Història de Sabadell. ‘L’annexió de la Creu Alta (1904)’

Creu Alta

Esbossem un breu relat sobre els orígens d’aquest barri per a millor comprendre les circumstàncies que envoltaren la seva agregació a Sabadell i la dissolució del municipi de Sant Pere de Terrassa.

Des del segle XIII existien diverses parròquies rurals com ara Sant Julià d’Altura o Sant Vicenç de Jonqueres que depenien jurídicament de Terrassa i que s’anomenaven la part forana de Terrassa. L’expansió de Sabadell fins a tocar aquestes parròquies fou la causa del començament dels conflictes, que es perllongarien durant segles, ja que els propietaris de les terres solien ser de Sabadell, alhora que la jurisdicció pertanyia a Terrassa.

Al març de 1562, García Álvarez de Toledo, virrei de Catalunya sota el regnat de Felip II, va concedir a la part forana de Terrassa, formada per set parròquies (Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Galliners, Sant Pere de Terrassa, Sant Pau de Riusec, Santa Maria de Taudell i Sant Martí de Sorbet) la facultat per a formar una comunitat veïnal. Això no va acabar a les picabaralles entre Sabadell i Terrassa.

Finalment, el 7 d’agost de 1800, el rei Carles IV, acceptà la proposta del Consejo de Castilla i promulgà l’ordre que decretava la completa separació de la part forana de Terrassa amb la possibilitat de nomenar al seu propi alcalde. El nou municipi s’anomenà Sant Pere de Terrassa i s’estenia des de l’església romànica de Sant Pere a Terrassa fins al carrer les Valls de Sabadell.

L’origen de la Creu Alta

Com explica Manel Camps, les primeres construccions del que ara és el barri de la Creu Alta daten de 1745, quan Francesc Torrella, pagès de Matadepera i que havia estat arrendatari d’una carnisseria a Sabadell, va comprar al ferrer de Sabadell, Josep Clapés, uns terrenys on va construir un hostal. Això contravenia el pacte signat entre els ajuntaments de Sabadell i Terrassa per tal que a la part forana de Terrassa no es bastissin cap hostal, carnisseria, fleca ni fruiteria sense el vistiplau de Sabadell. Com relata Andreu Castells, Torrella estava enfrontat per qüestions de diners amb les autoritats de Sabadell; per això, amb el suport dels veïns de Sant Pere de Terrassa, va instal·lar l’establiment amb taverna, botiga de peix, oli, fleca i carnisseria a menys impostos que Sabadell. Hem de tenir en compte que, en aquella època els queviures estaven subjectes a impostos municipals, denominats consums, que variaven segons els ajuntaments.

Tanmateix,  el 1746, l’hostal fou enderrocat i les terres d’en Torrella van ser venudes per seu fill a Francesc Dinarès, traginer de Sabadell, que va parcel·lar-les per a construir habitatges i establiments comercials. El primer aixecar parets fou Josep Camps, casat amb Esperança Picañol. El primer edifici acabat a la Creu Alta, data del febrer de 1772 i segons explica Joan Montllor i Pujal, recollint una legenda, fou construït de nit per tal que, segons la legalitat vigent, Sabadell no pogués oposar-se.

Primer tram carrer Major on s'observen les primeres cases construïdes al segle XVIII. Autor: Francesc Casañas/AHS (1920 aproximadament)

Primer tram carrer Major on s’observen les primeres cases construïdes al segle XVIII. Autor: Francesc Casañas/AHS (1920 aproximadament)

El naixement de la Creu Alta va desfermar una forta competència comercial, ja que aleshores depenia de Terrassa i podien vendre els queviures més barats. Això va comportar un plet judicial que finalment va ser guanyat per veïns de la Creu Alta com es pot llegir a la sentència del 22 d’agost de 1792: “…de la parte forana tienen derecho i libertad de tener en el parage i lugares que acomede de sus terminos i parroquias carniceria, panaderia, mesón, taberna i tienda o gavela; bien entendido que en el meson no pueda venderse vino, aguardiente o otros liquores, como tampoco viveres o comestibles, sino a los passageros o viajantes que hisieren alto i se hospedaren allí mismo”.

La sentència provocà l’expansió de la Creu Alta, especialment de l’oferta comercial, que prosperà enormement i s’assentaren diversos hostals, botigues i tavernes al voltant dels actuals carrers Major i Castellar. Justament aquest comerç està en l’origen de l’apel·latiu de tallaret – de tallar carn- als habitants del barri.

Per a combatre aquest comerç les autoritats de Sabadell establiren una mena de vigilància fronterera a les entrades del terme municipal consistents en unes guaites de fusta, anomenades burots, amb policies armats que feien pagar com en una duana la diferència de preus. Per això, moltes dones de Sabadell amagaven a les seves faldilles i mitges els comestibles comprats a millor preu a la Creu Alta.

Marian Burguès ens ha deixat una vívida descripció del malestar popular contra les denominats burots que provocaren diversos i periòdics aldarulls populars:

Els consums eren odiats. Tothom sabia que finalment qui pagava aquest impost eren els treballadors. Els fabricants fent valer que el carbó i l’oli eren articles que la indústria necessitava podien entrar de franc;  i quan la car de porc que alguns mataven a Santa Quirze, Barberà o Polinyà i amb tartana, tot venint de passeig, l’entraven sense pagar drets. En canvi, els obrers que s’atrevien a cercar vi, tocino, etc., a fora del terme fiscal dels consums eren castigats sense pietat”. Tal era l’odi als burots que segons Burguès, “el Municipi hagué de recórrer a forasters. Foren tan lògicament odiosos tals impostos que no trobaren cap home, fill de Sabadell, ni català tan sols, ni els més desvalguts, que vulgués exercir el càrrec. Tothom despreciava i malmirava el que acudia a aquell mitjà de viure. Sentíeu que algun deia, ‘primer robar que ser burot’”

Un dels darrers motins a causa dels burots data del 1897, en plena guerra de Cuba, quan es signà un conveni entre els ajuntaments de Sabadell i Sant Pere de Terrassa per a instal·lar nous burots. Durant la nit del 27 al 28 de setembre de 1898 un grups de dones i nens incendiaren diversos burots i l’endemà l’ajuntament ordenà instal·lar de nou les casetes. Això va provocar un batalla campal entre les dones i la Guàrdia Civil que va acabar amb 13 detingudes que passaren a mans de l’autoritat militar. Al 1902 i 1909 es tornaren a cremar les burots ubicats als límits de la Creu Alta. Finalment, el 1911 els impostos al consum foren eliminats per altres i desaparegueren els odiats burots.

L’agregació de la Creu Alta

Devem a Manel Camps la més completa relació de les circumstàncies que envoltaren l’annexió del que seria el barri de la Creu Alta. A començaments del segle XIX es creà el partit judicial de Terrassa del qual depenia Sabadell. El 1848 es reduí el terme municipal de Sant Pere de Terrassa, Sant Quirze de Galliners (ara del Vallès) va independitzar-se i les parròquies de Santa Maria de Taudell i Sant Martí de Sorbet van agregar-se a Ullastrell i Viladecavalls. L’abril de 1851, l’Ajuntament de Sabadell i  els regidors de Sant Pere de Terrassa, amb la mediació del Governador Civil, van arribar a un principi d’acord, ratificat el juliol del 1852, mitjançant el qual una part del seu terme municipal s’agregava a Sabadell. El límit entre ambdós municipis va quedar fixat al llarg de l’actual Ronda Zamenhof, el camí de Can Puiggener, el molí de l’Amat, el camí de Caldes i el terme de Polinyà.

Tanmateix, el 1861 l’ajuntament de Sabadell, al·legant raons econòmiques, va demanar l’annexió del municipi de Sant Pere de Terrassa, petició que fou desestimada. El 1883 es creà el partit judicial de Sabadell de manera que el municipi va independitzar-se a nivell judicial de Terrassa i el 1886 es constituí en districte electoral sabadellenc; però Sant Pere de Terrassa continuà formant part del districte electoral egarenc.

Aquest mateix any es construí l’església de Sant Vicenç de Jonqueres. L’arquitecte diocesà va elaborar un informe per a justificar la construcció de la nova església i on relata que el nucli estava format per “dos grupos de edificios uno de los cuales está de modo que más parece de Sabadell que de otra municipalidad, y llega hasta el paraje donde hay una cruz de piedra labrada que es la causa porque aquella localidad sea como es llamada Creu alta, el otro grupo del caserío se extiende desde dicha cruz a la parte alta siguiendo la carretera”. L’autor es refereix al camí de Manresa, l’actual carrer Major.

Alfons Sala, comte d'Egara, diputat conservador de Terrass

Alfons Sala, comte d’Egara, diputat conservador de Terrassa

Segons totes les fons consultades, l’annexió de la Creu Alta fou producte d’un acord polític entre Alfons Sala Argemí, comte d’Egara, diputat a Corts pel districte i cacic de Terrassa i Francisco Pi i Arsuaga, republicà federal, diputat a Corts per Sabadell i fill de l’expresidente de la Primera República. Llavors al Creu Alta, que pertanyia al districte electoral de Terrassa, era un important focus de republicanisme. De fet, al 1897 els republicans creualtencs, denominats federals i socials, edificaren un local al carrer Major que publicaven el setmanari Lo Nivell i que al març del 1904 ingressaren a la Unión Republicana.

Segons Manel Camps i Andreu Castells, a Alfons Sala no li interessava gens tenir la Creu Alta al seu districte electoral ja que podia afavorir al candidat republicà per Terrassa, Josep Roca i Roca i arrabassar-li l’acta de diputat. Així, el comte d’Egara va oferir als republicans federals de Sabadell la desaparició del municipi de Sant Pere de Terrassa, de manera que la Creu Alta fou annexada a Sabadell i Sant Pere, que votava conservador, a Terrassa. Segons explica, Castells el pacte va tenir lloc durant un àpat a la masia Can Viver de Torre Bonica, on després es construiria el sanatori de tuberculosos, aleshores propietat de l’exalcalde de Terrassa, Josep Viver. A l’última hora, Sala va exigir com a compensació que Sant Cugat, que pertanyia al districte electoral sabadellenc, passés a dependre de Terrassa.

Segons Camps, tot el assumpte va ser portat en secret, sense el coneixement ni la intervenció dels veïns i l’ajuntament de Sant Pere de Terrassa. La caiguda del govern liberal i el tancament de les Corts feren ajornar, el 1902, el projecte d’annexió quan tot semblava encarrilat. La premsa de Sabadell i Terrassa es va fer àmpliament ressò del tema. La conservadora Revista de Sabadell es mostrà contrària a l’agregació que considerà que només servia “a ambicions personals o mires de partit”. El diari republicà unionista El Imparcial de Sabadell va donar per fet el tema ja que no hi havia oposició ni per part dels industrials i de la classe obrera. A Terrassa, el diari El Espejo valorà el tema com motivat per “bastardos intereses electorales”. La publicació Egara també s’oposa atenent les raons del candidat republicà, Josep Roca que no volia perdre els vots de la Creu Alta.

El 15 de gener de 1903 s’escollí per unanimitat al republicà federal, Joan Picañol Aldavert, qui seria el darrer alcalde de Sant Pere de Terrassa que llavors tenia 4.300 habitants. La Corporació Municipal estava formada per un secretari, dos tinents d’alcalde, dos síndics i set regidors. El 26 d’abril de 1903 es celebraren les eleccions legislatives que atorgaren un gran triomf als republicans tant a Sabadell com la Creu Alta. A Terrassa el monàrquic i clerical Alfons Sala va guanyar a Josep Roca, per l’estreta diferència de 346 vots. Aquest resultat va acabar de convèncer al comte d’Egara de la necessitat de segregar la Creu Alta del seu districte electoral.

Francisco Pi y Arsuaga, diputat federal de Sabadell

Francisco Pi y Arsuaga, diputat federal de Sabadell

El 6 de juliol de 1903 Alfons Sala va presentar al Congrés dels Diputats, amb el suport de Pi Arsuaga, el projecte de llei d’agregació que fou aprovat el 16 de març de 1904 i que la Revista de Sabadell va qualificar de “tupinada parlamentaria”. El 20 de març, l’ajuntament de Sabadell aprovava per unanimitat l’annexió. Per a complir amb les formalitats, el 5 d’abril es derogava el decret de Carles IV de 1800 que autoritzava el naixement del municipi de Sant Pere de Terrassa. Una setmana després, en sessió pública i davant un nombrós públic, la Corporació Municipal sabadellenca, presidida per l’alcalde accidental Joaquim Cladellas Trescens, es donava per assabentada de la llei publicada a la Gaceta y Boletín Oficial de la Provincia.

El 30 de juny, el ministeri de la Governació informava a Juan Sánchez Guerra, governador civil de Barcelona, que des de l’endemà es feia efectiva l’agregació i convocava, de manera extraordinària i per última vegada, a l’ajuntament de Sant Pere de Terrassa amb l’objectiu que designés als dos regidors que s’havien d’incorporar a Sabadell i un a Terrassa. A més, s’havia de constituir una Comissió Liquidadora, formada pels tres ajuntaments implicats, per tal de fer inventari de la liquidació del pressupost del 1903.

El 8 de juliol de 1904 s’incorporaren a l’ajuntament de Sabadell com a nous regidors Joan Picañol Aldavert, últim alcalde de Sant Pere de Terrassa i el regidor d’Hisenda, Albert Ferrer Fargas. El primer va ser nomenat sisè tinent d’alcalde i membre de la comissió de Governació; el segon, va incorporar-se a la comissió d’Hisenda.

Entre els habitants del municipi desaparegut hagué divisió d’opinions, mentre els propietaris rurals estaven satisfets, els comerciants de la Creu Alta palesaren la seva indignació per una annexió que esvaïa les seves avantatges comercials respecte als botiguers de Sabadell.

Les conseqüències    

La dissolució i participació del municipi de Sant Pere de Terrassa va comportar per a la ciutat veïna un augment de 1.265 habitants i 425 municipis. Per a Sabadell va implicar un increment de 3.050 habitants i 767 edificis, dels quals la Creu Alta va aportar 2.337 nous veïns, de manera que la ciutat va assolir els 26.000 habitants. A més va incorporar una part de la parròquia de Sant Julià d’Altura i la totalitat de San Vicenç de Jonqueres-la Creu Alta. Així van integrar-se al terme municipal de Sabadell un bon grapat de masies com Ca n’Argelaguet, Can n’Ustrell, Ca n’Oriac, Can Deu, Can Borgunyó o Can Llong. Però a més va obtenir nous i importants recursos hídrics consistents en les mines de Ribatallada i Can Llong.

Segons Esteve Deu, l’annexió va propiciar l’expansió de la trama urbana de Sabadell cap al nord-est i l’increment relatiu del sector agrari a l’economia local, “la ciutat quasi va doblar la importància d’aquest sector productiu”.

Avinguda Onze de Setembre (abans carrer Nou). Autor: Vicenç Major/AHS (1920 aproximadament)

Avinguda Onze de Setembre (abans carrer Nou). Autor: Vicenç Major/AHS (1920 aproximadament)

Des del punt de vista polític, l’annexió va provocar les crítiques del conservador Enric Turull Comadran, diputat per Sabadell en quatre ocasions, ja que enfortia als republicans i es reduïen les seves opcions polítiques. Altres com Moisès Alguersuari Monclús, independent i alcalde de Sabadell entre gener de 1902 i febrer del 1903, criticaren la manca d’habilitat política de Pi i Arsuaga que havia cedit a les exigències d’Alfons Sala respecte a l’agregació de Sant Cugat al districte electoral de Terrassa i mostrà el seu gran malestar perquè un assumpte tan important s’hagués resol a esquenes dels pobles i veïns de la comarca.  També va mostrar el seu malestar el líder dels republicans egarencs, Josep Roca que veia com es debilitaven les seves possibilitats de derrotar a Alfons Sala i va criticar per “deslleials i suïcides” als republicans de Sabadell.

El 1905 s’anomenà a Pau Bonet, alcalde del barri de la Creu Alta i es modificà el cens electoral de Sabadell. L’antic escorxador de Sant Pere de Terrassa es convertí en un alberg per a pobres i es signava un acord pel qual l’ajuntament de Sabadell es comprometia a sufragar amb 500 pessetes les despeses de la Festa Major de la Creu Alta.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CAMPS i BÓSSER, Manel. La Creu Alta, un poble convertit en barri. Biblioteca d’Estudis Creualtencs, 2001.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa. (1868-1904), Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
DEU, Esteve. Expansió urbana i economia dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, 2000
LAUDO i CORTINA, David. La Creu Alta,  Jonqueres, Sant Pere de Terrassa (1700-1904). Un terme desaparegut. Biblioteca d’Estudis Creualtencs, 2005.

Foto portada: Plaça Creu Alta. Autor desconegut/AHS (1940).

Encara no hi ha comentaris.

Deixa un comentari

Deixa aquí la teva opinió. Si us plau, sigues educat. Pots veure aquí les condicions per participar: http://bit.ly/1iEaAG1. Si no les segueixes, no podrem publicar el comentari. La teva adreça de correu no serà visible aquí.