La companyia AlGalliner omple l’Estruch en l’estrena de La ràbia que em fas.
Un bon text i bons actors fan gaudir al públic amb un excel·lent muntatge.
Potser un cap de setmana de quatre dies no és el millor moment per programar una estrena a Sabadell, però si l’obra és a càrrec de la companyia AlGalliner això importa poc perquè arrosseguen un públic fidel que garanteix l’èxit de convocatòria. Hi havia moltes ganes de veure’ls, després d’un llarg parèntesi des de Tres Tristos Traumes.
De moment, per l’estrena del dia 2 van omplir Ca l’Estruch, i porten camí de repetir amb la segona i darrera representació de La ràbia que em fas, una comèdia de Juli Disla sobre les dificultats de la vida als 30, quan s’és massa jove per tenir una estabilitat i seguretat en qualsevol àmbit (laboral, sentimental…) però alhora massa gran per continuar sent un post-adolescent.
Els actors masculins (Òscar Castellví, Albert González i Marc Rius) provenen de Joventut de la Faràndula, i són llicenciats a l’Institut del Teatre, la qual cosa garanteix la seva solvència sobre l’escenari. S’han incorporat dues actrius, Anna Gras-Carreño i Isabel Mateu, que en tot moment s’acoblen perfectament al trio original amb una complicitat inusitada. La direcció de Xavi Salavert (també fill de La Faràndula) i Ruth Garcia (de les Engruna Teatre) és impecable. La companyia continua el camí emprès fa uns anys amb la seva anterior obra, que per gènere i situació es podria considerar “germana” a aquesta. Són de moment els seus dos únics muntatges pel públic adult, si bé a la ciutat són també coneguts pel seu treball amb el públic infantil.
Quan el text és prou bo, no calen grans mitjans tècnics o escenogràfics per defensar-lo. Si a més els intèrprets són molt bons, poden treure-li encara més suc al text, de manera que la representació resulta plenament satisfactòria pel públic encara que ni títol ni autor siguin gaire coneguts. S’eviten també comparacions inútils. I el que es valora per sobre de tot és la capacitat dels intèrprets per defensar el seus personatges, “a pèl”. I els actors i actrius d’AlGalliner ho aconsegueixen fàcilment gràcies a la ja anomenada solvència que els recolza, i a les ganes de tirar endavant un projecte molt actual i fresc. Perquè no solament de clàssics viu el teatre.
Tot i l’argument, La ràbia que em fas és apta per quasi-totes les edats. Els de 30 s’hi veuran reflectits, els més grans recorden amb entre sorna i nostàlgia quan els va tocar viure-ho i ho comparen amb les nostres pròpies experiències personals. I els més joves veuen representat el que viuran i ho assaboregen amb una barreja de sarcasme i inquietud. En qualsevol cas, fan passar una horeta entre riures, que en aquests temps que corren són molt d’agrair. Els temes de preocupació habituals a la vida (feina, parella, o falta de la mateixa, companys…) que en un moment o altra ens obsessionen s’analitzen amb humor, sarcasme i cinisme, ajudant-nos a prendre’ns menys seriosament a nosaltres mateixos. En un moment donat, tots podem ser qualsevol dels personatges.
A destacar l’originalitat de l’escenografia, un lavabo d’una discoteca, que a més de ser l’escenari on succeeixen les accions i els diàlegs, tipus Ally McBeal, marca els canvis d’escena mitjançant el soroll de la cadena. L’escenografia ha estat ideada i desenvolupada per la propia companyia, un punt més al seu favor.
Entre el públic assistent, unanimitat total: escenes molt aconseguides, grans actuacions (amb mencions especials pel personatge de la Maria, interpretat per Isa Mateu i Samuel, a qui dóna vida Marc Rius) i grans rialles i aplaudiments. Potser els pocs més de 60 minuts es fa massa curts, i s’hagués agraït un quartet d’hora més… però no deixa de ser un símptoma favorable que tothom destaqués el ràpid que es va passar el temps.
Des de la companyia, els actors van destacar la seva satisfacció per l’èxit de convocatòria i la representació en si mateixa.
És moment també d’aprofitar l’excel·lent planter teatral de la ciutat i programar més obres d’aquest tipus, sense grans infraestructures, amb preus populars (10 euros com en aquest cas), donant oportunitat a gent de casa nostra i descobrint nous textos i autors. Si volem fomentar la cultura i donar empenta als nostres artistes, se’ls ha de programar més sovint. Esperem que AlGalliner no triguin tant de temps com ara a fer-nos gaudir de nou amb un dels seus muntatges.
Foto portada: David B.
2 Comments