Aquest diumenge ha tingut lloc la segona trobada del cicle de col·loquis que el Teatre Sant Vicenç ha posat en marxa per commemorar el 25è aniversari del Taller de Teatre. Si la setmana anterior va estar dedicada als actors, en aquesta ocasió s’ha donat veu als escriptors i directors, els altres pilars de les obres teatrals.
Amb la presència de set noms ben coneguts del sector (Joan LLuis Bozzo, Lluis Arcarazo, Josep M Benet i Jornet, Anna Manso, Sergi Belbel, Anna Fité i Manel Dueso) i conduit per Ricard Ustrell, els participants en aquesta amena xerrada de 90 minuts han respost a les preguntes dels joves actors del Centre Sant Vicenç i del públic que un cop més ha omplert la platea del teatre, entre el qual com ja va ser el cas la passada setmana es trobaven molts membres de la resta d’entitats de la STA (Teatre del Sol, El Ciervo Teatre, Joventut de la Faràndula i La Bàscula).
Entre les idees més destacades de la tertúlia està la coincidència de pensar que s’està vivint el millor moment de la història del teatre català en quant a formació i material humà (actors, directors, escriptors diversos des dels més comercials als més alternatius, escenògrafs, il·luminadors…) i aquest bon moment els ha portat a un reconeixement a nivell mundial, tot i la crisi, de la que Dueso adverteix que “hem d’estar alerta per no conformar-nos amb ella”. En quant al món televisiu, que també ha patit una forta retallada de pressupostos, Arcarazo diu que “la televisió està encallada des de fa uns anys. TV3 era un referent a tot Espanya. Ara som esclaus de la necessitat d’arribar a tots els públics i ens hem estancat. A nivell mundial és tot el contrari, les millors sèries estan fragmentades per tipus de públic i la qualitat es immensa”.
Tots els tertulians han reconegut la importància del teatre amateur, un teatre viu i fort a Catalunya, amb centenars de companyies en actiu.
El teatre amateur ha mantingut viva la flama teatre català”, resumeixen. Sobre els nostrats Pastorets, que enguany celebren el 99e aniversari,, Benet i Jornet afirma que “els Pastorets és la base de la passió pel teatre, i a més d’escola d’actors ho és d’espectadors” i Belbel va sorprendre afirmant que en la seva època de director del TNC hagués apostat per programar-hi una versió alternativa però que no ho va fer “per respecte a les companyies amateurs de Catalunya”.
Com a director, Bozzo diu que”amb Dagoll Dagom fem teatre que arribi a tots els públics i que agradi a la majoria de la gent. I sobretot que m agradi a mi també. Mai he fet res q no m’agradi a mi mateix” i que “per dirigir bé una obra cal immersió total i documentació del tema. I escollir una lectura i defensar-la. En canvi pels actors quanta menys immersió, més espontaneïtat. La feina del director és fer anar tothom en la mateixa direcció”.
Des del punt de vista de l’escriptor, en canvi, Arcarazo creu que ”cal submergir se en el mon del qual s’està escrivint i informar-se al màxim. Però a vegades el temps no t’ho permet i has de tirar de contactes, consultar amb amics advocats o metges perquè et diguin si allò que estàs dient al guió es plausible o no”. També constata que “avui molts guionistes es basen en el que surt a la tele a altres sèries i els agrada i no ho adapten a la realitat d’aquí”. I en quant a la feina dels directors diu que la frase que alguns directors diuen als autors “això m’ho vull fer meu” fa por”.
Els escriptors coincideixen que a vegades no es valora prou la seva feina:
Els actors adapten guions, canvien coses… Moltes vegades sense saber que el guionista ha posat allò per una raó concreta i al canviar-ho empitjoren el text. Hi ha molta feina de pensar darrere cada frase escrita”, diu Anna Fité.
Belbel, per la seva banda, reconeix que “dirigeixo les obres que m’hauria agradat escriure. No m’agrada compartimentar les tasques, fins al segle XIX no existia la figura de director a seques. Els escriptors feien també d’actors i s’autodirigien. Amb l’arribada de la llum elèctrica i la complexitat tècnica es va fer necessària la figura del director tal com l’entenem avui, però a mi m’agrada mes els conceptes fusionats com abans”. I diu que “donar classes a alumnes estrangers em fa aprendre molt”.
En quant a la relació actor-autor, Benet i Jornet diu que “generalment no penso quin seria l’actor ideal per cada personatge que escric. Algun cop puc fer-ho però tampoc vol dir que acabi passant que aquell actor ho faci”. Sobre com escollir el repartiment, Belbel explica que als teatres públics hi ha més llibertat i que a vegades als privats el productor imposa algun nom. També es dona el cas que algun cop es el propi actor qui presenta el projecte. I del tòpic “ego” diuen que “no sempre els grans actors tenen molt ego, a vegades gent menys coneguda en tenen més. De tota manera un ego ben portat et pot transmetre molt a director”.
Queda encara una tercera xerrada, ja pel mes de gener, que se centrara en el paper dels monitors de teatre en la formació dels nens.
