenciant l’11 d’abril al Centre Excursionista Sabadell, al carrer Pedregar, 29, amb la ponència El Folkore i ses principals composicions: contes, tradicions i llegendes.

Així mateix va començar ben aviat a publicar articles a la premsa. El 5 de setembre de 1917 publica, amb només 12 anys, el seu primer article, Amèrica i Àfrica al diari local La Gazeta del Vallès. Una publicació d’inspiració catalanista i vinculada a la Lliga on tenia una gran influència el seu oncle mossèn Carreras, cosí del seu pare i consiliari de l’Acadèmia Catòlica. L’any 1918 inicia les seves col·laboracions al Diari de Sabadell, també vinculat a Lliga, que continuaria fins a l’esclat de la Guerra Civil que comportà la seva clausura. També a finals del mateix any comença les seves col·laboracions a la conservadora Revista de Sabadell amb una crònica de una conferència del seu tiet, mossèn Carreras a l’Acadèmica Catòlica.

Així mateix el 1919 inicia les seves col·laboracions en un diari de fora de Sabadell, a l’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, on treballava el oncle per part de mare Joan Costa i Deu, amb l’article, Sometent o somatent? a propòsit del verb mêtre on demostra els seus coneixements en lingüística i etimologia. Els articles d’aquesta època palesen el seu catalanisme catòlic com ara a El catalanisme ideal indestructible o Castella i Catalunya. Els seus esperits, el seu dualisme, ells i el món.

Anys de formació

Al setembre de 1922 obté el títol de batxiller. Aconsellat pel seu tiet mossèn Carreras es matricula a la facultat de Dret de Barcelona. A partir del segon curs haurà de seguir els estudis de per lliure arran del fort enfrontament amb el professor de Dret Canònic, Francisco Gómez del Campillo, que seria el rector de la Universitat de Barcelona (1941-1945) i un dels jutges instructors de la depuració universitària en el franquisme. Alhora es matricula en diverses assignatures de Filosofia i Lletres. De manera que es llicencià de les tres carreres de forma consecutiva el 1929 de Dret, el 1931 de Lletres i el 1932 de Filosofia.

La seva carrera acadèmica es va veure interrompuda durant l’any 1927 quan va haver de complir el servei militar al Castell de Montjuïc Barcelona al cos d’enginyers i sapadors de muntanya i que no li va desagradar del tot, segons va escriure al seu amic Joan Llonch: “M’ha agradat la vida militar pel que té d’humilitat imposada i abnegació, i per aquelles coses, aquell conjunt d’impressions que agraden a unes naturaleses i repugnen a altres”.

Després d’acabar el servei militar, va desplaçar-se a Madrid, el juny del 1929, per matricular-se en els cursos de doctorat. En aquella època, encara no havia assolit l’autonomia de la Universitat de Barcelona i no hi havia altra forma de doctorar-se que a la Universidad Central de Madrid. Per adquirir el títol de doctor s’havien d’aprovar una sèrie d’assignatures i després defensar una memòria o tesi doctoral. Malgrat que va aprovar totes les assignatures de Dret i Filosofia no va aconseguir doctorar-se ja que no va trobar el temps per inscriure’s i defensar les tesis doctorals.

Carreras va compaginar la seva formació acadèmica amb la seva tasca literària. El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, publicà de forma anònima l’opuscle, editat per Caixa d’Estalvis de Sabadell, Veritats i coneixements que convé propagar. Una dècada després, al 1934, l’entitat financera li publicarà també anònimament un altre escrit titulat Coneixences sobre l’estalvi que gaudí d’un gran èxit. Al juliol del mateix any s’inicien les reunions d’intel·lectuals i artistes conegudes com “els dillunsos”, a la mansió de l’industrial lligaire Joan Llonch i Sales on es donaren cita Joan Matas, Joan Sallarès, Ricard Marlet, Josep Maria Costa i Ruiz, Josep Sanllehí, Joan Arús, Jona Puig i Pujol o Josep Vives i Bracons.

També d’aquesta època data la seva relació amb la Colla de Sabadell, formada per la tríade de Joan Oliver, Armand Obiols i Francesc Trabal, companys a la redacció del Diari de Sabadell i amb el suport de Ricard Marlet, Joan Garriga, Antoni Vila Arrufat, Lluís Parcerisa i el mateix Miquel Carreras, encara que la seva col·laboració seria més aviat ocasional. D’aquesta relació sortiria l’obra col·lectiva, L’any que ve, redactada per Trabal i amb il·lustracions de tot el grup que, malgrat provocar un gran escàndol, seria l’inicia de l’editorial La Mirada on desfilaria el millor de la literatura catalana de l’època com ara Carles Riba, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra. A més, de La Mirada, Joan Costa i Deu impulsà la col·lecció Biblioteca Sabadellenca amb 32 volums en la qual Miquel Carreras col·laborà indirectament amb el pròleg del llibre poesies de mossèn Josep Cardona. Així mateix va col·laborar amb la revista Paraules. Mensual d’Arts i Literatura, creada per Joan Garriga Manich i amb la publicació Almanac de les Arts que només editarà dos números i on publicarà els articles De la tesi de Gaziel a l’antagonisme i a l’imperialisme i Anticipacions sobre el futur de la cultura catalana. En aquest període, Carreras continua en la línea nacionalista i lligada als plantejaments noucentistes de Prat de la Riba i Eugeni d’Ors sobre la necessitat de crear una cultura d’elit com un dels elements fonamentals de la construcció de la nació catalana.

El 2 i 17 de febrer de 1925 impartí la conferència La fórmula esquemàtica del decandir europeu a la seu de la Lliga Regionalista de Sabadell, que va tenir un gran ressò, inspirada en les teories organistes d’Oswald Spengler sobre les civilitzacions i decadència d’Occident. Una ressenya anònima publicada al Diari de Sabadell li valgué una sanció governativa de 250 pessetes. L’any 1927 enceta una sèrie d’articles –un per setmana- al Diari de Sabadell titulats Notes sobre la Fundació Bernat Metge. La història llatina, que reflecteixen el seu profund coneixement dels clàssics.

La tasca d’arxiver

Després del servei militar va tornar a l’activitat pública amb dues conferències. La primera a l’Acadèmia de Belles Arts, Etimologies locals: Sabadell, Ripoll i Arraona i una altre el 29 de juny a l’Ateneu de Sabadell, Periodisme, la premsa i el llibre, amb motiu del VIè Congrés de la Premsa Catalano-Balear, celebrat a la nostra ciutat.

Precisament aquesta darrera conferència va convèncer a l’alcalde de la dictadura de Primo de Rivera, Esteve Maria Relat, a oferir-li la plaça, llavors vacant, d’arxiver-cronista de la ciutat al qual fou nomenat al juliol de 1928. Allí Carreras desenvoluparà una intensa activitat i va enfrontar-se a l’ingent tasca d’inventariar i arxivar el material que estava increïblement desordenat. Segons el Diari de Sabadell, l’Arxiu “era una mena de golfa impenetrable; mans barroeres ho havien remenat de dalt a baix i de dreta a esquerra. El desconeixement, la negligència i l’abandó feien impossible qualsevol recerca, practicar-hi estudis, laborar en profit”. Carreras va resistir les pressions per adherir-se a la règim de Primo de Rivera i posar el càrrec a la disposició de les autoritats locals que finalment van deixar-ho estar.

Proclamada la República, va continuar exercint la tasca d’arxiver i va assessorar i col·laborar a la regidora de Cultura a banda de formar part de la Junta de Museus i Excavacions. Aquest període és el més prolífic de la seva trajectòria amb nombroses conferències i articles a la premsa.

Entre les conferències destaca, Per una història espiritual del Vallès, la vida interna de Sabadell, impartida a la Casa del Vallès a Barcelona i que serà publicada el 1930 amb altres textos de Pau Vila, Maspons Anglasell i Carreras Candi, dins el primer volum de la Biblioteca d’Estudis Locals, on interna es transformarà en íntima.

Aquest mateix any publica, a la Biblioteca Sabadellenca, el llibre Línies d’història ciutadana, en el marc de l’exposició sobre el Sabadell antic organitzada en el Centre Excursionista de Sabadell i celebrada a la Caixa d’Estalvis el juny del 1930. Aquesta obra resulta una expressió de la seva concepció orgànica de la història on la ciutat es percebuda com a una entitat viva dotada d’ànima i espiritualitat pròpia.

Elements d’història de Sabadell

Malgrat la seva adscripció al catalanisme catòlic, va col·laborar amb els autoritats municipals republicanes, ja que va evolucionar vers a posicions de liberalisme burgès. De fet, va impartir conferències no només a l’Acadèmia Catòlica, sinó al Cercle Republicà Federal. Així, no tant sols mantingué el càrrec d’arxiver, sinó que el 1931 col·laborà amb la recent instaurada Comissió de Cultura en el llibre El problema de l’ensenyança primària a Sabadell que inclou el capítol De la nostra història docent, redactat per Carreras on repassa el desenvolupament de l’ensenyament a la ciutat des del segle XVI a principis del XX (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).

La seva tasca com a historiador local culmina el 1932 amb la publicació d’Elements d’història de Sabadell, un encàrrec de la Comissió de Cultura amb la intenció de servir de text de referència pels alumnes de les escoles públiques de la ciutat, encara que aquest propòsit original quedarà superat per la dimensió del treball. En aquesta obra, prologada pel seu amic Joan Sallarès, es fa un recull de la història de la ciutat des de la prehistòria fins al segle XIX, a través de vida municipal, l’expansió urbana, la economia, la cultura i la religió. Andreu Castells diu dels Elements…, el següént:

Es tracta del millor compendi de tota la nostra història fins per tot el segle XIX”. Ara bé, Castells considera que “sigui per la influència del Dr. Lluís Carreras Mas, consiliari d’Acció Catòlica, cosí germà del pare de l’autor, sigui per altres causes, no apareixen en els Elements els dinamiters, la maçoneria, els espiritistes, les entitats cristianes no catòliques i s’hi dona poca informació sobre els federals, els únics polítics que construïren un edifici propi”. En aquest sentit, el situa com “l’historiador de la burgesia”. Tanmateix, “els intel·lectuals no saberen o no volgueren valorar públicament el llibre i la imatge de Miquel Carreras no tingué prestigi ‘oficial’ fins entrats els anys 50, essent vetat el seu nom com a advocació corporativa. D’aleshores començaren, primer tímidament, a aparèixer treballs am cites dels Elements”.

El gener del 1932 entra a treballar com advocat assessor de la Caixa d’Estalvis i es nomenat president de l’Obra Commemorativa del Centenari de Goethe. Així mateix enceta una sèrie conferències sobre el fet comarcal català i la geografia que se emmarca en el debat sobre la divisió territorial de Catalunya liderat per Pau Vila com ara El Vallès i el moviment comarcal, a la Casa del Vallès a Mollet, La qüestió comarcal davant l’Estatut a l’Ateneu Barcelonès, o L’organització comarcal de Catalunya a Sant Sadurní d’Anoia al local del Bloc Catalanista Republicà. En aquesta línea, publicà una sèrie d’articles, al diari La ciutat com ara Sabadell i l’organització comarcal, la Divisió comarcal del Vallès i un altre referit a la “capitalitat del Vallès”. Així doncs, en aquest període, compagina la tasca d’arxiver, d’advocat, les seves activitats públiques com articulista i conferenciat, i encara trobà temps per a treballar com a professor de llenguatge i Economia Política a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis.

Miquel Carreras, sempre d’una salut delicada, es troba malalt al 1934. Des de ben petit patia del fetge,  es queixava del ronyó i se li va diagnosticar apendicitis crònica i colecistitis. Durant gairebé tot aquest any estarà convalescent a casa seva i sense poder desenvolupar les seves activitats públiques, llevat d’algunes conferències i articles com ara la crònica al Diari de Sabadell sobre el 25è aniversari de l’ordenació sacerdotal del seu tiet. A l’abril del 1936 serà congressista del Congrés Jurídic Català

La Guerra Civil  

Iniciat el conflicte l’agost del 1936 va ser nomenat secretari del Col·legi d’Advocats de Sabadell, arran la fugida d’alguns dels membres de la junta directiva que ostentà fins el febrer del 1937 en que fou rellevat del càrrec. A més va participar en la creació de l’Institut-Escola Manuel B. Cossio, a les dependències incautades de les Escoles Pies, juntament amb el seu director Lluís Casals i professors del nivell, Miquel Crusafont,  Joan Morales, Antoni Forrellad, Ricard Marlet, Josep Vives o el professor de música, Adolf Cabané. Primer va ser professor de d’història i llatí i a partir del febrer de 1937 de Filosofia. Paral·lelament, com a conseqüència del desdoblament de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, és nomenat professor de Cultura General a la nova Escola Tèxtil.

Professors de l'Institut M.B. Cossio. De dreta a esquerra, Carreras, Crufasont, Puigvert, Morales, Casals, Font i Brull (febrer, 1937). AHS
Professors de l’Institut M.B. Cossio. De dreta a esquerra, Carreras, Crufasont, Puigvert, Morales, Casals, Font i Brull (febrer, 1937). AHS

Així mateix, l’agost del 1936, és designat a instàncies del regidor de Cultura d’ERC, Salvador Sarrà Serravinyals, que actuava com a comissari de la Universitat Autònoma de Barcelona, delegat d’aquesta universitat per a inventariar els documents històrics i objectes de valor artístic per tal de ser enretirats i dipositats al Museu i l’Arxiu per tal d’evitar les destruccions del patrimoni dels primers dies de la guerra.

El gener del 1938 és designat delegat del Ministeri Fiscal del Jutjat d’Instrucció de Sabadell, segurament com indica Àngels Casanovas a causa de l’escassetat de funcionaris de la carrera judicial provocada per les depuracions, abandonaments, quintacolumnistes i morts. El maig del 1938, Carreras que pertanyia a la quinta del 1937 és cridat a files. A parer d’Andreu Castells: “Miquel Carreras va ser la personalitat més rellevant de la intelligentsia sabadellenca del seu temps, l’única que la representà al front i l’única que hi va morir”.

Segurament, podia haver aconseguit ser destinat als serveis auxiliars a la reraguarda o fins i tot ser declarat inútil. Així no va fer cas dels consells del seu amic Miquel Crusafont per tal de presentar un certificat del dr. Bedós on constessin les seves malalties. Segons Joan Sallarès, l’alcalde, Josep Moix, i el diputat al Parlament, Joan Mora, li escriviren per tal que no s’aventurés a anar el front. El primer va parlar amb el ministre a fi d’incorporar-lo al cos jurídic militar, el segon li aconsellà que la seva aportació seria més útil en altres serveis de l’exèrcit. Les seves respostes foren evasives. Segons el testimoni del seu amic Ricard Marlet:

I per què no he d’anar al front? No hi ha anat centenars de sabadellencs, entre els quals el meu amic Sebastià Arderius, conseller municipal, que ni per un moment va pensar en abastar un càrrec a la reraguarda?”.

Posteriorment, ell mateix va escriure cinc cartes des del front demanant els avals de l’Ajuntament, del Sindicat d’Ensenyament i de la Federació de Funcionaris per tal de cursar una instància per a entrar a les Milícies de Cultura. El 3 d’agost, el secretari municipal interí de Sabadell emeté el certificat signat per l’alcalde Moix, també ho va el secretari del Jutjat de Sabadell donant fe que havia estat delegat del Ministeri Fiscal; però sembla ser que mai van ser enviats al front.

Darrera foto de Miquel Carreras, al front del Segre (1938).
Darrera foto de Miquel Carreras, al front del Segre (1938).

Al juny del 1938, després de passar la revisió mèdica i ser declarat útil total, s’incorporà al Centre de Reclutament i Instrucció Militar de Terrassa i després fou destinat a la Base d’Instrucció Militar de Can Bros a Martorell. Finalitzada la instrucció al juliol, parteix cap a Tiurana des d’on el 4 d’agost s’incorpora a la Brigada Mixta 153 de la 30 Divisió destinada a primera línea de foc a Térmens de Segre. Justament, el 9 d’agost , la seva unitat va participar en una ofensiva que va acabar en un desastre amb milers de baixes.

En aquests dies va publicar, amb el pseudònim de Miquel Costa, el que seria el seu darrer llibre Conceptes i dites de Martí Rialp. L’obra es una sèrie d’aforismes ordenats alfabèticament on exposa el seus pensaments més íntims en clau poètica i filosòfica amb molts trets autobiogràfics.

Versions d’una mort

La seva mort encara està envoltada pel misteri. La data oficial de la seva defunció fou el 11 d’agost del 1938, segons consta en l’escrit del Ministerio Nacional de Defensa,”el soldado Miquel Carreras fue muerto cuando intentaba pasarse al enemigo”. Segons Castells i Àngels Casanovas aquesta versió és insostenible ja que l’exèrcit franquista havia obert les comportes de la presa de Camarasa, arrastrant totes les passarel·les, amb la qual cosa resulta impossible creuar el riu Segre que separava als dos exèrcits. A més aquesta decisió no s’adiu gens amb la personalitat de Carreras. Tampoc donen credibilitat a la versió de Rafael Tasis, segons la qual, va morir heroicament en una operació de descoberta en el curs de la batalla.

Per la seva banda, el seu amic Joan Sallarès, reconstrueix les circumstancies que envoltaren la seva mort a partir dels testimonis recollits  a les presons on va estar reclòs quan acabà la guerra.

Era obedient complidor i sofert, però el veien estranyament concentrat; i en escorcollar-li el sac de soldat i trobar-hi una quantitat d’escrits que duia fets i que no desxifraven a causa de la seva endiastrada cal·ligrafia i, també, per no ésser redactats en castellà, van creure que no ho eren en llatí. Aquests papers determinaren que Miquel Carreras ésser suspecte. Les explicacions que ell va donar no foren escoltades. No haurien de malfiar-se’n ni vigilar-lo. Una nit els seus superiors –natura de criminals- manaren que tres soldats sortissin a prestar un servei de descoberta. Miquel Carreras caminava enmig dels seus companys, dels quals es trobava separat uns 20 metres, i ell ja no va tornar: l’havien omplert de bales covardament, per l’esquena”.

Per la seva banda, Joan Sales en el seu influent article, Els òrsides, publicat a la revista publicada a Mèxic Quaderns de l’Exili, escriu:

Els Conceptes i dites que va publicar en Miquel Costa -soldat com tots nosaltres, afusellat per uns brètols, perquè li van trobar en una carta a la seva promesa una cita d’Ovidi, d’on van deduir que era un capellà camuflat-. Massa jove, no havia arribat a un sistema madur d’idees”.

Segons Àngels Casanovas el comissari de la 153 Brigada Mixta, Enrique Rigabert Martí, afilat al PSOE i la UGT, va descobrir a començaments d’agost una sèrie d’actuacions corruptes i maltractaments al soldats per part dels oficials de l’Estat Major de la unitat que consignà en un demolidor informe que trameté l’1 d’octubre. De fet, Rigabert, el seu ajudant i el xofer del seu vehicle foren assassinats i el seu cotxe cremat. La investigació judicial per esbrinar els fets va considerar culpables a diversos membres de la Brigada per a tapar las pràctiques corruptes i els abusos. Així, doncs, Carreras podia haver estar víctima d’aquests a l’assabentar-se d’aquesta situació i pel seu caràcter intransigent davant les injustícies i la deshonestat. De fet, un altre sabadellenc, destinat a la mateixa unitat, Josep Maria Fuster i Argemí, membre de l’Acadèmia Catòlica, fou assassinat o afusellat, el mateix dia 11 d’agost, també acusat de voler passar-se a l’enemic, segons va denunciar la seva mare davant el jutge municipal i que va ser inclosa en la Causa General.

Andreu Castells aporta la versió del pare de Miquel Carreras i de la seva amiga Mercè Corominas, segons la qual un capità de l’Estat Major de la unitat, veí de Sabadell i proper a la FAI –encara que segons Castells aquesta darrera dada és inexacta- va manar assassinar-lo amb el pretext que volia passar-se a l’enemic. Al seu parer, la inútil i desgraciada ofensiva podria haver desfermat, les seves airades protestes.

Això creiem que va ser la causa de la seva mort: la fidelitat a la línia immutable del seu pensament. I, pel comandament, fou senzill, ja que seguint les instruccions confidencials que circulaven per tot el front català, la repressió del derrotisme –i derrotisme podia ser un gest, una frase, ves a saber!- facultava a qualsevol a prendre’s la justícia pel seu compte”.

En altre ordre de coses, Carreras va mantenir durant la guerra una correspondència, políticament intranscendent, amb Joan Salas Llonch, empresari sabadellenc i dirigent lligaire, designat per Francesc Cambó per a dirigir l’Oficina de Propaganda i Premsa a París a favor del general Franco (més info: ‘La Lliga i Franco‘). No es pot descartar que el Servicio de Inteligencia Militar (SIM) interceptés les cartes i això fos considerat motiu suficient per executar-lo.

La seva mort prematura estroncà una brillant trajectòria intel·lectual de qui prometia ser una de les referències de la cultura catalana de l’època.

Bibliografia

BENAUL i BERENGUER, Josep Maria. Miquel Carreras i Costajussà vist per Joan Sallarès i Castell. Arraona, 4, primavera 1989.
CASANOVAS i ROMEU, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938). Passió i compromís. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2011.
CASANOVAS, Pompeu (coordinador i editor) Miquel Carreras i Costajussà i la filosofia catalana d’entreguerres (1918-1939). Institut d’Estudis Catalans i Fundació Bosch i Cardellach, Barcelona, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República, 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
· Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARTIN BERBOIS, Josep Lluís. Cartes en temps de guerra. Epistolari entre Miquel Carreras i Costajussà i Joan Llonch Sales (1936-1938), Editorial Mediterrània, Capellades, 2007.
SALES, Joan. Els òrsides. Quaderns de l’Exili, n. 12, març-abril, 1945,
DD.AA. Miquel Carreras, Ciutadania i Pensament. Miscel·lània d’homenatge. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1990.
DD.AA. Miquel Carreras: 1905-1938. Esforç i reflexió. Memòria d’una ciutat. Obra Social Caixa Sabadell, 2007.

Foto portada Miquel Carreras al Puig del PI Candeler, agost 1937, Autora: Roser Trallero.

Comments are closed.