El sabadellenc Abel Garriga, primer espanyol a dirigir una orquestra a Broadway

Abel Garriga és el primer espanyol que dirigeix una orquestra a Broadway i justament és de Sabadell. Va començar a estudiar piano a l’escola de música CEME, a Gràcia, i fa vuit anys que es guanya la vida a la ciutat que mai dorm: Nova York. Funny Girl (Noia Divertida, en anglès) és la seva obra estrella i no només s’encarrega de dirigir-ne l’orquestra, sinó que a vegades també hi toca el piano. La roda, però, no s’atura i encara no fa una setmana que ha estrenat un altre projecte: Only Gold (Només Or, en anglès).

El sabadellenc Abel Garriga es dedica al món de la música des dels set anys, però no va ser fins aquest juliol que la seva carrera va despuntar a Broadway. Tot i que viu i treballa a Nova York des del 2014, no s’oblida de Sabadell ni dels costums catalans. En aquesta entrevista explica quin camí ha seguit per convertir-se en el primer espanyol a dirigir una orquestra a la meca dels musicals, Nova York.

30 anys i ja és el primer espanyol que dirigeix una orquestra a Broadway, un dels teatres més importants i amb més ressò del món. Què se sent?
Al principi intimida molt perquè és un teatre on tothom vol arribar, tots els que treballem en aquesta indústria perseguim aquest objectiu durant molt de temps. I, a més, la gent que treballa allà té un nivell altíssim, està molt rodada. Per tant, estic molt content i m’ho passo molt bé. Això no es paga.

Tot i la meva joventut, que pot sorprendre, he treballat molt fort i ha estat una autèntica carrera de fons. Podia ser que no arribés tan d’hora, però la clau per recollir fruits com aquest és treballar molt, molt, molt dur i sacrificar-se molt.

Tenia clar quin era l’objectiu, el vaig perseguir amb totes les meves forces des de petit i m’ha arribat ara, als 30 anys.

Una vegada assolida aquesta fita, té marcat algun objectiu per sobre d’això?
No sé si algú té la sensació d’haver assolit la seva màxima fita, però jo sempre miro més enllà i coses noves. En el camí a una meta, en descobreixes d’altres que poden ser tant o més interessants que les que tenies originalment en ment.

El meu objectiu principal és viure del que m’agrada i, a mesura que ho vaig aconseguint, m’apareixen noves metes. És com quan anaves a una botiga de llaminadures: els pares et donaven cinc euros, i tu en volies deu. Te’n donaven deu, i tu en volies quinze.

Jo, almenys, he anat pujant escalons i no he tingut mai la sensació de dir ‘ja està’.

Ha treballat com a director d’orquestra tant a Espanya com a Nova York. Què explica la diferència abismal entre un país i un altre?
La meva feina és la mateixa aquí que allí: portar els cantants i l’orquestra a bon port de principi a fi. La principal diferència està en la quantitat de recursos que té la indústria aquí a Estats Units. Ara mateix no sé de quant són les inversions als grans musicals espanyols, com podrien ser el Rei Lleó o Tina Turner, però aquí la inversió inicial pel Funny Girl era de 15 milions de dòlars. Això és una base que, a nivell de recursos econòmics i materials (infraestructura del teatre, maquinària, companyies), és molt gran i dona per a molt.

Una de les altres diferències que destacaria és la quantitat d’anys que fa que fan això. A Estats Units fa molts anys que funciona la indústria musical i ho fa amb uns recursos econòmics molt elevats. És un país molt gran i això també és un avantatge. A Espanya potser hi ha 5-10 universitats que tenen la carrera de teatre musical, mentre que a Estats Units n’hi ha 10 o 15 vegades més.

Quan els estudiants es graduen, volen intentar-ho a Nova York. Per això aquí els càstings en lloc de tenir 500-600 persones, en tenen 6.000 o 8.000. El fet d’haver-hi més oferta de gent per treballar en musicals, també fa que puguis seleccionar amb més precisió i que, per defecte, el nivell acabi sent més alt.

Amb quants aspirants va competir per ser el director d’orquestra de Funny Girl?
No ho sé, no ho saps mai. Els directors musicals i els músics, per sort o per desgràcia, no tenim càstings com els actors. No pengen un anunci, la gent es presenta i tens el nombre total de candidats. La nostra manera de funcionar, normalment, és a través de recomanacions. Algú et recomana i aleshores et fan el càsting. En el meu cas, per exemple, estava treballant amb un director musical per uns concerts que fèiem al Metropolitan Opera i algú el va trucar per demanar-li un perfil que pogués fer X, Y i Z. Ell em va recomanar a mi i aleshores va ser quan vaig passar a càsting de Funny Girl.

Darrere de cada actuació, hi ha molts assajos. Perquè ens en puguem fer una idea, quantes hores setmanals dedica a Funny Girl?
Ara ja ho tenim agafat i, per sort, no n’hi dediquem gaires. Jo sóc un dels diferents directors musicals que dirigeix funcions perquè, com dèiem, hi ha molts diners sobre la taula i et pots assegurar molts substituts per cada posició. Ara, per sort, ja la tenim rodada i només fem una mica de manteniment la nit abans o unes hores abans de la funció. Al començament, abans d’estrenar-la, van ser moltes hores: un intensiu de 8-9 hores diàries durant les dues últimes setmanes.

Tot això ho fa com a autònom. Va marxar a Estats Units perquè creia que allí hi havia més oportunitats?
Vaig anar-hi per estudiar. Hi ha una universitat a Boston on hi havia una carrera que m’interessava molt, i quan va venir la crisi forta del nostre sector a Espanya (2010-2012), vaig plantejar-me anar a la universitat perquè la feina va baixar molt. En principi hi vaig anar a estudiar i, per mi, això ja era una meta. Però després tenia opcions d’anar a Nova York per feina i vaig dir ‘venga va, per què no ho provem?’. I mira!

Realment em vaig traslladar a Nova York amb una mà al davant i l’altra al darrere. Sí que tenia companys de la universitat que havien aconseguit feina i que potser em podien posar en contacte amb gent que necessités pianistes, però no tenia res tancat.

Així com abans et deia que hi ha moltes oportunitats, també és cert que hi ha molta competència perquè tothom vol anar a Nova York. Tot i això, jo sóc un dels que pensa que a major competència, més qualitat ofereixes.

En els seus inicis, però, vostè es dedicava al piano i no va ser fins fa poc que va obrir aquesta nova porta. Com ha fet aquest pas de gegant?
He tingut la sort que la meva carrera ha sigut molt progressiva, res m’ha vingut d’avui per demà. Poc després de començar a fer de pianista, em van trucar per fer assajos i ser-ne el director musical. Era el mateix que dirigir una funció, però sense públic. I com que ja vaig fer allò, després em van posar amb públic.

Aquí recordo que vaig passar molts nervis. Si hi ha res en un assaig, ho pots parar i no passa res; però, davant el públic, no. Fa respecte. És un salt important, sí, però no he passat de fer quatre classes de piano a anar a Broadway. En ser tot tan progressiu, no he tingut mai la sensació que fos un salt inesperat ni excessiu.

Deixant de banda el vessant professional, fa vuit anys que viu a Estats Units. Va marxar quan tenia 22 anys. Com porta la distància amb la família i amics?
Aquesta és la part ‘lletja’, que dic jo. No és gens agradable i sempre intentes trucar molt a casa. Per sort, amb la tecnologia d’avui dia ens podem veure les cares i és tot molt fàcil. A la mínima que puc intento fer un ‘sube-baja‘ per visitar-los.

Els trobo molt a faltar i és la part dura que no es veu. Treballar a la meca dels musicals és molt llaminer, però té tots aquests sacrificis.

M’he perdut la majoria d’aniversaris dels meus germans i pares en els últims vuit anys, dates importants i fins i tot moments delicats a nivell de salut.

Quins records guarda de Sabadell?
Jo tinc tota la meva vida a Sabadell. Tot i que no anava a escola a Sabadell, sí que hi vaig estudiar música fins als 17-18 anys allà al carrer Espirall, al CEME. I jo, de fet, vivia allà al costat de la plaça del Gas. Vaig començar fent produccions al Teatre del Sol i al Sant Vicenç i també em vaig encarregar de tornar a gravar tota la música dels Pastorets de La Faràndula… moltes coses!

Ve la castanyada i, en un parell de mesos, Nadal. Tot i viure a més de 8.000 quilòmetres, preserva alguns costums catalans o sabadellencs?
He crescut amb la cultura catalana molt inculcada i, tot i que ja no faig panellets ni cago el tió, per exemple, sí que conservo molt la cuina catalana. Aquí t’ho fas tot tu i, per exemple, una cosa que intento estendre molt són les paelles. Una cultura que, sobretot, estic intentant transportar perquè la trobo molt interessant és la del caganer. Tots els meus amics americans tenen un caganer a casa, però és difícil explicar-los per què els regalo un Donald Trump o un Barack Obama fent caca, però els fa gràcia.

Pròximament, el veurem en més funcions?
Doncs sí! La setmana passava vam etsrenar una funció que es diu Only Gold [Només Or] amb part de l’equip creatiu que va fer el musical de Hamilton i la cantant és un Kate Nash (bastant famosa) i té molt bona pinta. Està dirigit pel coreògraf de Hamilton Andy Blakenbuehler i va amb musica de la cantant pop britànica Kate Nash.

Foto portada: el sabadellenc Abel Garriga, primer espanyol a dirigir una orquestra a Broadway. Autor: cedida