ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Si arriba un promotor de fora la ciutat què li oferirem? -que faci un bloc de pisos a Can Gambús, on sobra sòl?, -que arreplegui alguna nau buida i la reconverteixi?, -que refaci l’edifici del Llac-center a l’Eix Macià?… Les oportunitats que brinda la ciutat per refer-se són totes elles de molt poca volada. Es pot tenir el sentiment que no en calen, però si la ciutat vol ser present davant d’ella mateixa, el seu entorn immediat, la comarca, la regió de Barcelona i Catalunya, li cal disposar d’una oferta clara. Avui la ciutat és sovint vista com allò que hi ha darrera d’uns polígons industrials a peu d’autopista. Massa misèria.
Oferta no vol dir ni creixement ni especulació. Podem emplenar molts buits, però cal que la ciutat es vegi com a camp d’oportunitats, com a lloc amb futur, amb una identitat i un projecte. Amb un nou paper definit del que vol aportar. Un projecte que irradiï fora d’ella.
La profunda crisi de la ciutat no és solament de portes endins, sinó també enfora. És crisi d’identitat i de manca de modernització de la seva composició. Potser hi ha ciutats que veiem més completes. Per exemple, Terrassa pot lluir de més polígons industrials, d’un centre patrimonialment millor,…i, per tant, d’una certa imatge més sòlida i millor que la nostra. Reus, Vic, Granollers són casos similars. Però Sabadell té un destí molt lligat al seu entorn i a una crisi interna notable i li cal una proposta oberta enfora.
La ciutat és el seu espai públic i el seu contingut social. En espai públic, el territori és el principal capital públic, el que sosté tota l’economia privada i la seva gestió és d’un poder enorme. Hores d’ara no hi ha cap possibilitat que el mercat privat, tot sol, pugui definir un camí de recuperació del potencial d’oferta de la ciutat. Només ho pot dirigir l’ajuntament. S’ha dit que caldria revisar el Pla General, fet que demostra la consciència que algun canvi de model de ciutat cal fer, però no s’inicia cap pas, degut a que la feina del dia a dia ho impedeix i, sobretot, perquè no se sap com encarrilar-ho.
Però és possible una revisió del Pla General com a mecanisme que permeti avançar? No, tampoc no és possible. No és pas una feina tècnics el que ens cal. En primer lloc hem de definir elements estratègics de ciutat, primer reinventar-nos, com perquè després un pla urbanístic hi ajudi a donar-hi forma. La necessitat de trobar elements estratègics és peremptòria. No podem esperar més. I només des del govern municipal es pot endegar. I en el discurs territorial, tot ell competència pública, hi ha molt camí a fer.
Però el nostre govern no està per la labor. Alguns dels eslògans electorals eren: “governem-nos!”, o “reconstruïm Sabadell”. Quina simplicitat! l’oferta hauria d’haver estat: “governarem!”, o “reinventarem la ciutat!” El reflexiu “governem-nos” condueix a un comunitarisme sense projecte, a una renúncia, a una absència. A nivell polític, cal l’actiu: “governo”. El que ens cal es direcció, actuació. I no hi és. “Reconstruir Sabadell? Quin? el de fa cinc o deu anys ? No, del que es tracta és, senzillament, de construir-lo de bell nou, perquè no hi ha vista enrera possible. Per fer-ho, la ciutat compta encara amb una dinamisme social que la fa més completa que altres nuclis més joves que han crescut sobtadament. Les velles capitals encara poden tenir discurs comarcal i ser dirigents, però només si volen i tenen projecte. I aquest projecte és possible. Podria ser participat, però sempre ha de ser liderat, Hi ha encara un relat possible per a Sabadell, si es vol assolir des de la consciència que és imprescindible.
Sabadell se’ns mor a les mans en una immobilitat i un silenci que angunieja. Els nostres amics al govern municipal, joves competents, però massa menjats per la màquina i per la ideologia de no arremangar-se, ens deixen un profund i inaguantable malestar. Com si la fi del món ja fos anunciat i només fos possible una tranquil·la espera en actitud mística. Se’n diu nihilisme i és la renúncia al futur.
