La productora i directora sabadellenca Cèlia Novis estrena aquest divendres el documental Once Upon a Place als Cinemes Imperial. Es podrà veure del 6 al 13 d’octubre a la gran pantalla. Es tracta d’un llargmetratge que posa llum a la desconeguda història de ‘La Nacional’, un vell edifici situat a Manhattan que durant 150 anys va acollir milers d’immigrants espanyols que arribaven a Nova York. “Tothom té, qui més qui menys, històries d’immigrants properes: aquesta és una història dels espanyols que van anar allà, però és una història universal”, explica l’artista.
Abans d’estrenar-se comercialment, el film ha rebut múltiples reconeixements internacionals que acrediten el seu valor. És el cas, per exemple, de la ‘Biznaga de Plata’ al Millor Documental – Dones a Escena al festival de Málaga. També ha estat guardonat, entre altres, amb el premi a ‘Millor pel·lícula espanyola’ al Festival de Cinema per Dones de Madrid i amb el ‘Silver Award for Feature Documentary’ dels Hollywood Gold Awards, a Califòrnia.
Ara es projectarà el seu documental a Sabadell, però ha treballat molt de temps lluny de la ciutat. Quins records té dels seus inicis?
Sempre he tingut vocació per la lectura, per conèixer les històries i per explicar-les. Vaig estudiar Pscologia, després Periodisme i Comunicació Audiovisual, i crec que tot era, en certa manera, per poder nodrir les històries. Per poder entendre els comportaments humans en el cas de la psicologia i per enriquir allò que volia explicar. He viscut també a llocs que m’han permès viure aquesta experiència.
Per què va prendre la decisió de marxar als Estats Units?
Va ser en una època molt dura a Espanya pel que fa a la feina. En aquell moment vivia a Madrid i la crisi financera va afectar moltíssim el món de la cultura. De fet, la crisi va afectar a tots els àmbits, però la cultura en aquest país sempre viu maltractada. Havia acabat tot just el meu primer documental, que va anar força bé, però aquí no hi veia massa futur. A més, jo sempre he tingut ganes de moure’m, he viscut a diferents llocs i tenia ganes d’experimentar en un país angloparlant. Sempre m’havia cridat l’atenció Nova York i vaig decidir anar-hi. Primer vaig anar amb un visat de turista i la idea era quedar-me tres mesos, però al final em vaig quedar cinc anys.
Va ser difícil?
Al principi vaig començar treballant de diferents coses, donant classes d’espanyol, traduint textos, cuidant nens… tot mentre intentava mantenir el visat. Després ja vaig veure que podia viure de la meva feina, vaig començar a fer col·laboracions amb mitjans d’aquí i d’allà, vaig lluitar moltíssim per un altre visat, vaig treballar per Univision. D’alguna manera vaig veure que lluitant molt les coses anaven sortint. Després vaig decidir tornar per acabar dos documentals que havia encetat allà, vaig fer un tercer documental com a guionista amb la productora de l’Évole i després va aparèixer la pandèmia.
A Nova York s’hi troba ‘La Nacional’, un edifici desconegut per a la immensa majoria. Com descobreix aquesta història?
Va ser de manera fortuïta. Caminant pel carrer 14 de Manhattan em vaig trobar una porta vermella que em va cridar l’atenció. Tenia una bandera espanyola i una americana, però no m’encaixava amb cap dels llocs que tenia apuntats relacionats amb la cultura espanyola. Vaig pensar que era un restaurant, però sort que vaig entrar-hi i m’hi vaig trobar Robert Sanfiz, que és el director executiu del lloc. Em va dir que havia estat un espai molt important per a la comunitat, però no li va donar la importància que després vaig veure que tenia. Com em va veure molt interessada, em va dir que qualsevol dia podia passar-me a veure caixes plenes de records i d’objectes que no sabien què fer amb ells. Allà vaig descobrir-hi un món, hi havia una història per fer una sèrie sencera. Molts d’aquests immigrants no van tornar. Jo sempre he volgut posar l’èmfasi en aquest doble oblit. Del país que deixaven i del país que l’acollia. Ells van fer el possible per integrar-se i d’alguna manera per això no ens ha arribat que hi havia un Little Spain i realment va ser molt important.
Obrir aquelles capses deuria ser com fer un viatge al passat. Com va ser el procés inicial?
Va ser xocant. M’esperava que hi haguessin altres coses, potser paperassa… però quan vaig veure aquelles fitxes, unes 2.000, i les vaig posar a terra, vaig quedar impactada amb les fotos i amb tota la informació que hi havia emmagatzemada. Allà em deien que no sabien què fer amb totes aquelles caixes, que segurament ho llançarien perquè només ocupaven espai a les golfes… però si això haviar d’estar en un museu! Es van adonar que realment eren importants i ara totes les fitxes les tenen ben cuidades.
El documental també recull testimonis, familiars de les persones que van passar per la colònia. Com la van rebre?
Va ser molt gratificant. Quedava amb els fills i néts d’espanyols que havien passat per ‘La Nacional’ i quan m’obrien la casa tenien tota la taula plena de menjar. Em donaven les gràcies per interessar-me per la vida dels seus avis, tenien totes les fotos preparades… tot van ser facilitats. Són gent que mai no els hi havien preguntat pels seus avis i, de sobte, apareixia una persona amb una càmera interessant-se. Estaven molt emocionats. Allà m’hi vaig adonar i vaig dir: ostres, que malament que ho hem fet perquè hi ha històries impressionants que moren amb aquesta gent.
Ha estat un treball llarg, amb molta documentació. Què és el que més li ha sorprès?
El desconeixement. Sempre estava al·lucinada que certes coses que anava llegint i anava trobant no se sabessin. Entre altres coses, els mites i llegendes al voltant de l’edifici. Com és que si hi havia un Sorrolla no es va cuidar? Com és que si García Lorca va ser-hi allà no hi ha cap foto? Tenien un retratista que es deia Paul Pérez, que era fotògraf de la colònia i va retratar tothom. Ell és qui va fer la foto de Walt Disney a ‘La Nacional’. Els americans, per exemple, fan molt bé això, cuiden molt bé les seves icones, els seus ídols. És una pena que tenint aquesta història d’aquesta gent que va ser-hi allà no trobés res als arxius per demostrar-lo.
Després de portar-lo a diferents festivals, el documental farà la seva estrena comercial aquest divendres a Sabadell. Què significa per vostè?
Els Cinemes Imperial van ser molt importants en la meva infantesa. Jo vaig nèixer a Sabadell, tot i que després he viscut també a Castellar, Barcelona i a partir dels 19 anys vaig volar… però les primeres pel·lícules les veia aquí. Per a mi és molt important, perquè quan voltes molt pel món penses més en la teva infantesa, també la teva part més adolescent. Potser és perquè he preguntat sovint per la infantesa de les persones. Sabadell per a mi no és només la meva ciutat, sinó que és també és on ha viscut sempre la meva família. Estrenar comercialment el documental a Sabadell té un valor emocional per a mi que no ho tindria a un altre cinema d’un altre lloc.
A banda de Once Upon a Place, quins projectes té entre mans?
Estic treballant en dos projectes de ficció personals i també preparant algun documental. Encara no es pot dir res perquè encara no hi ha res signat, però si això acaba sortint, puc avançar que Sabadell tindrà importància.
Foto de portada: Cèlia Novis, aquest matí, a l’Imperial. Autor: Jordi M.
