Després de fer temporada al Teatre Gaudí de Barcelona, el sabadellenc Jaume Garcia Arija ha presentat aquest monòleg a la seva ciutat en el marc del Fresc Festival, que s’està duent a terme als jardinets de la Caixa.
Durant 75 minuts, l’intèrpret es posa a la pell del turmentat pintor neerlandès, portant a escena un text d’Ever Blanchet escrit sobre la base de les cartes que Vincent va escriure al seu germà Theo. Ja fa gairebé una dècada, un altre actor català, Martí Peraferrer, fou l’encarregat de representar el mateix monòleg. Un format al qual Peraferrer continua treient suc, ja que actualment protagonitza La vida privada de Tennessee Williams, un altre soliloqui sobre un altre turmentat geni artístic.
Pel que fa a Van Gogh, es tracta d’un espectacle “immersiu”, que es recolza en una proposta de videoart inspirada en els quadres de l’artista, -tot i que també apareixen obres de Rembrandt o Delacroix quan el text ho demana-. Garcia Arija fa un estudi total sobre la personalitat del pintor, mostrant la seva lucidesa i la seva suposada bogeria, parlant dels temes que el movien: l’amor no correspost per una vídua, però també per la natura, la pintura i l’art en general, la denúncia sobre el tractament dels malalts mentals, el mercantilisme de l’art, personificat en Degas i Toulouse Lautrec… Sense ningú més a escena per donar-li el contrapunt, tot el pes de l’obra recau en la feina de l’actor, que acompleix l’escomesa amb escreix. Paraula, imatges, música, coreografia, gestualitat… conformen un conjunt tan visual com emocionant.
L’acció es desenvolupa en l’última dècada de vida del pintor, dels seus 27 anys fins unes hores abans de la seva mort, als 37. Però tot i ser formalment un monòleg, en realitat l’espectacle és un diàleg entre l’actor i el públic, que no es limita simplement a mirar el què passa a escena, sinó que ha de ser partícip del text. Res a veure, doncs, amb les pel·lícules fetes fins ara sobre la vida de l’artista, de las quals la més mítica és Lust for life – absurdament traduïda a l’espanyol com a El loco del pelo rojo – de l’any 1956, amb un Kirk Douglas que es retroalimentava de la rèplica d’Anthony Quinn com a Gauguin. El Van Gogh d’Arija -dirigit per Maria Clausó- té una perspectiva tan original que, fins i tot aquells que hagin vist qualsevol altre producte audiovisual sobre el pintor, quedaran gratament satisfets de la proposta. Així ho han demostrat els entusiastes aplaudiments del públic al finalitzar.
En el posterior col·loqui postfunció, García Arija i Martí Figueras han conversat amb el públic sobre com es va gestar l’obra l’any 2002, el primer muntatge a la Sala Versus -amb menys recursos tecnològics, però més escenografia- protagonitzada pel mateix actor, i la sorpresa de tenir el propi Blanchet entre els assistents, que ha fet un recompte detallat de la seva primera visita a Sabadell – precisament al mateix edifici de Caixa Sabadell on ha tingut lloc l’espectacle-, l’any 1978, el seu encontre amb qui fou regidor de Cultura Isidre Creus i les seves relacions amb escultors i artistes plàstics que el van ajudar a inspirar-se per dramatitzar aquest text, del qual tots els assistents han coincidit en subratllar la vigència absoluta del personatge.
Més informació:
Foto portada: un moment del muntatge al Fresc Festival. Autor: David B.
