- Maria Pla repassa la guerra i la postguerra amb l’obra 36+1.
- L’activitat formava part del programa d’activitats en record de la Segona República.
El Teatre Principal va ser l’escenari triat per les entitats col·laboradores per la presentació a Sabadell de l’obra de teatre 36+1, basada en 36 poemes a partir del 36, de Ricard Creus i publicat el 1978. En el marc del programa d’activitats Segona República-Guerra Civil: Una esperança desfeta, Maria Pla va endinsar el públic assistent en un dels vessants potser més oblidats del conflicte, la quotidianitat, el dia a dia de la gent dels pobles, al marge dels esdeveniments militars.
De fet, ella mateixa confessa que sempre li ha encuriosit aquesta part més comuna, més pròxima, que li ve de l’estimació per la seva àvia i del patiment viscut; també del tabú que representava parlar-ne d’aquest període.
Un escenari minimalista, enfosquit, gairebé monocolor, en el que destaca la presència de la Maria Pla, interpretant a una jove que va explicant en detall les seves vivències, les seves particulars visions d’un període de patiment, de neguits, però també d’esperances i de somnis. Ja des del primer moment, predomina la sonoritat, amb gotes de pluja, amb el soroll proper i llunyà de les bombes, dels trets dels combatents; i l’acordió, la flauta, el clarinet, també la guitarra, esdevenen uns personatges més dins les històries, un embolcall que viatja de la tristor de les mares, dels silencis dels petits i grans, a la importància de continuar vivint; perquè la gent continua estant viva, malgrat les bombes, la por, la mort, la incertesa i la gana.
No deixarem mai d’anar a cap ball, repeteix diverses vegades l’actriu i directora Maria Pla, en un dur paper, el d’una nena que, a la seva edat, ja ho ha vist tot, ‘robar de gana, fugir la gent, plorar els grans, caminar sense esma, sense pudor i cap vergonya’. Entre els poemes d’aquesta adaptació teatral, en destaquen diverses metàfores:
Quan va acabar la guerra
vaig veure engabiar
tota classe d’ocells de bosc.
El pare de l’Assumpció quan va tornar del front
no es movia del bosc o d’enfilat a les golfes
engabiat entre els ocells engabiats,
caderneres, verdums, pinsans, tudons, guatlles,
tórtores, tot allò que es deixava atrapar,
per una cosa o altra, acabada la guerra, tots vam quedar engabiats.
Maria Pla interpreta un personatge que canvia de petit a gran, que obre els ulls davant una dona que li ofereix pa amb vi, i pa amb oli, una dona que, sense ser àvia, ha guanyat una neta. I aquella nena, atònita per una guerra que ho converteix tot en cendres, que s’espanta amb el so dels avions, escolta en silenci la mare quan diu que ‘de nit, si plou, no hi ha bombardejos.’
I la noia esdevé una dona que no entén com fer l’amor pot ser pecat, com han canviat els pobles, com, aquells nois que festejaven les noies en aquells mateixos pobles, no han tornat mai més. I una postguerra que no estima ningú. Somnis trencats, esperances perdudes en els silencis de la gent, que la Maria Pla ha transmès de manera intimista i, sobretot, amb una prudència estètica molt acurada. De fet, ella és, no només l’intèrpret, sinó també la directora de tot el muntatge, fins i tot de la part sonora. Ella mateixa ha declarat en diverses ocasions que els textos de Ricard Creus la perseguien des que estudiava a l’Institut del Teatre i que només ella havia de transmetre’ls a les generacions futures.
Uns textos que, com ella diu, “tenen una força brutal, creen unes imatges i connecten amb la gent que els escolta”.
L’actriu Maria Pla no només ha ofert un espectacle tendre, senzill i carregat de simbologia; també ha fet palès el trauma d’una generació que ha viscut moltes vegades en solitud la més gran de les frustracions. Per això se n’ha de parlar, per fer-ne memòria, per no oblidar.
Foto portada: l’actriu Maria Pla, dissabte al Principal. Autora: Alba Garcia Barcia.
