Un veí de Campoamor que ha patit tres embòlies, un ictus i l’amputació d’una cama denuncia el seu cas.
La seva dona i els veïns es queixen de la situació. “És una vergonya, on està la seva dignitat?”, diuen.
En Francisco Trujillo no compleix els mínims exigits pel Servei Català de Salut per rebre una cadira de rodes amb motor, malgrat tenir una cama amputada i paràlisi parcial.
“Atès que els informes mèdics emesos no acrediten el compliment dels requeriments establerts en les condicions exigides al protocol, no queda justificada la prescripció d’una cadira de rodes amb motor elèctric”. Amb aquesta concisa resposta el Servei Català de Salut feia saber a en Francisco Trujillo, veí de Campoamor de 62 anys, que refusava la seva sol·licitud per a què se li atorgués una cadira autopropulsada. Una qüestió que representa, per a ell i els que l’envolten, l’enèsim capítol d’un llarg calvari mèdic i personal.
I és que a en Paco –tal i com se’l coneix afectuosament al barri- la vida li ha caigut a plom, amb anys interminables d’anades i tornades de l’hospital. Primer amb tres embòlies consecutives, seguides d’un ictus que li va originar parèsia (una dolència que entumeix els seus membres i els hi resta forces), i que ha degenerat en una paràlisi parcial del seu cos. Aquest quadre clínic es va completar amb unes llagues sorgides a la cama esquerra i patides durant dos anys, fins que els metges van decidir amputar l’extremitat per a què no s’estenguessin; el seu darrer ingrés, es va allargar quatre mesos, amb sessions de recuperació diària i fortes dosis de medicació per pal·liar el dolor.
L’impàs en el que avui es troba en Paco és una lluita d’igual o, fins i tot, major importància que les anteriors: intentar adaptar-se a ell mateix i al seu dia a dia. “Almenys el cap encara el tinc bé”, comenta a mode de salutació, amb un somriure apagat. I amb una mirada perduda entre la profunditat de la memòria i els efectes dels narcòtics, rememora retalls biogràfics d’altres temps:
Sóc un ciutadà de la riuada, vaig arribar en el 62 per a treballar al tèxtil, i quan van a començar a tancar les fàbriques als 80 em vaig fer càrrec del bar familiar”, explica. Uns records que reivindiquen el seu paper de supervivent històric de tots aquells dies per tal d’alleugerar el pes d’aquests que ara viu. “Encara que intento lluitar, hi ha dies que no trobo forces ni ganes per llevar-me del llit. Sense el grapat de pastilles que prenc i l’ajuda de la meva dona, no podria viure”, assegura.
La Carmen és l’esposa que comparteix amb aflicció la dolència del seu marit, molt preocupada per l’empitjorament de l’estat d’ànim i la pèrdua de qualitat de vida: “Gairebé no pot fer res per si mateix, he de llevar-lo, rentar-lo, moure’l, i com no tinc suficient força se m’ha caigut vàries vegades”. Ella, que continua treballant tot el dia al bar, detalla els sacrificis per adaptar-se a la nova situació: “amb els estalvis hem pogut condicionar el lavabo i el menjador amb unes barres de subjecció, encara que caldria una reforma integral”, diu.
Amb un pressupost massa just per a floritures extra i sense poder assumir el cost d’una cadira motoritzada, en Paco puja cada dia a una cadira manual per deixar a casa els problemes, però tot i així és incapaç d’esquivar nous obstacles. I és que degut a la parèsia no pot fer ús del braç esquerre i la seva mobilitat és molt limitada, fet pel que només pot desplaçar-se curtes distàncies en el sentit invers, d’esquenes. Amb el handicap afegit de moure’s en un urbanisme irregular. “L’he trobat un parell de cops tirat al buit dels arbres”, comenta l’Iván Raya, un dels seus veïns, certificant el fatídic desenllaç d’aquestes aventures en solitari.
“On està la seva dignitat?”
Bona part dels ingressos mensuals de la parella cobreix el tractament copagat d’en Paco, “unes deu píndoles diàries”, i el restant s’exprimeix per mantenir-se. Per això la negativa a la sol·licitud d’una cadira autopropulsada enterra moltes esperances dipositades, i es rep com a cop de gràcia. No entenen la lògica perquè la petició ha estat obviada, malgrat que a l’última alta hospitalària es remarca la parèsia i la incapacitat per a realitzar la majoria de tasques en solitari, i a pesar de que semblen complir-se els requeriments necessaris per obtenir-la. Entre aquests requeriments dos principals: incapacitat permanent per a la marxa independent, i incapacitat funcional permanent per a la propulsió de cadires de rodes manuals amb les extremitats superiors, tal com es recull a la resolució.
L’única solució prescrita per Salut és l’ús d’una pròtesi ortopèdica amb crosses, mesura que s’apropa més a un nou mal que a una solució degut la manca de mobilitat d’en Paco. “És una vergonya, és un home que ha treballat i cotitzat tota la vida -clama enfurismada una veïna- on està la seva dignitat?”. El silenci és la resposta, fent-se impossible discernir si aquest al·ludeix en Paco o l’estat d’una sanitat que sembla compartir les seves mateixes dolències.
One Comment