Resumim el frau financer que afectà a les caixes d’estalvi i principalment a Caixa Sabadell. L’afer va provocar una gran daltabaix a l’entitat financera sabadellenca que va ser objecte d’una sanció i que va haver de rebre un préstec per eixugar les pèrdues.
A finals de 1984 començaren a circular informacions sobre l’existència d’irregularitats en el despatx de l’agent canvi i borsa Alejo Buxeres, que també era cònsol de Costa Rica a Barcelona. Al seu despatx operaven un nombre considerable de caixes d’estalvis, entre elles la de Sabadell. Buxeres controlava més de la meitat del moviments de la Borsa de Barcelona.
El 21 de gener de 1985 la Junta Sindical de la Borsa de Barcelona decidia suspendre temporalment de les seves funcions degut a que no havia pogut fer front al pagament de 1.000 milions de pessetes als seus clients. A l’acabar el mes el Ministeri d’Economia i Hisenda i el Banc d’Espanya ordenaven una investigació sobre les entitats financeres que treballaven amb Buxeres, especialment la Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA) i deu caixes d’estalvis: Laietana, Sabadell, Terrassa, Galicia, Alicante, Murcia, Zamora, Albacete i Toledo. Tanmateix Caixa Sabadell i Laietana foren les més seriosament afectades. Les altres caixes decidiren, en funció del principi de solidaritat financera, compensar-se entre elles de les eventuals pèrdues.
Les primeres investigacions apuntaren a l’apoderat de Buxeres, Juan Sampere, com a responsable de les operacions denominades dobles, consistents en la venda a institucions i particulars de títols que posteriorment es recompraven a preus més alts i acordats amb anterioritat. Les operacions dobles estaven prohibides des de 1940. Dies després que Caixa Laietana anunciés una querella criminal contra Buxeres, el president de Caixa Sabadell, Ramon Gabarró, advertia que estava estudiant prendre una mesura similar. Els directius de la caixa local manifestaren que totes les operacions bursàtils realitzades eren correctes. Per això, reclamaven els títols per un valor de 2.600 milions de pessetes. Així mateix asseguraren que l’entitat financera posseïa els documents oficials amb la signatura i el segells de Buxeres, però que passades sis setmanes des de la intervenció del despatx no tenien notícies dels títols, circumstància que alimentava les sospites que molts d’ells s’haguessin evaporat.
Caixa Sabadell i la resta d’entitats d’estalvi implicades operaven amb Sampere des de feia 20 anys. Hi tenien plena confiança, mentre que Buxeres només era agent oficial de Canvi i Borsa des de feia sis anys. De manera que creien que Sampere havia abusat reiteradament de la confiança de Buxeres.
El 6 de març la Junta Sindical de la Borsa de Barcelona, les dues entitats més afectades, Laietana i Sabadell, la CECA i la resta de caixes que havien operat amb Buxeres i Sampere arribaven a un acord, aprovat pel Banc d’Espanya. La Junta Sindical procediria a la liquidació ordenada del despatx, utilitzant els actius i les bens cedits per Buxeres, la seva dona i Sampere. Si aquests recursos no fossin suficients, la Junta Sindical es comprometia a aportar 1.000 milions de pessetes (sis milions d’euros). A més, Laietana i Sabadell acceptaven esperar a recuperar els fons fins que els clients particulars no fossin atesos. Com a part de l’acord, Laietana retirava la querella criminal i Caixa Sabadell es comprometia a no presentar-la, encara que això no va impedir l’acció de la Fiscalia i del jutjat.
El 10 de març de 1985 Andreu Missé publicava a El País un article on denunciava aquest acord com la manta amb que es volia tapar el que qualificà del “mayor escándalo bursátil de Barcelona” i per amagar les irregularitats comeses per Buxeres i Sampere, el Col·legi d’Agents de Canvi i les entitats d’estalvi implicades “Han sido necesarios arreglos a tres bandas para ocultar los hechos”, rematava Missé. En aquest sentit, esmentava les paraules de Buxeres: “si tengo que declarar, diré toda la verdad y me despacharé a gusto”.
Així les coses, el 21 de març el titular del jutjat d’instrucció 17 de Barcelona ordenava la presó incondicional sense fiança de Buxeres i Sampere com a presumptes autors del delicte d’apropiació indeguda, estimat en 5.600 milions de pessetes que posteriorment els perits augmentarien fins als 6.072 milions de pessetes, i d’un altre de falsedat documental. Els processats van recórrer aquestes resolucions, sol·licitaren la llibertat provisional, primer davant el jutge instructor qui en principi la desestimà.
El 3 de maig de 1985, l’instructor concedí la llibertat provisional dels processats fixant una fiança de 250 milions de pessetes. L’11 de maig la secció sexta de l’Audiència Provincial confirmà el processament i la presó provisional de Buxeres i Sampere, però, a la vista de les seves apel·lacions, va rebaixar la fiança de 250 a 40 milions de pessetes a cadascú. La investigació judicial va demostrar que, a més de les operacions dobles, Sampere va captar fons entre persones de classe alta de Barcelona considerats en gran part de diner negre.
L’escrit del fiscal Mena
El desembre de 1985 el ministeri d’Economia i Hisenda va sancionar les 11 caixes d’estalvi afectades amb un total de 375 milions de pessetes per fer operacions dobles irregulars. Caixa Sabadell va haver de pagar 50 milions de pessetes.
D’altra banda, José Maria Mena, fiscal del jutjat d’instrucció 17 de Barcelona, va sol·licitar la remissió de la causa a la Audiència Nacional per estimar que les operacions irregulars “sólo fue posible por la intervención, en régimen de propuesta o de concierto, de la CECA y de las cajas de ahorro Layetana y Sabadell”. Mena destacà la desproporció entre els beneficis extrabursàtils de la CECA (2.447 milions de pessetes) en comparació amb els aconseguits pel despatx de Buxeres (38 millones). A més, les investigacions i proves pericials realitzades apunten al “indicio racional de participación necesaria o ejecución exclusiva en delitos de falsedad” per la manipulació dels llibres de les caixes d’estalvi. La fiscalia estimava que existeixen indicis de responsabilitat penal dels exdirectors generals de la Caixa d’Estalvis Laietana, Pere Antón Doria, i de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Miquel Forellad, així com del director general de la CECA, Miquel Allué. Tanmateix aquestes acusacions foren desestimades i només foren jutjats i condemnats Buxeres i Sampere.
Finalment, el fiscal de l’Audiència Provincial de Barcelona va sol·licitar 12 anys per a Buxeres i 8 anys per a Sempere, acusats d’apropiació indeguda i falsedat documental, encara que demanava l’indult per a Buxeres, en atenció als seus 82 anys d’edat. El 23 de desembre de 1994, després d’un judici on van desfilar nombrosos testimonis, Buxeres fou condemnat a vuit anys de presó pel frau comès per valor de 6.000 milions de pessetes. Pels mateixos càrrecs, Sampere fou condemnat a dos anys de presó. Així mateix, la sentència establia que, mentre la majoria de les caixes i un nombrós grup de clients particulars de Buxeres van obtenir grans beneficis, Caixa Sabadell i Laietana van patir grans pèrdues, les de Caixa Sabadell estimades en 2.450 milions de pessetes i les de Caixa Laietana en 2.367 milions.
Retallada a l’Obra Social
Quan va esclatar l’afer i per tal d’evitar les pitjors repercussions, Caixa Sabadell va destinar 1.283 milions de pessetes com aprovisionament especial de fallida. Posteriorment, i per tal d’eixugar les pèrdues de Caixa Sabadell i Laietana, es van instrumentar sengles crèdits a deu anys i a baix interès, sis punts per sota del mercat, que foren aportats per la CECA.
Caixa Sabadell va rebre un préstec de 2.450 milions de pessetes (14,7 milions d’euros), pagable d’una sola vegada l’11 de març de 1995. El Banc d’Espanya va recomanar que el préstec fos invertit en títols de renda fixa com ara deute públic per evitar les oscil·lacions del mercat. A les condicions del préstec s’estipulava que les dues caixes podien retornar el diners abans del termini fixat que l’entitat financera sabadellenca va retornar el 1994; és a dir un any abans de la data de venciment.
El forat patrimonial provocat per l’afer Buxeres va condicionar les activitats de Caixa Sabadell. Així es van posposar els plans d’expansió territorial, es van vendre la major part dels actius no vinculats a l’activitat financera i es retallaren dràsticament els fons aportats a l’Obra Social. De fet, Caixa Sabadell va destinar l’any 1985 un pressupost d’obres socials de 184,5 milions de pessetes, sensiblement inferior a les quantitats aportades per aquest concepte en 1984 i 1983, que foren de 193 y 197,5 milions de pessetes respectivament, i que es corresponia al mínim indispensable exigit per la legislació de l’època.
Bibliografia
BENAUL, J,M,, GARRIDO, A. i SUDRIÀ, C. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009, Fundació Caixa Sabadell, 2008.
MISSÉ ANDREU. Una manta sobre el caso Buxeres. El País, 10 març de 1985.