ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Un recorregut per les places del centre, urbanitzades en el procés de canvi dels carrers de vianants, ens pot ajudar a fer-nos una idea de conjunt d’allò que ara es discuteix respecte dels passeigs de Manresa i de la Plaça Major.
Començant sense un ordre preestablert, podem veure com a la plaça Sant Jaume, tot i haver engolit una gran rampa de l’aparcament, els seus arbres i un paviment de peces de ceràmica argilosa li atorga un valor domèstic, un sentit local amb prou caràcter. Són les mateixes llambordes de la plaça de Ricard Simó Bach davant el Museu d’Art, un espai correcte al qual li cal que els arbres creixin. Aquesta llamborda, pel material i dimensió, atorga un valor de gra petit que fa amable la urbanització d’un espai recollit de nucli antic. I, així, a Terrassa, on l’han usat com a material sistemàtic hi podem veure també un bon resultat.
En la mateixa línia d’aquestes dues, la plaça de Joan Oliu, entre els carrers de Sant Pau i del Migdia, la plaça de Vila Arrufat al carrer de les Planes, o la plaça de les Vaques al carrer d’Arimon, actuen amb la mateixa solució i formen conjunt amb les anteriors.
La solució del gra menut al costat del paviment de lloses de granet dels carrers és també la solució usada a la plaça del Pi-Pi. El gra petit, el pendent de la plaça i un bon sentit del lloc resolen positivament aquest espai. Hem de lamentar, però, que el material de gra menut sigui aquí de granet fosc, quan podria haver replicat la solució de llamborda ceràmica assajada als llocs precedents.
Una ciutat es fa amb repetició i amb projectes no aïllats, sinó relacionats els uns amb els altres. No hi ha cap altra manera de fer ciutat si no és amb repetició.
Una plaça mal resolta ha estat la plaça del Gas, la qual per la seva dimensió, un cop va absorbir els carrers del límit, prometria una gran oportunitat. Aquí les jardineres cauen del cel en els llocs de pas, fent impossible travessar la plaça en diagonal sense topar-hi. Té raó aquell consell que diu que abans d’urbanitzar un lloc cal veure per on passa la gent, ja que això no ho podràs canviar. I, a més, l’excessiva superfície de lloses de carrer dilueix l’espai que acaba sent indefinit: ni carrer ni plaça, ni lloc de pas ni lloc d’estada, sense caràcter.
El mateix succeeix a la recent plaça de l’Àngel, que usa exageradament de la solució de lloses de carrer per a un espai que hauria de ser recollit i diferent de les grans voreres.
Podríem parlar d’un espai gran com l’entorn del Mercat, en el qual l’argument de suportar vehicles de parades de venda ha disposat asfalt en una elevada proporció. La conclusió és que l’argument tècnic mata el resultat i aquest ha acabat sent un espai sense el caràcter que li caldria, fet del qual se’n deriva un ús social limitat.
Una excepció és la plaça Sant Roc, la qual, tot i usar el paviment de lloses dels carrers, el valor de les façanes de l’entorn, les jardineres ben agrupades, els arbres, el joc d’aigua, etc. han fet que el valor solemne i poc domèstic del paviment sigui aquí obligat i un encert. El que funciona a la plaça sant Roc és justament el que li manca a la veïna plaça del Dr. Robert: el paviment és una imitació, són peces de formigó i no de lloses de granet, l’estàtua està poc valorada i el porxo, tot i que ben situat, és coix (un peu recolza amb l’ascensor de l’aparcament). L’aspecte principal és que no fa joc ni conjunt amb la resta de places. I com en altres casos, no arribar a fer col·lecció esdevé una errada que afecta greument el caràcter del conjunt.
En síntesi, podem concloure que hem sabut resoldre millor els carrers que les places, que en les successives actuacions no hem après de les precedents i ens ha mancat continuïtat en el model i orientació. I aquest vici és força sabadellenc, car ens manca massa sovint voluntat de context en les edificacions i, en aquest cas, en l’arquitectura dels espais públics.
Arribats a aquest punt, en el passeig de Manresa i sobretot en el de la Plaça Major ens juguem el caràcter del centre. Ens juguem arrodonir i definir una identitat i una imatge de nucli històric, o bé acabar en un fracàs de suma d’espais descompensats. I, pel que portem vist al passeig Manresa i davant la manca de capacitat de redreçar el procés, el resultat final es preveu de poca categoria i de manca d’unitat.
Ara, sota el neologisme de shared space (bé podrien parlar d’espai compartit a l’Ajuntament, no!), s’ofereix asfalt al vianant i excessos de disseny minúscul per compensar la manca de caràcter general, tot plegat dins d’un funcionalisme que afirma que tot serveix per a tot i per a tothom. Però resulta que els magnífics espais públics ‘compartits’ que ens ofereix la historia urbana del món són sempre espais amb un enorme caràcter, exactament el que a nosaltres ens manca a carretades i allò que sembla no volem assolir de cap manera.
One Comment