Avalada per una exitosa temporada al teatre Goya-Codorniu de Barcelona la temporada anterior, arribava a Sabadell El Nom, dirigida i interpretada pel conegut i mediàtic actor Joel Joan.

L’obra de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Palletiere venia precedida per l’èxit de la versió francesa cinematogràfica (Le Prénom), a càrrec dels mateixos actors que després van dur-la al teatre al país veí. Tot i ser, aparentment, una típica comèdia d’embolics, el text (aquí adaptat per Jordi Galceran) va molt més enllà dels errors i malentesos i deixa ben palesa la hipocresia social i el desig o necessitat de posar-nos una  màscara inclús amb els nostres éssers més propers, amb la intenció de evitar-nos vulnerabilitats i el desig de presentar-nos com algú diferent a qui realment som. Els personatges de El nom també són així, però a mida que avança l’obra es despullen d’aquesta careta i ens mostren la vertadera cara de cadascun d’ells.

La història succeeix a un saló d’un pis i en temps real. No hi canvis de decorats ni salts en el temps. Els fets succeeixen durant un sopar on el protagonista desvetlla a la seva germana, cunyat i a un amic, el nom que tenen pensat posar al seu fill, que naixerà en breu. La polèmica està servida arran de l’elecció poc habitual del nom i les connotacions del mateix. Però la conversa va més enllà i surten a la llum els retrets d’infància, traumes juvenils, conflictes de parella, relacions amagades… que els personatges viuen entre sí.

Joel Joan surt del seu arquetípic rol de triomfador atractiu i es permet el luxe de fer un personatge, Vicens Orteu, on pot riure de si mateix i de la imatge pública que tenim d’ell. El sabadellenc Lluís Villanueva, en el rol de l’ambigu Claudi, té alguns destacats moments dins la història, que de fet és molt coral i on cada personatge té el seus propis moments de lluïment. Mireia Piferrer, en el paper de la germana d’Orteu és potser qui més peca de sobreactuació, tot i que aquesta línia la traspassen tots els actors; això sí, sense perjudicar massa l’obra, que pel seu text i contingut suporta bastant bé aquesta exageració. Xavi Mira en el paper del cunyat, Pere, també resol positivament les seves escenes, i finalment Sandra Monclús, en el paper de l’embarassada Anna, parella de Vicens, és qui apareix més tard sobre l’escenari i qui té menys moments per defensar el seu personatge, però ho aconsegueix  sense massa dificultats, dins la tònica general del repartiment.

Durant dues hores (cal dir que el tram final estira una mica massa els minuts i un abreujament d’un quart d’hora no hagués fet cap mal a la representació) el públic ha rigut de valent amb el text, en alguns moments amb girs brillants i d’altres amb acudits fàcils i previsibles.

Tècnicament molt ben il·luminada, però amb certs problemes de sonoritat degut a les dimensions de La Faràndula on la veu se’ls perdia més d’una vegada i no arribava amb prou claredat a les darreres files de platea.

El nom és una d’aquelles obres que omplen sales perquè ofereixen molt humor, que és una cosa que el públic majoritari  busca a la cartellera. No obstant, el rerefons de reflexió que deixa, justifica que pugui ser considerada com quelcom més que una simple comèdia d’embolics per passar l’estona.