ARTICLE D’OPINIÓ
Virgínia Domínguez. Entesa per Sabadell
Les herències de l’etapa de govern del PSC van estar molt presents al Ple del mes de febrer, l’herència activa i la passiva.
L’activa, en referència a la Pista Coberta d’Atletisme, que la regidora d’esports, Marisol Martínez, va recordar que costa a la ciutat més de 300.000 euros anuals que es mengen un pressupost municipal que hauria d’estar destinat a promocionar l’esport de base i, sobretot, a facilitar que hi puguin accedir els infants amb menys recursos. En un intent poc reeixit de buscar contradiccions en el nou govern, el portaveu del PSC, Josep Ayuso, va etzibar, sense concretar, que algun grup que ara és al govern volia tancar aquesta instal·lació. Segurament el dard anava adreçat a l’Entesa per Sabadell, però era de curt abast, perquè el Sr. Ayuso deu recordar que l’Entesa mai no va plantejar tancar la Pista, sinó buscar el suport necessari perquè el finançament d’un equipament d’abast nacional no recaigués en la ciutadania de Sabadell, sinó en la Generalitat. I si no ho recorda, pot llegir l’acta del Ple municipal del 3 juliol de 2012 i li quedarà ben clar. Per cert, que la moció es va aprovar per unanimitat, però ni l’alcalde ni el regidor d’esports van ser capaços d’aconseguir en els anys següents ni un sol euro per finançar la Pista…
La passiva, perquè es va posar en evidència que el PSC, en els seus 16 anys de regnat, no va tenir cap interès per crear el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, el MITL. A la presentació de la moció de CiU –pràcticament idèntica a la que va presentar l’Entesa per Sabadell al Ple de 2010–, el portaveu Carles Rossinyol, va recordar que feia exactament 18 anys que el Ple municipal havia aprovat unànimement la creació del Museu Tèxtil. En aquest sentit, el regidor de Territori, Maties Serracant, va posar de manifest que aquest acord no es va respectar a l’etapa dels governs Bustos i fins i tot alguns dels elements que havien de formar part del MITL es van destinar a altres usos, com ara el Despatx Lluch o el Molí de Sant Oleguer. També va denunciar que el conjunt del Vapor Pissit no estigués protegit, protecció que ja va demanar l’Entesa per Sabadell a través d’una moció l’any 2010, que no es va aprovar pel vot contrari del PSC i l’abstenció del PP del sempre cooperant Jordi Soriano.
Tot i així, el regidor del PSC, Carles Bosch, que es postula per liderar el seu grup municipal, va afirmar, sense despentinar-se, que volen que el Museu Tèxtil es faci quant abans millor, i que es pot comptar amb el seu grup per fer-ho. Un cinisme comparable al de la seva companya Ana Carrasco, que en el debat de la moció a favor de l’educació pública va defensar una educació “que formi ciutadans crítics”, que és exactament el contrari del que el PSC ha volgut en aquests anys: ciutadans crítics, ciutadans que preguntin, que qüestionin, que proposin… un partit que ha perseguit la dissidència, que ha aïllat les entitats crítiques i fins i tot ha trinxat el propi partit en pro del bustisme.
I aquesta és una altra herència que continua ben present, la del bustisme, amb la col·laboració de CiU, C’s i PP, que en comptes de marcar fronteres amb l’hereu Ayuso, continuen buscant l’oposició en bloc del tots contra el nou govern, fins i tot l’endemà de conèixer la ratificació pel Tribunal Suprem de la sentència que condemna Manuel Bustos i Paco Bustos per la peça de Montcada. Aquest bloc es va visualitzar en una moció surrealista que instava el govern a presentar el pressupost de l’any 2016 que, tal com va recordar l’alcalde, va ser presentada amb posterioritat a què els grups coneguessin el calendari de presentació i aprovació del Pressupost. Juli Fernández els va demanar la retirada de la moció, per innecessària, sabent que el 18 de març tindrà lloc l’aprovació inicial del pressupost, però els grups del PSC, CiU, C’s i el PP no la van retirar, deixant de manifest que l’objectiu no era tenir pressupost, sinó una excusa més per criticar el govern. De fet, el que més vaig trobar a faltar en aquest debat va ser que algú digués clarament que el més interessat en tenir pressupost i no dependre del corsé que implica un pressupost prorrogat és precisament el govern.
