- L’òpera de Puccini omple la Faràndula.
- Esplèndida actuació de la soprano Berna Perles.
Nou vespre d’òpera a Sabadell, aquesta ocasió amb l’obra de Giacomo Puccini Manon Lescaut, amb una posada en escena magnífica, amb quatre canvis d’escenari i les veus de la soprano Berna Perles, d’Enrique Ferrer i de Milan Perišić, entre les més destacades. Ambientada a França i, a la part final, a Amèrica, forma part de les més destacades i reconegudes del compositor italià. Estrenada ara fa just 131 anys, conserva el dramatisme i la força d’antuvi.
Tres representacions d’òpera a Sabadell aquest mes i, com acostuma a passar, la nit de l’estrena és probablement, la més especial. Autoritats municipals, directius de l’orquestra, càrrecs diversos, habituals de l’òpera, també iniciats en aquest gènere, tots i totes, disposats a participar d’aquesta màgia que porta l’òpera a la nostra ciutat des de fa dècades. Per megafonia s’anuncia que la soprano que havia d’interpretar el paper de Manon Lescaut, Carmen Solís, es troba afectada d’una infecció vírica i que és substituïda per Berna Perles. El canvi no ha d’afectar el desenvolupament del concert, però aviat el públic assistent s’adona de la qualitat vocal de la soprano malaguenya. Una veu que va a més, que comença suau i pausada, en cap moment nerviosa, i que mostra la seva energia cap al final de la història. Un gran descobriment per a molts.
Manon Lescaut parteix d’una novel·la escrita el 1731 per l’abat Prévost, tractant-se de l’abreviatura del setè volum de les Mémoires et aventures d’un homme de qualité, el títol complet del qual és Historie du cavalier Des Grieux et de Manon Lescaut. La trama ens situa en ple segle XVIII, una època decisiva pel que fa a les relacions familiars, on el pare exerceix tot el seu poder autoritari sobre els fills. Des Grieux, amb la veu del tenor madrileny Enrique Ferrer, representa un jove rebel i desobedient, que es debatrà entre el seu amor a Manon i el respecte al seu pare. Per amor, renega d’ell, però arrossega tot un seguit de càrregues familiars que el marcaran de per vida i el faran patir. Podríem definir d’alguna manera com subversiu aquest llibret Puccini, ja que posa damunt la taula temes complexos i delicats per l’època.
Pel que fa al personatge de Manon Lescaut, costa una mica endinsar-se en la seva personalitat, preguntant-nos força vegades si realment estima a Des Grieux, abandonant-lo una primera vegada, marxant amb un vell ric, lligada de manera aferrissada a tot el que envolta la riquesa, incapaç de desfer-se’n d’ella davant els crits desesperats d’un Des Grieux que només creu en l’amor. Finalment, ella, empresonada per aquest amor il·legítim, sembla adonar-se de la sinceritat del seu amant i ja no tornen a separar-se. El final tràgic i previsible, fatal pels dos, ens deixa en l’aire la pregunta si no haurien estat més feliços cadascú per separat. Però, és clar, les històries d’amor d’aquest tipus, especialment en aquesta època, són força habituals, plantejant-les com a reals, com una història autèntica, dramàtica, malgrat algunes situacions tòpiques i rocambolesques, i que acaben acceptant el destí tal com arriba.
És indispensable fer esment a les magnífiques veus dels intèrprets solistes, de l’Enrique Ferrer i del Milan Perišić, ja esmentats, així com de les de Jorge Juan Morata, en el paper d’Edmondo, de Juan Carlos Esteve, com Geronte di Ravoir, i de Carles Ortíz, com el Maestro di ballo, entre altres, acompanyats tots i totes per Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès.
Pel que fa a la música, és completament manifesta la influència de Wagner en la partitura de Puccini: intensitat, varietat, cromatisme, presentació dels temes amb l’orquestra en solitari… Efectista en situacions alegres i festives, resulta també fantàstica en altres més tràgiques, on cal remarcar el compromís dels protagonistes amb l’orquestra, ja que han de seguir amb gran fidelitat la partitura que s’està interpretant. L’OSV ha fet una interpretació magnífica de l’òpera de Puccini, exhibint si cap encara més, aquest talent seu que es mou entre la melodia més senzilla i la més exuberant, sense arribar a un fortissimo que hauria acabat amb una tensió i una intensitat prou calculades. La Simfònica ha sonat natural, amb una fluïdesa també evident, sota la direcció de l’italià Elio Orciuolo que amb la seva personalitat i la seva calma també, ha sabut ajustar els silencis, els fragments més melòdics, els canvis de tempo, les transicions, fent encaixar-ho tot de manera molt significativa, dotant tot plegat d’un gran significat, un equilibri essencial per a l’èxit de la representació. Puccini volia destacar la precisió de totes les famílies d’instruments, però el clarinet ha sonat amb una claredat increïble, com si volgués sortir-se’n del guió establert. En definitiva, una riquesa instrumental al servei d’unes veus que han sabut compenetrar-se amb els músics de manera genial. Fins i tot, en alguns moments, semblaria que són els instruments els que canten, com si fossin veus humanes, un clar exemple d’aquesta expressivitat típica de Puccini.
Finalment, importantíssima, l’escenografia. Fins a quatre decorats diferents, el carrer, el palau on viu Manon, els voltants del port de Le Havre, amb vaixell inclòs, i el desert d’una part indefinida del continent americà. Tot amb una magnificència molt acurada i precisa, fins a l’últim detall. De fet, els diversos escenaris segueixen el patró d’una trama que comença amb l’alegria de la gent, del descobriment de l’amor, que passa per la cobdícia de Manon, per l’exili, i que acaba, finalment, amb la fatalitat de la mort. A cada escena, un sentiment.
Manon Lascaut es representarà novament a Sabadell demà divendres a les 20 hores i diumenge a les 18 hores.
Foto portada: estrena de l’òpera Manon Lescaut el 22 de febrer de 2024. Autor: David Jiménez.
