Per a molts de nosaltres l’estat d’alarma provocat pel coronavirus va ser una sorpresa. En canvi, David González ho tenia tot previst des del mes de gener. Aquest jove de Sabadell, estudiant de Belles Arts, escultor de 25 anys, va seguir amb profunditat l’evolució del nou coronavirus a la Xina des del primer moment.
Vista la inacció governament, aquest jove veí de la Creu de Barberà fins i tot va escriure una carta al govern espanyol el 12 de març en veure que no es prenia cap mesura. Ara demana prudència davant el desconfinament.
Setmanes abans que ningú pensés el que ens venia a sobre, tu ja vas alertar la teva família. Quan comences a témer pel que està per arribar?
Els primers dies de gener. Ja es començaven a llegir petits articles per internet des de mitjans de desembre, que és quan va començar la pandèmia a la província xinesa de Hubei. Llegir sobre la forma com es desenvolupava i es transmetia amb tanta facilitat el virus ja era suficient com per tenir-ho present cada dia. Al veure que s’imposava una quarantena a Wuhan i ciutats del voltant (uns 68 milions de persones) començant el 23 de gener la meva inquietud es va confirmar.
Com estaves tan ben informat?
Sempre intento llegir molt, però el que em va donar seguretat i confiança en la qualitat de la informació, articles i assaigs que llegia és el fet de contrastar molt les fonts. Vaig tenir la sort de trobar una comunitat-fòrum a internet que compartia aquesta dinàmica de lectura i contrast en la qual vaig poder col·laborar (i compartir les meves pors) durant un temps. A finals de gener érem uns 80.000 membres, ara mateix es compten per sobre dels dos milions. Allà va ser on vaig aprendre sobre els primers màrtirs de la pandèmia, la doctora Ai Fen, el doctor Li Wenliang, el vídeoblogger Fang Bin i l’advocat i periodista Chen Qiushi. Tots ells, a la seva manera, van donar les primeres veus d’alarma sobre la pandèmia. En aquells moments el govern de la República Popular de la Xina feia tot el possible per evitar la transparència, per dir-ho d’una manera suau.
Però els teus pares no et feien gaire cas a el principi, oi?
Al principi els costava, i ho entenc. Pensaven que estava més nerviós del normal i no els culpo.
Des de principis de febrer vaig deixar d’assistir a classe i vaig començar a sortir el mínim necessari, evitant aglomeracions. No va ser un període de temps gens feliç per a mi, dubtava de mi mateix i les meves conviccions i vaig arribar a creure que estava perdent el seny.
Els vas recomanar que guardessin queviures i que no anessin als hospitals.
A principis de febrer, vivint amb quatre avis molt grans i tots ells d’alguna manera o altra en grup d’alt risc, és el que em deia el sentit comú. Els vaig demanar que cancel·lessin tota visita mèdica que no fos imprescindible i que evitessin el transport públic i les aglomeracions. També que féssim una petita reserva de queviures i de les medicines necessàries per als meus avis (que no són poques). Pel que pogués passar. El cas era minimitzar les sortides innecessàries i el contacte amb altres persones a partir de llavors.
Què et va empènyer a escriure una carta al govern central? Quan la vas enviar?
Els vaig escriure el 12 de març, a través del formulari de contacte de la web de la Moncloa. El que més em va empènyer a fer-ho va ser la desesperació que em causava el veure la sensació de tranquil·litat que transmetien. Esdeveniments tan grans com el Mobile World Congress 2020 (amb una assistència d’unes 110.000 persones en 2019) s’havien cancel·lat des del 12 de febrer. No entenia llavors com es podien promoure amb normalitat, per exemple, les massives manifestacions pel dia de la dona el 8 de març. Aquesta normalitat em feia por, tenint en compte l’estat d’Itàlia (sense parlar ja de la Xina…) que, just per aquestes dates, ja iniciava la quarantena. Aquestes manifestacions van fer que unes 200.000 persones sortissin als carrers, per descomptat sense respectar distàncies de seguretat mínimes… Aquests esdeveniments són absolutament necessaris, però definitivament no ho són amb una pandèmia trucant a la porta. Les infeccions i transmissió d’aquest dia es veuen llavors reflectides entre 7 i 14 dies més tard, en l’augment de casos després del període d’incubació.
De què els volies alertar?
No volia ni vull pretendre dir que sabia millor el que calia fer que un govern i gabinet al complet.
Però la situació em semblava tan surrealista … volia alertar sobretot de la perillosa sensació de tranquil·litat que transmetien. Incloent qualsevol programa de televisió entre d’altres mitjans de comunicació, en què la narrativa de ‘és com una altra grip’ estava generalitzada. Això no ajudava a que la gent es prengués la pandèmia de debò i fins i tot normalitzava que llavors es ridiculitzés a les persones que sí que estaven prenent mesures de prevenció i protecció (portar mascareta en transport públic, per posar un exemple), amb la narrativa que amb aquestes petites i necessàries mesures es generava un pànic innecessari. Però al meu entendre, una certa dosi de pànic és una resposta perfectament natural, instintiva i molt útil per a la supervivència.
Moncloa et va respondre. Ho esperaves?
La veritat és que no esperava cap resposta.
I quina va ser la seva resposta?
Em va semblar que la resposta era una mica genèrica … adjuntava alguns gràfics amb un creixement exponencial previst per a les següents setmanes que qualsevol podia calcular. Dos dies més tard es va anunciar l’estat d’alarma. Per descomptat que no va ser a causa de la meva carta, però vull creure que vaig fer el mínim que estava a les mans.
Com és possible que un ciutadà com tu sabés el que anava a passar abans que el Govern?
No crec que no ho sabessin, el que vull creure és que (erròniament) van preferir evitar aquest pànic generalitzat. Fins que no hi va haver més remei. Com qualsevol crisi, sembla que queda molt lluny fins que creua la frontera. Això, per a mi, mostra una falta de solidaritat amb tots els països que es van veure generalment afectats abans que nosaltres i invalida els esforços d’aquests.
Com veus la gestió que estan portant de la crisi?
Cap govern europeu està preparat per gestionar una crisi d’aquest calibre. En molts països del continent asiàtic s’han viscut prèvies epidèmies de virus tipus SARS-coronavirus. Allà la conscienciació pública és molt més fàcil. En canvi, a Europa certes necessitats, com la de portar mascareta per posar un exemple, s’amaguen a nivell públic per evitar reaccions de pànic, i evitar que es conegui la falta de proveïment general.
Creus que és una bona idea que els nens surtin al carrer?
Crec que seria bona idea si es fes de manera responsable. El confinament es paga amb salut mental i això ens afecta a tots, però és més difícil de processar per als més petits. Veient el resultat d’aquesta proposta (i la irresponsabilitat de molts pares) no em sembla que fos encertat. Els nens no són immunes al virus, i encara que sigui cert que hi ha un nombre més reduït de casos, la transmissió ocorre de la mateixa manera. Espero equivocar-me, però veurem el resultat en unes dues setmanes, reflectit en el possible augment de casos.
Diuen ara que la gent gran podrà sortir a passejar a partir d’aquest dissabte, 2 de maig. Com ho veus?
Com en la pregunta anterior, bona idea si es fes de manera responsable. Però em temo que no serà així.
M’agradaria que preguntessin a infermeres i infermers, i personal mèdic de l’hospital local Taulí, a veure que en pensen elles. Es veuen obligades a reutilitzar les màscares i equipament de protecció d’un sol ús durant 15 dies o més. No són herois, són màrtirs. Si les necessitats bàsiques de protecció no estan cobertes pel nostre preuat personal sanitari (i molt menys per al públic general), com ens plantegem propostes com aquesta? Tornem a generar una falsa sensació de normalitat i això és molt perillós.
Després som els primers a sortir als balcons a aplaudir cada dia a les vuit, però votem a partits polítics que retallen en sanitat i vam sortir a passejar a la que veiem la més mínima possibilitat.
Què recomanes que fem?
Que no relaxem cap de les mesures que hem pres fins a la data fins que hi hagi una tendència clara. Que personalment no ens hagi afectat encara no vol dir que sigui hora de relaxar-se, sinó que les mesures han funcionat. Cada individu pot per la seva banda evitar un gran nombre de contagis tenint molt present la possibilitat de transmissió asimptomàtica.
Què ens espera d’ara endavant?
Em considero una persona generalment pessimista-realista. D’ara en endavant ens esperen temps durs, social i econòmicament.
Quan creus que tornarem a la ‘normalitat’?
Crec que la normalitat que coneixíem fins ara s’ha acabat. Ens queda doncs trobar una nova normalitat amb la qual conviure. No m’atreveixo a predir el futur, però hem de tenir en compte que les dictadures solen començar davant una amenaça i en temps de crisi. S’estan normalitzant serveis de control i vigilància que esperem que acabin quan deixin de ser necessaris. M’agradaria citar el filòsof Edgar Morin i recomanar l’entrevista que li van fer en relació amb la pandèmia, aquesta ens està ensenyant a conviure amb la incertesa, que és intrínseca a la condició humana.
