TAST DE CULTURA
Nascut a Sabadell la Nit de Reis de 1986, format teatralment a Joventut de la Faràndula i llicenciat a l’Institut del Teatre, aquest jove actor s’està obrint camí amb pas segur als escenaris. Les seves últimes representacions han estat al Lliure, on té previst tornar aviat, al Grec i fins el passat 14 d’octubre a l’Almeria Teatre, amb l’obra L’Editto Bulgaro, una sàtira sobre el poder de manipulació de la classe política i la coacció a la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació que ha obtingut molt bones crítiques.
Amb aquesta mateixa obra tenen previst anar de gira a partir del gener. Alhora ha participat a diverses sèries de TV3. Té pendents d’estrena El Retaule del Flautista de Ricard Reguant (amb, entre d’altres, Gisela, Joan Pera, Carles Canut i el seu company a L’Editto Bulgaro Arnau Puig) i Olor de Colònia, de Joan M. Güell, basada en l’exitós llibre de Sílvia Alcàntara. I també té un petit paper a Insensibles, una producció franco-catalana que s’estrena al Festival de Sitges protagonitzada entre d’altres per Sílvia Bel, Alex Brendemühl i Irene Muntalà.
A la nostra ciutat, és ben conegut per les seves actuacions a La Faràndula, particularment als Pastorets, on porta ja nou anys posant-se a la pell d’en Lluquet. També forma part dela Companyia AlGalliner, que han realitzat diversos muntatges (Tres Tristos Traumes, Històries de Sabadell) i actualment estan a punt d’estrenar la seva nova obra La ràbia que em fas a l’Estruch. Igualment, ha actuat diversos cops al Teatre del Sol (El Rei Lear, L’Impostor…) , ha fet publicitat i ha participat a videoclips musicals. També dóna classes de teatre musical a una escola de dansa del centre de Sabadell.
El Marc també és un dels organitzadors i directors del Festival Embassa’t, que des de fa ja quatre anys apropa a la ciutat el cartell de pop alternatiu més interessant del panorama nacional i internacional i dóna oportunitats a joves bandes emergents de prop de casa nostra.
De tots aquests temes ens parla a iSabadell:
El cuquet del teatre m’ha atret sempre, inclús quan tenia 3 o 4 anys. A tot arreu deien que era massa jove per començar i no va ser fins els 6 anys que vaig poder entrar a Joventut de la Faràndula, que des de llavors no he deixat. Paral·lelament, també feia extraescolar de teatre a la meva escola, el Joanot Alisanda, i no me’n cansava mai. Tot i així no comptava dedicar-m’hi, de fet vaig estudiar el batxillerat científic-tècnic, vaig començar Humanitats…
I tot i que m’encantava i m’encanta la història, em sentia buit. Llavors vaig anar a parar al Col·legi del Teatre i allà vaig descobrir el què era la il·lusió per anar a classe cada dia, la motivació… em vaig preparar per les proves de l’Institut del Teatre, i vaig tenir la sort d’entrar. I realment crec que és el millor que m’ha passat, perquè he après i he disfrutat moltíssim.
La tradició teatral et ve de família?
No, que va! De fet els meus pares no havien estat mai gaire aficionats al teatre, i l’ únic antecedent era un besavi que precisament feia de Rovelló als Pastorets a una agrupació de Sabadell Sud. Curiosament, el meu primer Lluquet, a uns Pastorets juvenils de La Faràndula, els vaig fer amb 14 anys i just es complien 75 de l’ actuació del meu besavi. Al marge d’ això, cap altre antecedent. Jo era una mica el “raro” de la família. Ara em venen a veure encantats però no sóc dels que insisteixo fent-me autobombo perquè vinguin cada cop que faig una obra.
I de tot el que has fet, hi ha hagut coses que realment no t’has sentit a gust fent?
Sí, i tant. M’ha passat d’acceptar algun projecte amb el que no hi creia, però he hagut de canviar el xip, estic començant i no puc estar fent-me el primmirat amb el què m’agrada i el què no, sobretot perquè segur que n’aprendré alguna cosa ja sigui bona o dolenta.
De fet, acceptar aquest projecte concret em va ajudar molt a agafar taules i a aprendre a defensar-lo, tot i no creure-me’l. Estic convençut que em va servir per madurar professionalment.
Quin és el personatge a qui tens més carinyo? I el que aspires a fer un dia?
Segurament el personatge dels que he fet que més m’estimo és en Lluquet, perquè porto tants anys fent-lo que me’l conec de memòria, em sé l’obra sencera de principi a fi, i el sento molt meu. Respecte al que m’agradaria, ho he tingut sempre molt clar, un personatge de l’obra de Figuretes de vidre de Tennessee Williams que és un autor que m’encanta. De fet, vaig passar les proves per entrar a l’Institut del Teatre amb un monòleg seu.
Et fa especial il·lusió treballar amb algun director?
La veritat és que de moment em sento molt afortunat d’haver treballat amb la majoria directors que m’ha tocat treballar, sento una especial admiració i estima per Israel Solà. Tot i així reconec que hi ha molts directors amb els que m’agradaria compartir moltes hores. Per exemple, Daniel Veronese, un director argentí que em fascina, que ara té una obra a la Villaroel, ha estat al Lliure i al Temporada Alta de Girona, per exemple, i fa uns espectacles brutals. I també vaig disfrutar molt a l’Institut fent Teatro Clásico del Siglo de Oro Espanyol amb la Natalia Menéndez, una gran directora de La Compañia de Teatro Clásico Espanyol. De fet, tinc ganes de voltar una mica pel món, veure el que es fa a altres llocs i continuar aprenent.
T’has plantejat la direcció?
No, de moment no és una cosa que hi pensi massa. Per poder-ho fer has de tenir les coses molt clares i a mi de moment em sembla molt difícil. Prefereixo trepitjar escenari.
Com a teatre públic, el TNC hauria d’apostar més per obres més arriscades i actors nous?
Sense dubte. Donat que és un teatre públic haurien de prioritzar molt més el planter i no recolzar-se tant en rostres televisius.
I en quant a la crisi, com us afecta als que esteu començant?
S’hauria de privilegiar una política de preus d’entrades més raonable. Per desgràcia això no depèn de les companyies sinó de les sales. A més sóc dels que defenso el teatre de petit format i penso que amb pocs recursos es poden fer obres molt interessants, on el que prevalgui sigui la qualitat del text i dels intèrprets. Hi ha coses de gran format molt interessants però a vegades els pressupostos són inassolibles.
Un actor professional desconnecta quan va a veure teatre d’altres?
En el meu cas em costa molt desconnectar. Estic mirant l’obra i pensant com ho faria jo, analitzant-ho tot… la meva feina consisteix tant en fer teatre com en veure’n.
Ets supersticiós, com s’acostuma a dir dels actors?
No, en absolut. Sí és cert que en conec alguns que es fan un rituals molt bèsties abans de sortir a escena però jo no tinc cap mania, ni tan sols amb el color groc.
I alguna curiositat confessable?
Doncs per exemple que no tinc carnet de conduir, ni en vull. No m’agraden gens els cotxes.
I al marge del teatre, quines són les teves altres passions?
La música, sobretot. Jo toco una mica la guitarra però no gaire, i admiro moltíssim la gent que té facilitat per tocar. La meva passió és la música en directe, sóc un gran consumidor de tot tipus de concerts i festivals, m’apassiona la música clàssica i qualsevol tipus de música allunyada dels circuits més comercials. Sóc molt fan de la música escandinava, particularment Sigur Rós i ara mateix estic molt enganxat a un grup que es diuen Of Monsters and Men i penso que seran la gran revelació de l’ any vinent.
Precisament arran d’aquesta passió musical juntament amb altres amics vam creure en la necessitat de muntar un festival a Sabadell i posar el nom de la ciutat al panorama musical estatal. I així va sorgir l’Embassa’t. Per cert, que un dels grups que vam descobrir i que també us recomano perquè aviat seran molt coneguts són els Tercer Semestre. La música també m’ajuda molt dins el teatre, perquè interioritzo els personatges amb l’ajuda de les cançons que trobo que s’hi identifiquen amb ells. En quant a l’esport, ara m’ha donat per anar a córrer, i de més petit havia jugat a futbol al Club Natació Sabadell que és una entitat on tota la família som socis des de fa molts anys.
Hi ha algun racó de Sabadell que et resulti especial?
Recordo amb moltíssim carinyo els pessebres que s’exposaven a l’Acadèmia Catòlica i on jo hi participava amb el meu cosí. Ens fèiem uns muntatges molt xulos, ens pàssavem mesos planejant el pessebre, fent fotos per agafar idees, fent les figuretes de guix…ho vaig haver de deixar per manca de temps però era realment molt maco.
