Andújar (‘Run Baby Run’): “Sabadell es va obrint camí com a ciutat maca per rodar”

Amb 43 anys i una trajectòria inusual en el món del cinema, el sabadellenc Toni Andújar ha protagonitzat un debut fulgurant com a director. La seva òpera prima, Run Baby Run, es presentarà aquest divendres a l’Imperial després de triomfar a festivals independents i recopilar 18 candidatures als Goya, entre altres reconeixements. Els espectadors coneixeran la història de suspens de la Diana, una jove sorda que surt a córrer per la natura i que acaba lluitant per la seva supervivència.

Entrevistem Toni Andújar a la plaça de l’Imperial, davant l’escenari que acollirà el dia 19 la première oficial de Run Baby Run. L’acompanya la productora Carol Garrido, peça fonamental de l’engranatge de la pel·lícula.

D’on ve la teva passió pel cinema?
Crec que em ve una mica del meu pare i del seu amor pel cinema, del seu amor per Charles Chaplin, Buster Keaton i tots aquests grans que se’m van quedar gravats al cervell. Llavors els videoclubs suposo que també van jugar un paper molt important, perquè era capaç de tornar 8 o 9 DVDs a casa els caps de setmana. Encara va caure algun VHS també.

Com ha estat el procés fins arribar a Run Baby Run?
Vaig tenir un procés en la meva joventut en què era una quimera intentar ser director de cine, era una cosa molt llunyana, complexa, molt de somni. Per això vaig triar una vida més empresarial, amb una altra dinàmica. Realment va ser als 35 anys, quan més o menys ja m’havien anat bé les coses, que vaig recuperar el somni, vaig posar-me a estudiar tres anys de cinema i aquí estic, picant pedra.

Imagino que és difícil fer-se un lloc venint d’un món tan diferent…
Doncs crec que m’ha portat certs avantatges de perspectiva, perquè quan jo estudiava tenia 33 o 35 anys i els meus companys en tenien 20. És evident que la meva maduresa m’aportava una visió d’estudi i de velocitat que ells no tenien, perquè quan tens 20 anys tens moltes altres coses al cap. Això m’aportava concentració.

Divendres tindrà lloc la première de l’obra. Què es trobaran els espectadors?
Run Baby Run és, d’entrada, un thriller d’acció, una pel·lícula de gènere. És una pel·lícula arriscada perquè és petita en conceptes pressupostaris, però no vull plorar, aquest no és un factor sobre el qual vulgui emparar-me. Ara que ja ho hem fet i hem arribat fins aquí veiem una pel·lícula agraïda, una ‘pel·li’ que intenta captar el públic i intenta tenir els seus missatges subliminals. Una història que s’elabora i que parla de resiliència, d’empatia, d’entrenament… I una mica de conte, de faula. Nosaltres hem treballat perquè agradi, i això és important, perquè no sempre s’aconsegueix.

Un thriller amb missatge, doncs?
Hem intentat que quedi clar que a vegades és millor estar entrenat i no necessitar-ho. En el curs d’una vida, no comprenem per què se’ns matxaca tant per algunes coses, però quan et calen les trobes a faltar. Llavors val més estar entrenat i no necessitar-ho que necessitar-ho i no estar-ho. Una mica el missatge global seria aquest, més enllà de si ara jo t’explico que la història va sobre una noia que corre pel bosc i que li passen coses.

Els espectadors podran identificar també llocs de Sabadell.
La pel·lícula ha estat rodada íntegrament entre Sabadell i les muntanyes d’Aragó. Per a tot el que és verd vam triar l’Aragó perquè vam descobrir uns paisatges naturals molt macos. Per a ciutat [vam escollir] Sabadell bàsicament perquè som d’aquí i perquè és molt maco. Ens vam trobar amb un Eix Macià desconegut que catapultava la pel·lícula. Sabadell reunia trets difícils de trobar i els trams que surt per a mi brillen molt.

Per què creus que Sabadell no ha acabat d’explotar aquesta vessant cinematogràfica?
Aquesta és una pregunta delicada. La meva experiència, i parlo només de la meva, és que hem tingut un model anòmal de finançament, hem optat per altres vies que no són massa tradicionals per aquí. El que sí que ens hem trobat és amb el suport de l’Ajuntament i dels estatuts públics de la ciutat, la regidoria de Cultura… ara mateix ens sentim molt protegits. Jo no tinc accés a saber exactament per què no n’hi ha més, però et sorprenia el que van creixent els rodatges a Sabadell en una època on hi ha molt contingut i s’està rodant molt. Jo penso que Sabadell poc a poc es va obrint camí com a ciutat maca per rodar.

Com ha estat el rodatge? Hem pogut veure algunes pinzellades amb molta natura.
Violent. Molt violent (riu). Érem un equip petit, que no arribàvem gairebé a 50 persones. Van ser quasi tres mesos rodant per la muntanya amb un equip de cinema molt reduït i amb la màquinaria del cine, que és pesada en general… Teníem 40 localitzacions, la film comission de l’Aragó, quan vam anar amb tots els permisos, ens va mirar amb una cara una mica estranya. L’Aragó potser no ho sembla, però és molt gran, és molt maco i té molts racons. El rodatge va ser salvatge, molt natural, molt verd, però molt agraït, ara amb perspectiva. Creiem que la natura ha jugat en aquest cas un paper protagonista.

La pel·lícula està feta en anglès. Per què aquesta decisió?
Va ser una decisió que vam prendre a producció, entre els tres o quatre productors. El motiu més gran, parlant amb honestedat del tema, perquè no tinc per què amagar-me, era comercial. A l’hora de trobar finançament tot pesa. Nosaltres inicialment anàvem a rodar als Estats Units i ells roden en anglès. La comercialitat és important a l’hora de fer cinema. A mi m’hauria encantat gravar en un idioma en el qual ens haguéssim sentit més còmodes, però per un tema comercial, on t’has d’obrir camí i intentar que la pel·lícula tingui una explotació… En aquesta ocasió es va optar per aquesta opció perquè la distribuïdora la volia en anglès i per a ella era una decisió comercial no discutible. Ens faria molta il·lusió que el proper pogués ser, per exemple, en català.

Parlem una mica del repartiment. Com ha estat el seu paper? Per les imatges que han sortit a la llum, han hagut d’estar molt en forma.
La relació amb els actors ha estat molt bona. La selecció va ser potser un pèl més difícil, perquè quan comences a demanar que la protagonista domini l’escalada, que faci running, que no li faci por l’aigua… eren tants ingredients per a un personatge principal que vam començar potser amb 100 candidats i vam acabar només amb sis o set. La Catuxa [Leira] al final va fer un gran paper i ho va fer tot molt correcte. El Cody [Cowell] és un actor americà que es va enamorar del paper des del principi. És un actor que té la seva trajectòria als Estats Units i que encaixava molt, a part que físicament donava la talla. I la Muriel [Halloint] debuta com a actriu revelació i està estupenda, ens va convèncer des del primer moment. En general, estem supersatisfets amb el càsting.

Pel que fa a la música, Run Baby Run va ser un dels últims treballs musicals de Josep Maria Llongueras ‘Llongue’. Com valora la seva feina?
La música ha quedat fantàstica, no tinc paraules per agrair-li la seva feina. Treballar amb ell va ser supercòmode, era una persona amb una ment oberta per treballar, ens escoltàvem mútuament i vam treballar molt bé. La seva marxa va ser inesperada, ens va sobtar a tots. M’agradaria que aquest divendres, si tenim l’oportunitat, poguem donar-li el reconeixement al ‘Llongue’. Era un músic de talent, un artista reconegut aquí a Sabadell i que val la pena que li donem el protagonisme que mereix a la pel·lícula. Les seves cançons són molt disruptives i crec que brillen especialment.

Una vegada acabeu el muntatge, rebeu diverses nominacions. Com les vau pair?
La primera paraula que em surt, amb la Carol aquí al davant, que és l’artífex de tot, és incredulitat. Quan vam acabar la postproducció la distribuïdora ens va animar a enviar-la a festivals. Són processos farragosos, però per a nosaltres va ser increïble començar a rebre seleccions oficials, nominacions, premis a la millor actriu d’acció per la Catuxa… al principi ens sentíem satisfets només amb un. No ens ho crèiem.

Què significa per a una producció sabadellenca fer l’estrena a l’Imperial?
Estem molt il·lusionats perquè és la nostra ciutat, la ciutat on tenim la productora i on vam dissenyar el projecte. També és la ciutat que sentim que ens ha recolzat més, perquè som de Sabadell. A més, aquest any és l’any de la Capital de la Cultura i tenen promocions, estan molt bolcats. Cap lloc ens fa més il·lusió que estrenar a Sabadell.

Per finalitzar. Teniu alguna cosa entre mans a la productora per al futur?
Ara estem treballant molt seriosament amb una sèrie i una pel·lícula, però s’ha de ser molt prudent amb aquestes coses. El que sí podem dir és que estem treballant-hi i que ho estem fent des de Sabadell. Avui dia el món està superconnectat i des de Sabadell podem fer moltes coses.

Foto de portada: Andújar i Garrido, a les portes de l’Imperial. Autor: Jordi M.