Valentí Pineda (Societat Catalana de Pediatria): “Els nens s’adapten millor a les situacions adverses”

  • “[El virus] Ens ha tocat molt de prop i amb casos absolutament gravíssims. La por és lògica i evident. S’ha d’explicar depenent de l’edat”
  • “Als Estats Units: la gent surt, obren botigues, passen d’estar confinats, no fan cas. La disciplina de Catalunya i Espanya és modèlica”

Els nens, tot i no haver estat un col·lectiu directament castigat per la pandèmia, sí que ho ha estat pel decret de confinament domiciliari. La majoria dels adults han pogut anar sortint de casa, per comprar o treballar. Però els petits s’han quedat a casa i ara, després de sis setmanes, els arriba el torn de sortir. En aquest sentit, com s’haurien de gestionar els sentiments davant d’aquesta novetat en les rutines confinades dels infants? Com han d’actuar els pares vers dels neguits dels més petits? 

A partir de diumenge podran sortir els menors de 14 anys, només una hora al dia entre les 9 del matí a les 9 del vespre i acompanyats d’un adult. No podran allunyar-se més d’un quilòmetre dels seus domicilis i hauran de respectar les distàncies de seguretat (més info: ‘Les 12 claus del desconfinament parcial infantil‘). Parlem amb el president de la Societat Catalana de Pediatria, Valentí Pineda. El sabadellenc és pediatre infectòleg, cap de la Unitat de malalties infeccioses, adopció i nen viatger de l’Hospital Universitari Parc Taulí i professor de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Què ha suposat pels nens sis setmanes de confinament domiciliari?
En aquest tema hi ha moltes afirmacions que són difícils de corroborar. No hi ha estudis científics de pes per saber exactament què passa amb un nen quan el confinem en un domicili amb la seva unitat familiar. I depèn de les edats: estem parlant de nens amb edats que van de 0 a 14 anys, o 16, i són molt diferents uns que altres. També variarà molt també depenent de la unitat familiar: no és el mateix estar en una unitat familiar estable amb uns espais correctes amb el seu pati que estar vivint en unes condicions d’insalubritat.

Dit això, hi ha hipòtesis: el nen tancat podria tenir algun problema més d’angoixa, de por, d’alteració del ritme circadià. Al no sortir, el ritme que regula la son i la vigília no està correctament, per la disminució de les hores de son. Evidentment, també influeix en el sedentarisme, per no sortir i no fer exercici físic. Sembla ser també que l’alimentació aquests dies a casa no és tan correcta com la de les escoles o les escoles bressol, on hi ha uns menús absolutament adequats i adaptats. Sempre parlem en general, perquè hi ha famílies que faran una alimentació fantàstica amb fruita i verdura i proteïna animal sense massa greix, i altres famílies que tiraran d’altres històries. Sempre hi ha aquesta diferència entre famílies. I, per últim, l’ús de les pantalles. No m’hi posaré massa perquè és l’única via que s’ha decretat per l’ensenyament a distància que s’està fent per videoconferència o altres plataformes. No es pot criticar gaire perquè és necessari en aquests moments.

Tot i això, el nen té molta plasticitat cerebral; és un cervell en evolució, tot i que depèn de l’edat. Per tant, s’adapta millor a les situacions adverses. Els adults, totes aquestes coses que he dit, les pateixen molt més. El que queda clar és que en el desconfinament, o en el que els experts diuen ‘confinament saludable’ (perquè seguim estant confinats), al primer col·lectiu que li tocava sortir serien els nens.

Tenim la sort que el coronavirus, en principi, dona poca patologia en el nen. Està per veure si també hi ha una gran transmissió des del nen cap a l’adult, perquè això és una cosa que s’està copiant de la grip, però no tenim proves que sigui així, tot i que mentre no ho sapiguem hem de considerar que sí. Però el cert és que no tenim proves que el nen sigui un gran transmissor, no tenim estudis que ens ho demostrin.

Un de cada cinc nens de Wuhan (Xina) mostren símptomes de depressió després del confinament, segons publiquen diversos mitjans com El País. Creu que ens mourem en aquestes xifres?
Ara es començaran a fer treballs d’una certa validesa científica, als Estats Units sobretot, perquè tenen molts casos, i a Europa, evidentment. No podem dir el que passarà després de sis setmanes de confinament si no agafem aquests nens i fem un estudi ben fet, científic, comparatiu, amb gent confinada i gent no confinada. És molt complicat donar xifres amb treballs de la Xina, depèn on estiguin publicats, és complex. No m’atreveixo a donar cap mena de xifra.

Tot i això, els símptomes d’ansietat i d’angoixa estan sobre la taula. Els estem patint tots. Com creu que les famílies poden reduir aquests efectes en el cas dels nens?
Ja hem donat el primer pas, començar a deixar sortir els nens. I, de fet, així és com els podem reduir, deixar sortir una estoneta i d’alguna manera intentar que comencin a pensar en altres coses. I després, hi ha molta informació a la web del Canal Salut, que exposa 1.000 eines per treballar amb els nens, per estar amb ells, per explicar-los com és això, com se’ls ha de dir depenent de l’edat. També n’hi ha al Ministerio de Sanidad, a l’Associació Espanyola de Pediatria i la Societat Catalana de Pediatria. Tots estem posant material per poder ajudar els pares a mantenir aquest confinament. A més a més, Educació també està treballant moltíssim, estan mantenint contacte amb els seus alumnes per videoconferència i d’alguna manera entre tots, estem intentant que sigui el més lleu possible.

Li sembla un encert la decisió de deixar sortir els nens una hora al dia?
Sí. Sembla ser que la corba de contagis s’ha estabilitzat, la mortalitat ha disminuït, la pressió assistencial dels centres hospitalaris ha millorat moltíssim i això fa que puguem començar a parlar d’un confinament saludable, més que d’un desconfinament: seguim confinats però una part de la població pot començar a sortir una estona. De fet els adults ja poden sortir, en certa manera. A treballar i anar a comprar als supermercats, a les farmàcies… d’alguna manera a l’adult aquest confinament saludable se li està aplicant des del començament. Faltaven els nens, que menys malaltia greu tenen, i crec que s’ha fet un pas endavant; estic absolutament d’acord.

Pot haver-hi nens que mostrin por o angoixa a l’hora de sortir?
Evidentment, com un adult. S’ha parlat de morts, la mortalitat ha estat alta, gairebé tots tenim coneguts o inclús familiars que han mort per aquesta malaltia, i això és una cosa que afecta els nens i als adults. Ens ha tocat molt de prop i amb casos absolutament gravíssims. La por és lògica i evident. S’ha d’explicar depenent de l’edat. A les webs que citava abans hi ha material per afrontar aquesta història de forma molt entenedora.

Cal sortir al carrer? S’hauria d’obligar el nen a sortir si no vol?
No. Perquè comenci aquest confinament saludable, en principi no vol dir que sigui obligatori sortir; no passa res. No vol dir que demà a les 9 del matí tothom hagi de sortir amb els nens al carrer, en absolut. Això es pot fer, hi ha gent que ho necessita més que altra per l’habitatge on viu. Hi ha gent que està convivint en habitatges de molts metres quadrats i n’hi ha d’altres que potser no ho necessiten, si tenen una casa amb un pati o inclús amb piscina, per què han de sortir si estan bé a casa? Sentit comú.

Hem d’agrair a la població espanyola i catalana el comportament en aquest confinament, perquè ja veuen el que està passant en els Estats Units: la gent surt, obren botigues perquè passen d’estar confinats, no fan cas. La disciplina de Catalunya i Espanya és modèlica.

Com creu que el nen hauria d’aprofitar aquesta hora?
El BOE (Boletín Oficial del Estado) parla, i estic absolutament d’acord, del distanciament de dos metres i de no separar-se massa dels pares. Perquè si un nen comença a córrer i xoca contra una família de l’altra vorera, no és correcte. Hem de posar el sentit comú, no tenim unes normes absolutament tancades. Això ho hem d’anar adaptant.

Creu que els nens han estat un eix central en la gestió d’aquesta crisi, per part de les administracions?
No soc gens polític. El que s’ha de fer és intentar fer el millor possible el confinament per combatre aquesta pandèmia absolutament única i que no havíem viscut mai. A partir d’aquí, no hi ha edats. Sí que n’hi ha al voltant de la mortalitat en les residències. Crec que s’havia de vertebrar per riscos i per mortalitat. Ara comencem un cert desconfinament i anirem per franges d’edat i comencem per la gent que té menys risc, els joves i els nens. No crec que s’hagi de vertebrar res que no sigui mirar per la mortalitat i controlar la pandèmia que és el que s’ha intentat fer. S’ha fet el que s’ha pogut.

Més info:

Foto portada: el president de la Societat Catalana de Pediatria i doctor del Parc Taulí de Sabadell, Valentí Pineda. Autor: Tauli.

Comments are closed.