Aquest 2018 Alberto San Juan farà 50 anys però lluny de ser un arquetípic senyor de mitjana edat conformista i conformat, l’actor desplega el seu combat polític amb convicció i energia.
Combinant història d’Espanya amb història personal, el monòleg retrata cruament l’engany que per a la classe obrera va suposar la “modèlica transició” i les funestes conseqüències que se’n derivaren.
El nom d’Alberto San Juan va començar a sonar amb força a finals dels anys 90 i el començament d’aquest mil·lenni. Va fer cinema i televisió, però també s’implica en el teatre, sent cofundador de la companyia Animalario. Amb aquesta companyia deixa ben palesa la seva intencionalitat política, amb el muntatge Alejandro y Ana: todo lo que España no pudo ver del banquete de boda de la hija del presidente, obtenint diversos premis . Anys més tard, San Juan dirigiria Ruz-Bárcenas, un text de Jordi Casanovas sobre la trama Gürtel. Comptar amb el seu propi espai, la cooperativa Teatro del Barrio al barri de Lavapiés, li ha permés poder presentar espectacles on ataca sense mitges tintes el que la premsa ha venut com un “èxit de la democràcia”, amb títols com El Rey o l’anticapitalista Masacre. Aquest cap de setmana ha presentat a la nostra ciutat Autorretrato de un joven capitalista español, un text que tot i tenir sis anys d’edat continua sent teatre necessari per a despertar consciències.
San Juan no només critica amb duresa la corrupció política, la desmemòria històrica, la monarquia borbònica hereva directa del franquisme o l’Església Catòlica. També ataca els partits tradicionalment considerats d’esquerres (PSOE i el PCE) per considerar que el seu paper acomodatici durant la transició fou poc més que un acte de traïció a la classe obrera. I no s’està de retreure la ceguesa dels governs europeus durant la dictadura, o de comparar el trist fruit de la transició espanyola amb la de la veïna Portugal. Tot això, però, esquitxat amb anècdotes de caire personal, on a més aprofita per riure de si mateix, en el personatge d’un antic galant ara arruïnat, demacrat i sense feina, que enumera sense pèls a la llengua l’esclavisme al que conscientment o inconscient, som sotmesos com a ciutadans. Del poder dels grans banquers i grans constructors, de lleis fetes a mida dels poderosos i de la indefensió dels consumidors davant aquests abusos, però alhora interpel·lant el públic a posar el seu gra de sorra per fer una societat que al seu parer seria més justa, menys capitalista; per exemple triant cooperatives d’energia o banca ètica en lloc de les grans corporacions.
El text està presentat de manera íntima i minimalista: una cadira, dos focus i una ràdio son suficients per a San Juan. Bé que de vegades sembla que l’actor es perdi en els seus pensaments ( i no queda clar si és l’actor o més aviat el seu personatge, l’antiga estrella que s’emportava els millors premis i ara es veu pidolant papers secundaris a telenovel·les de tarda) o que el fil estructural divagui en dates històriques, l’intèrpret ho resol creant una complicitat íntima amb el públic a base de mirades i somriures que de seguida pugen l’energia i el ritme, amb les dosis precises de pauses per preparar els espectadors per la següent bufetada de realitat. San Juan utilitza els silencis tant bé com les paraules, i el resultat descontracturat i natural fa que la proposta sigui un espectacle a mig camí entre el teatre i la conferència, però presentat de manera accessible i directa.
El públic ha rigut i aplaudit la proposta amb força, però probablement la reacció que busca San Juan no és tant aquesta com la de remoure consciències i provocar la indignació de l’espectador en sentir-se clarament enganyat i utilitzat per una democràcia que només ho és a títol formal; deixant alhora la porta oberta a l’esperança per què les coses canviïn, ni que sigui perquè arribarà el moment on el poble ja no tindrà res a perdre , perquè ja ho haurà perdut tot.
