Lydia Davis és coneguda per assumptes irrellevants, com el fet d’haver estat la primera dona de Paul Auster, i per d’altres més destacats, com l’unànime reconeixement a la seva obra, especialment la narrativa breu, gènere en el que és considerada la més notable representant viva nord-americana, i per la seva encomiable tasca de traductora a l’anglès d’autors de primera fila de la literatura francesa, Proust, Flaubert i Blanchot entre d’altres.
El final de la historia, però, és una novel·la i no una novel·la qualsevol. És una novel·la esplèndida, en la que es plasmen tots els trets definitoris de l’estil de Lydia Davis i en la que hi ha un admirable joc d’equilibris entre el procés de construcció d’una novel·la i el mecanisme de deconstrucció d’una relació sentimental. Des de les primeres pàgines ja som informats de que la història d’amor entre una madura professora i un jove estudiant ha tingut un mal final, i és precisament aquest final el que obre el llibre i el que ens situa, el que inaugura la narració i a la vegada clausura la història.
Per què, doncs, Lydia Davis titula aquesta novel·la El final de la historia, si aquest final se’ns fa evident de bones a primeres i sembla que no amagui cap misteri? Aquí rau en bona part l’habilitat de Davis, en fer-nos adonar que el final de la història no el determinen els esdeveniments, anunciats i proclamats als quatre vents ja d’entrada, sinó que és resultat d’una decisió del procés d’escriptura i que el final de la història ve establert pel punt final del llibre. El mèrit de Davis salta a la vista en la magnífica convivència entre diferents plans narratius: u, els fets; dos, l’experiència de la narradora d’aquests fets; tres, els mecanismes de la memòria a través dels quals l’experiència es narra: i quatre, l’acte d’escriure, que és precisament el que determina el final de la història.
Lydia Davis intercala sense solució de continuïtat aquestes quatre dimensions de tal manera que en tot moment sabem quan es dóna la transició entre el que va passar, com va viure la narradora el que va passar, com ho recorda amb el pas del temps, i de quina manera ho escriu per explicar-nos-ho.
En definitiva, el ‘tour de force’ consisteix en enfrontar la realitat al pensament, com es determina una i com es processa a través de l’altre. L’objectiu principal és posar ordre en les coses i no hi ha millor instrument que l’acte d’escriure, acte que fa palès que el que interessa realment no és la història d’amor, el desenvolupament d’una relació des del seu naixement dubitatiu fins el seu trencament definitiu, sinó com funciona la ment del narrador per transformar els fets i de quins dispositius es val la memòria per intentar digerir-los i regurgitar-los a través de l’escriptura. I tot això ho aconsegueix Lydia Davis amb un estil minimalista, exemplar equilibri entre l’ús d’un llenguatge quotidià i la recerca d’una profunditat filosòfica.
Aquest és un llibre per a lectors, evidentment, perquè produeix un plaer insubornable més enllà de les disquisicions teòriques i estructurals. Però, per sobre de totes les coses, és un llibre per a escriptors. Perquè mostra la llibertat i determinació amb que es pot assolir el repte de construir una narració més enllà de les convencions establertes. Perquè manifesta la consciència de les dificultats que suposa intervenir narrativament en la plasmació d’una realitat. I perquè una novel·la no és un edifici i permet començar la casa per la teulada. Lectura obligada en qualsevol curs d’escriptura que es preï.
