Jugadors Anònims s’instal·la a la parroquia Sant Roc de Can Puiggener.
Tothom té el dret d’assistir-hi sempre i quan tingui el desig de deixar-ho.
El testimoni de diferents membres de Jugadors Anònims mostra el que una persona és capaç de fer per perseguir la seva il·lusió, que no és cap altre que seguir guanyant al preu que sigui: enfrontant-se a la mort, a les reixes de la presó o arribar a un estat de bogeria permanent.
En Pere és membre de Jugadors Anònims des de l’any 1995: “no vaig venir per voluntat pròpia ja que no en tinc, m’hi van portar”. Declara que mai deixaria de jugar, i que tot i fer dos anys i mig que no juga es considera jugador ja que si tingués una moneda de 20 cèntims a la mà “tornaria a ser jugador”. En Pere pensava que dominava la situació “en tot moment sabia el que estava fent, i em deia a mi mateix que pels meus fills l’endemà no aniria al casino, desgraciadament era el primer en entrar i l’últim en sortir”. Reconeix que “si el primer dia que vaig apostar no hagués guanyat, possiblement ara no estaria aquí, jo era un gandul, no volia treballar, el meu objectiu era deixar de treballar i no ho vaig aconseguir. He perdut tots els meus diners i tots els que vaig poder arreplegar en el seu moment”. Per últim, encara el futur amb optimisme “després de veure l’error i venir a Jugadors Anònims començo a recuperar tot allò que en el seu moment vaig perdre”.
“Vaig perdre-ho tot: diners i família”
El Miquel Àngel també és membre de Jugadors Anònims, i explica com va ser la seva arribada un cop està sortint d’aquesta situació: “vaig arribar destrossat moralment i psicològicament, en un estat deplorable”. A hores d’ara “m’estic recuperant com a persona, m’he trobat a mi mateix i torno a recuperar les meves dues filles i l’entorn familiar que en el seu moment vaig perdre”. El problema més gran segons comenta en Miquel Àngel és la diferència entre un alcohòlic i un jugador: “tu pots ser un jugador i físicament no patir cap canvi, a diferència dels alcohòlics que físicament se’n resenteixen, per tant el problema apareix molt més tard tot i que per dins estiguis destrossat”.
“El nostre repte dura 24 hores”
El testimoni d’una dels membres, que va preferir mantenir-se a l’anonimat, explica com és el seu dia a dia: “necessito tenir tot el dia ocupat, si no vaig a les màquines”. El propòsit que té dura 24 hores que consisteix en no jugar. “Més enllà de 24 hores no ens marquem cap objectiu”. També ha afegit que en el moment en que ets jugador “el risc de la presó, la mort i la bogeria hi són presents en el dia a dia”.
Compartir l’experiència, força i esperança per resoldre el problema comú: la ludopatia
Neix a Sabadell el grup de teràpia Todo Se Puede de Jugadors Anònims per fer front a la ludopatia. Cada diumenge al matí a la parròquia San Roc de Can Puiggener totes aquelles persones que tenen problemes amb el joc es troben per fer reunions tancades amb l’objectiu d’aturar la seva addicció al joc i ajudar a que els altres jugadors compulsius facin el mateix. En aquestes reunions no s’adoctrina, simplement es fa teràpia on tothom explica la seva experiència sense donar lliçons de que s’ha de fer i de com actuar.
L’únic requisit per ser membre de l’entitat és el desig de deixar de jugar, ja que la majoria dels integrants no han estat disposats a reconèixer que eren jugadors com un veritable problema. No hi ha cap quota ni honoraris per ser membre de Jugadors Anònims: s’autofinancen a través de les pròpies contribucions. L’Associació assegura que no està aliada amb cap secta, denominació religiosa, política, organització o institució, i no vol comprometre’s a cap controvèrsia; no recolza ni s’oposa a cap causa. Hi ha diversos grups que fan tallers arreu de Catalunya. Tothom té el dret d’assistir-hi i l’opció de fer reunions tancades cada dia de la setmana. El programa de recuperació és espiritual.
Reunió oberta el 27 de setembre
El pròxim 27 de setembre coincidint amb les eleccions, Jugadors Anònims farà una reunió oberta i convida a tots aquells que vulguin conèixer les seves activitats a assistir-hi.
