Encara recordo la cara de sorpresa d’uns amics francesos en veure sortir la gent d’una benzinera amb tres barres de pa sota el braç. Força impressionats em preguntaven què havia passat perquè el forn de pa ja no fos el referent del producte. La crisi, la maleïda crisi, que fa baixar d’una manera bestial la qualitat de vida, però també la immediatesa de la vida, la velocitat que ens acompanya i que no ens deixa temps per triar els nostres moments. A França, tot i els intents d’adulteració de la tradició que envolta el pa, la força de la boulangerie-pâtisserie és encara molt sòlida i el pa, els croissants, els brioixos i les baguettes tenen aquell punt saborós que haurien de tenir-ne tots.
L’augment de punts de venda de pa i pastisseria de massa congelada s’ha multiplicat en els últims anys, de manera que és difícil trobar-ne els que no han caigut en les urpes de la industrialització. És cert que se n’han obert alguns on proclamen la qualitat dels productes, però molts d’aquests han hagut de tancar per motius clarament econòmics. Les benzineres continuen en el rànquing de venda de ‘pa de plàstic’, com jo l’anomeno, però també s’han incrementat petits comerços, petits supermercats i grans cadenes d’alimentació que, abaratint costos però, sobretot, oferint un producte de baixa qualitat, disposen d’uns forns on poden descongelar la massa que ve preparada de fàbrica, i donar-li una imatge que pugui plaure el consumidor.
Tres baguettes per un euro es un reclam difícil de rebutjar i diàriament poden veure’s desenes de persones grans fent cua a l’hora d’obertura de supermercats esperant la primera fornada. S’ha convertit en una de les cares visibles de la crisi i que, malauradament, continuarem contemplant durant molt de temps. De fet, per a aquesta franja d’edat ha de ser molt dolorós haver de renunciar al pa de sempre, aquell elaborat amb productes de qualitat i cuit pausadament, amb aquella molla saborosa que romania a la boca més temps del necessari amb l’objectiu de gaudir-ne plenament. Els joves, en canvi, ja han nascut en un món contaminat on el pa i els seus derivats han perdut tota la gràcia i el sucre, un petit verí que mata a poc a poc, hi és present de manera exagerada.
A aquesta desgraciada disbauxa s’han afegit falsos forns de pa, com les franquícies Granier que trenquen preus i ofereixen, per exemple, croissants a 50 cèntims, instal·lant-se just al costat de forns tradicionals, emportant-se’n tota la clientela. La seva expansió és brutal, donant-se el cas de que en una ciutat d’uns 60.000 habitants hi poden haver fins a set establiments de la cadena, aconseguint matar el comerç tradicional, que no pot competir amb els seus baixos preus. Cal tenir en compte que disposen de cafeteria i el mal llavors ja és complet, també cap els bars de les zones que l’envolten. Els seus locals són fets amb el màrqueting més acurat donant una sensació de producció natural que no és certa. Malgrat tot en són plens de persones que o bé ignoren allò que estan menjant o només els importa el seu preu.
Per això és tan important que ens adonem de que som el que mengem. 90.000 persones moren a l’any a Espanya per malalties relacionades amb l’alimentació. No s’espantin! No estic dient que el pa de benzinera o de Granier sigui perillós per a la salut, però sí que cal alertar sobre la banalitat amb la qual ens fiquem qualsevol cosa a la boca sense pensar en les conseqüències per a la nostra salut. “Tot el que no mata engreixa o, si no, ajuda a créixer”, diuen alguns. Jo no hi estic d’acord. I per això cal recolzar el projecte Pan de Masa Lenta que pretén recuperar el gust, l’aroma i la textura del pa de sempre, amb la qualitat que li correspon i 100 per cent saludable. La multinacional Puratos, amb seu a Sils (Girona) és l’encarregada d’expandir-lo per tota la geografia espanyola i la seva pàgina web en dona tota mena de detalls. Igualment valorable la campanya del Gremi de Flequers de la província de Barcelona reivindicant el pà autèntic a les seves bosses de paper amb la frase ‘He comprat pa de debò’.
Alguns poden veure-ho com un retorn al passat, com una mena de reacció carca als nous models imposats per les grans empreses. Inclús com una lluita de David contra Goliat on tots sabem qui guanyarà. Però el cas és que cada vegada en som més aquells que ens adonem de que l’adulteració de la nostra alimentació és tan brutal que cal alertar la població dels riscos als quals estem sotmesos. A una gran part dels empresaris només els importa el negoci, els beneficis, en definitiva, i sent-ne conscients del mal que poden fer, miren cap a un altre costat. L’ètica en l’alimentació també està en hores baixes i només el consumidor pot obligar a un canvi d’hàbits en les maneres de fer. El pa és un dels passos importants. En vindran més, segur.
