Teresa Rebull

Teresa Rebull (1919-2015), cantautora, activista política i pintora

Tracem una semblança biogràfica d’una sabadellenca de forta personalitat. Compromesa políticament des de molt jove, va destacar com artista i cantautora.

Teresa Soler i Pi, més coneguda pel seu nom artístic de Teresa Rebull, el cognom del seu company Pep Rebull, va néixer el 24 de setembre del 1919 al carrer de Cellers del barri de Gràcia de Sabadell. Filla de Gonçal Soler Bernabeu (1896-1976) i Balbina Pi Sanllehy (1896-1973), dos revolucionaris anarcosindicalistes.  La seva mare va néixer a Sant Boi de Llobregat des d’on va traslladar-se a Sabadell. De professió filadora, va militar a la CNT on va formar equip amb Teresa Claramunt,  Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Rosa Dolcet amb les que va recórrer nombroses localitats catalanes participant en mítings i conferències. El 1917, Balbina Pi fou elegida delegada  a Sabadell la Federació Local de Sindicats (FLS) llavors en l’òrbita de la CNT. Amiga d’Àngel Pestaña fou col·laboradora habitual de Solidaridad Obrera i Nuestra voz, també va destacar representant teatre. A l’etapa republicana milità en la FAI i el 1936 va formar un grup femení i anticlerical. Al 1939 s’exilià a França on va participar en nombroses activitats antifranquistes. El 1970, molt delicada de salut, va passar els seus últims anys a Banyuls de la Marenda amb la seva filla Teresa.

El seu pare, nascut a Alcoi, va establir-se a Sabadell on arribà a ser dirigent de la FLS al costat de Josep Moix, Josep Rosas o Miquel Beltrán. Fou fundador i director de Vertical, òrgan de la FLS. A l’esclatar la guerra va afiliar-se al PSUC, acabada la guerra fou empresonat i condemnat a mort, tanmateix gràcies a les gestions de Esteve Maria Relat, Josep Maria Marcet i Antoni Tamborini fou alliberat. S’exilià a França on residí en diverses localitats fins al 1972 on va instal·lar-se a Banyuls prop de la seva dona i filles. Amb Balbina Pi va tenir tres filles Teresa, Assutzena i Llibertat.

Quan Teresa tenia tres anys, la família va traslladar-se Sant Boi i el 1924 a Alcoi. Després s’instal·laren al barri de la Bordeta a Barcelona, van tornar a Sant Boi i de nou a Barcelona al carrer de la Diputació on va conèixer a molts dirigents anarcosindicalistes de l’època. Entre 1930 i 1936 van tornar a Sabadell, on van viure al carrers de Cellers, Viladomat, del Sol, Sant Josep i la Plaça Pep Ventura. Entre els sis i els deu anys va estudiar a l’escola protestant d’Antoni Estruch, al carrer del Sol, on como explica a les seves memòries, Tot cantat: “No s’hi obligava a resar ni confessar-se. Representava l’escola més lliure i tolerant”.  Després va anar a l’escola del matrimoni de Carme Simó i Enric Cassassas, al carrer Jardí, número 2, que funcionava amb els mètodes innovadors de l’Escola Activa. El 1931, amb 12 anys, començà a treballar en una fàbrica tèxtil i feia classes nocturnes primer al Círcol Republicà Federal i després al Centre de Dependents de carrer Pedregar.

Records sabadellencs

A les seves memòries, dibuixa un vívid quadre de l’ambient de la ciutat abans de la proclamació de la Segona República: “En aquells temps la religió era d’allò més arcaica i, malgrat que Sabadell era un poble de tradició obrera combativa, l’esperit repressiu de l’església era dominant; per tant, els prejudicis també (…) Sabadell, malgrat els enrenous polítics i les energies d’una militància obrera que donava molt per a la defensa i la presa de consciència dels treballadors, no descuidava l’altre costat del que pot ser ésser la divulgació cultural col·lectiva. Es feien conferències de tota mena: sobre nudisme, naturisme i espiritisme. Aquestes últimes no ens interessen. Es feia teatre. El teatre era l’eina més convincent per a l’elevació cultural de la gent. L’activitat més popular i la que tenia el nombre més important d’aficionats”.

Així mateix escriu un passatge tenyit d’enyorança dedicat al bosc de Can Feu, destruït per l’alcalde Marcet: “La meva alegria era la d’anar al bosc de Can Feu. Al sabadellenc que no l’ha conegut li faltarà allò que falta a un infant que no conegut cap avi ni cap àvia. Li faltarà, sí, un xic de la seva identitat. Els que hem conegut el bosc de Can Feu no podrem guarir mai la ferida que ens deixà qui va decidir d’arrasar-lo per fer-ne un espai mutilat, lleig i trist, fruit sec d’una urbanització dubtosa, salvatge (…) El bosc del meu poble, tan estimat pels records de la memòria col·lectiva, avui encara el ploro. Quan se’l va assassinat, vaig perdre part de les traces de la meva identitat”.

República i Guerra Civil 

La seva mare era amiga del president Lluís Companys, que havia tingut una casa al barri de Can Rull, com va explicar a l’entrevista concedida a Núvol: “Eren molt amics amb la meva mare –Balbina Pi–. Feien molts mítings junts. Ella el va ajudar a crear Esquerra Republicana. Encara el veig baixant per la Rambla, a Sabadell, amb el barret i el mocador blanc. I amb el cotxe de diputat. Perquè el van elegir diputat per Sabadell”. Gràcies a aquesta relació aconseguí, el 1936, feina de secretària a la Conselleria de Treball de la Generalitat, a les ordres de Martí Barrera. Teresa va establir-se en un pis compartit del carrer de Sant Pau de Barcelona, encara que els caps de setmana anava a Sabadell. A Barcelona entrà en contacte amb Manolo Maurín, Josep Rebull i amb altres membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on entrar a militar aquell mateix any.

A l’esclatar la guerra civil, el 19 de juliol de 1936, va retornar a Sabadell per treballar  d’infermera, però al cap de poc tornà a Barcelona i continuà a la Conselleria de Treball. Aleshores s’instal·là al carrer Avinyó con feia poc s’havien traslladat el seus pares.  Aquí començaren les fortes discussions amb el seu pare que era dirigent del PSUC al Comitè de Milícies Antifeixistes que la decidiren a marxar de casa i anar a viure al pis de Joaquim Maurín al carrer de Pàdua amb Pep Rebull  que seria el seu company sentimental i del qui va agafar el seu nom artístic.

Arran dels Fets de Maig del 1937  Teresa va ser detinguda durant vuit dies a la txeca de la Via Laitena. Juntament amb altres dirigents del POUM com Julián Gorkín,  Wilebaldo Solano o el seu amic Manolo Maurín que va morir a causa de les tortures rebudes a la txeca. Va poder sortir en llibertat gràcies a les gestions del seu pare davant del dirigent comunista Rafael Vidiella.  Ara bé, segons explica a les seves memòries, el seu pare va haver d’amagar-se dels seus companys per haver ajudat la filla, de manera que tota la família s’establí a Pallafolls.

Aquesta experiència li provoca una gran animadversió cap el PSUC que mantindrà tota la vida, com va manifestar a l’esmentada entrevista a Núvol: “Els anarquistes com el meu pare es van passar al PSUC. Es van aburgesar. Jo, quan em parlen d’un comunista, tremolo. Es posen amb tot. Que vagin a pastar!” Tant és així que a les seves memòries evoca com el seu pare li va demanar perdó abans de morir per haver militar al PSUC.  Posteriorment, va ser una de primeres militants del PSC on va fer una gran amistat amb Pasqual Maragall. Milità en el partit fins al 2006 quan va estripar el carnet arran de la retallada de l’Estatut.

Exili i resistència

Cap al final de la guerra va fugir a Vic on va retrovar-se amb Pep Rebull que s’havia allistat a l’exèrcit republicà. Amb ell va travessar la frontera per Prats de Montlló  fins arribar a Perpinyà. Des d’allí van instal·lar-se a París i posteriorment a Bezons un municipi de la banlieu de la capital francesa.

El 1940 va tornar uns 10 mesos a Barcelona, on féu de ballarina en la companyia de flamenc de Nino Marchena, també va treballar en una parada del Mercat de Gràcia. L’any 1941 travessà la frontera a peu per retrobar-se a París amb Pep Rebull, el qual no podia tornar perquè estava condemnat per motius polítics. Teresa regressà a Barcelona per donar suport al seu pare que estava empresonat. Al cap d’uns dies, tornà a creuar la frontera de nit amb dos passadors. Amb la seva família s’establí a Marsella, des d’on es podrien haver exiliar als Estats Units mitjançant el Comitè Americà d’Ajuda als Intel·lectuals Immigrants, però ella que estava embarassada s’estima més romandre a Marsella, on va fer amistat amb molts intel·lectuals francesos, com ara André Breton i Jean Malaquais.

A l’abril de 1942 va néixer el seu primer fill, Daniel, a Regussa on col·laborà amb la Resistència oculta al bosc de Pelenc i on visqueren fins al final de la guerra. Al juliol de 1945 neix a Marsella el seu segon fill, Germinal. El 1948 la família s’estableix a París on Teresa va fer amistat amb amb Jean Paul Sartre, Albert Camus i Georges Brassens també coneix a Juliette Gréco, Boris Vian, Mario Vargas Llosa i Jorge Luis Borges. Així mateix  participa en els actes del Casal Catalunya de París on canta a l’orfeó i fa teatre i dansa. El 1950 treballà de secretària del govern espanyol a l’exili i realitzà diferents oficis per sobreviure: espardenyera, dansaire del ballet La Bella de Cádiz i del cantant Luis Mariano, venedora de fruita, intèrpret de melodies de folklore ibèric…

El 1952, amb la seva germana Assutzena, va a París i forma el duo, Les Soeurs Soler, que fins al final de la dècada interpreten cançons de diferents cultures d’Espanya i col·laboren amb Brassens, Yves Montand, Leny Escudero o Patachou.  Del 1961 al 1967 treballa d’administrativa per a les revistes Preuves i Cuadernos especialitzada en la problemàtica a l’Amèrica Llatina i entrà en contacte amb molts intel·lectuals francesos i d’Amèrica del Sud. Per aquestes dates començà a rebre classes de pintura a casa d’André Michael, activitat que ja no deixarà de practicar fins a la mort. El 1967 entrâ a treballar breument a la fàbrica de Regne Renault, però no hi va durar gaire. Del 1969 al 1985 va participar cada any a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent.

L’Àvia de la Nova Cançó

L’any 1968, amb motiu de la festa del llibre organitzada pel Casal de Catalunya a París, on participaven Maria Aurèlia Capmany i Guillermina Motta, va conèixer Raimon en la primera visita que el cantant va realitzar a París. Teresa Rebull aconsegueix que l’entrevistin a les revistes on treballava. És en aquest marc que interpreta per primera vegada en públic dues de les seves cançons. El primer concert públic es va fer a la plaça de la Contrescarpe, al barri bohemi de Moufetard de París, espontàniament perquè uns joves li ho van demanar. A partir de llavors va començar a fer concerts. “M’empenyia la defensa de la llengua i la defensa de l’home dintre l’enganyifa de la societat de consum”.

Des del 1955 la família Rebull estiuejava a Banyuls de la Marenda, prop de Colliure, per estar prop de la frontera. El 1969 es celebrà el Febrer d’Art a la Guingueta d’Ix on va cantar al costat de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Miquel Cors. Aquest va ser el seu primer contacte amb la Nova Cançó, com que ja tenia 50 anys i els seus companys eren molt joves, es va guanyar el nom afectuós d’Àvia de la Nova Cançó.  Entre 1969 i 1970 va viure al carrer Sant Jeroni de Barcelona a casa del seu pare i va actuar a la Cova del Drac. Posteriorment va traslladar-se a Toulouse, a casa de dues amigues, que va fer servir de base d’operacions per les seves gires musicals. A França va entrar en el circuit de la Maison de la Jeunesse et la Culture i actuà pràcticament a tots els departaments del país. A banda de nombrosos localitats catalanes, també actuà a Madrid, Valladolid, Astúries, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Tunísia o Algèria.

A partir del 1985 va deixar de cantar excepte de manera puntual. Tanmateix, el 6 de juliol de 2006, Òmmiun Cultural va organitzar-li un homenatge al Palau de la Música Catalana, on no havia actuat mai i que està recollit al CD Visca l’amor. L’acompanyaren Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Blues de Picolat, Gisela Bellsolà, Josep Tero, Mariona Segarra o Gerard Jacquet.

A la seva carrera com cantautora va publicar deu discos, el primer titulat Teresa Rebull el 1969 i el darrer la reedició Teresa Rebull canta les seves cançons al 2012.  Entremig va musicar poemes de Joan Salvat-Papasseit (Mestier d’amor, 1977) i  de Sebastià Pons (Camí de l’argilada, 1986). El 2004 publicà l’àlbum recopilatori  amb 44 temes que inclou, a més de les seves cançons, poemes musicats de Josep Gual i Lloberes, Enric Brufau, Maria Mercè Marçal, Josep Marimon, Gérard Salgas, Francesc Català, Jordi Pere, Rosa Leveroni, Joan Morer, Simona Gay i Miquel Martí i Pol.

Instal·lada a Banyuls de la Marenda des del 1971, quan el seu company Pep Rebull es jubilà, passà els seus darrers anys pintant a casa i assistint als actes on la demanaven. El 1992 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi i el febrer del 2012 se li va tributar un homenatge a Sabadell. Va morir el 15 d’abril de 2015, amb 95 anys d’edat.

Bibliografia

Creus, Jordi. Dones contra Franco. Ara Llibres, Barcelona, 2007.
Rebull, Teresa. Tot cantant. Columna, Barcelona, 1999.
Prat, Cesc, Una tarda amb Teresa Rebull.
Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell, 1986.

Comments are closed.