El sabadellenc Fèlix Colomer (1993) va estudiar el grau de Cinematografia a l’ESCAC i després es va especialitzar en muntatge. Com a treball de final de fi de grau va projectar el documental Sasha. A partir de llavors va iniciar la carrera com a documentalista. Posteriorment, va llançar el documental Shootball. Aquest diumenge 7 de febrer estrenarà el seu tercer documental, Vitals, però, en aquesta ocasió en format sèrie. Ho fa ni més ni menys que a la plataforma global HBO.
Aquest diumenge s’estrenarà la sèrie Vitals. Una història humana a la plataforma digital HBO. L’obra és una creació del sabadellenc Fèlix Colomer. Es tracta d’una sèrie documental de tres capítols, la qual retrata les històries de pacients, sanitaris i familiars ingressats per la Covid-19 a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. El documental pretén reflectir de forma propera què va significar una pandèmia, viscuda en el pitjor escenari: l’hospital.
En quin sentit hem d’entendre el títol Vitals?
Vam decidir titular el documental Vitals per quatre motius rellevants. En primer lloc, perquè és sinònim de necessari, imprescindible i insubstituïble. Aquesta és la millor descripció tant pels sanitaris, com pels pacients; els metges són imprescindibles pels malalts i alhora els pacients ho són per a la seva família. En segon lloc, el què significa vital com amor a la vida; algú vital és algú que està apassionat per viure, emoció recorrent dels pacients, ja que volien viure i havien de viure. Paral·lelament hem jugat amb el factor de les constants vitals que és un terme mèdic. Per últim, vitals és una traducció molt senzilla en anglès, fet que permet internacionalitzar la sèrie.
Quina és la trama del documental?
Tracta la vida de diferents sanitaris i una desena de pacients. Per una banda, pel que fa als pacients, els seguim des del dia que ingressen fins al dia que tenen l’alta o, malauradament, moren. De fet, dos dels nostres protagonistes acaben morint. El documental mostra, a més, les relacions amb les seves respectives famílies, qui ho viuen des de la distància.
Per altra banda, gravàvem als sanitaris, també, dins de l’hospital i a casa seva, fet que considerem que és el nostre ‘plus’. Cal entendre que els sanitaris quan arriben a casa s’han d’enfrontar al dia a dia amb la seva família que tenen un modus vivendi completament diferent del de l’hospital; emocions molt complicades.
Com vau fer la selecció dels possibles protagonistes?
Nosaltres estàvem amb els pacients al seu dia a dia, i vam escollir les històries més diferencials, aquelles que no s’assemblaven molt entre elles. Vam escollir aquella gent que més ens impregnava, més carismàtica. Realment, vam seguir a més gent de la que surt al documental, teníem unes 20 trames, però després vas veient amb muntatge que algunes són massa repetides, o que algú que has començat a gravar, l’endemà li passa alguna cosa i has perdut al fil. Finalment, ens hem centrat en aquesta desena, concretament entre deu i dotze. És millor estar amb uns pocs, però ser-hi tot el dia, dotze hores al dia si fa falta.
En quin moment vas decidir emprendre el projecte?
És fruit d’una idea d’un amic qui és metge i treballa a l’Hospital del Mar. Em va dir que havíem de gravar tot el que estava passant perquè era molt fort. A priori, li vaig respondre que era impossible, ja que no veia clar que ningú ens permetés entrar ni accedir a l’hospital.
Posteriorment, vaig contactar amb el Taulí, que em quedava al costat de casa, i gràcies a l’Aleix, cap de comunicació de l’hospital, vam poder-ho tirar endavant. Ell va adonar-se de la importància de projectar la realitat en aquells dies tan foscos. La seva tasca, però, era complicada, ja que havia de fer entendre que uns nois estarien amb càmeres i micròfons tot el dia dins l’hospital, en un dels pitjors moments sanitaris des de feia dècades. Ho va aconseguir i va convèncer a tothom que era important i que a la llarga ho veurien amb bons ulls. Finalment, la bona rebuda del documental per part dels sanitaris ha estat una de les coses més boniques. Quan el van veure, els ulls els tenien omplerts de llàgrimes d’alegria i d’emoció. Puc afirmar amb fermesa que hem complert l’objectiu del documental.
En quin període de confinament va ser enregistrat el documental?
Vam començar a finals de març i vam acabar cap al juny.
Quantes persones heu format part de l’equip i quines tasques teníeu assignades cadascú?
A l’inici, els primers 15 dies, era només jo amb una càmera i amb un micròfon instal·lat al mateix aparell. Però, va arribar un moment en què havia d’estar a tres llocs diferents. Així doncs, no donava l’abast. Vaig decidir contactar amb el Janés, qui va començar a venir i vam dividir-nos els pacients i sanitaris. Més endavant, va entrar la producció d’El Terrat, i després, va entrar la producció de The Forest Film Studio, productora sabadellenca. Just quan va entrar el Terrat, ens van aconsellar que vingués un sonidista, i de seguida va venir-ne un: el Jordi. El Janés i jo ens l’anàvem tornant.
Paral·lelament, el muntador, el Giu, venia a la productora The Forest Film i anava editant el documental. Això ens anava molt bé, perquè anava muntant petites peces per poder ensenyar-ho a plataformes i a diverses televisions. Abans d’acabar el documental ja teníem el sí de HBO.
Quins han sigut els dies clau pel rodatge?
En general un documental saps com anirà i el pots calendaritzar. En aquest cas, és un documental que s’ha gravat d’una forma molt curta i molt intensa. Jo només anava a casa a dinar i tornava a anar a l’hospital. De mitjans de març a mitjans de maig cada dia passava alguna cosa, és imprevisible i tots els dies són importants.
Havíem de viure el present, sense entrevistes, sense veus en off, etc. El mateix amb el pacient, cada dia pot millorar, pot empitjorar, un membre de la família pot tenir un ingrés per Covid-19, o bé, alguna idea molt bona per enviar-li un vídeo en un pacient i li fa arribar. Realment ha estat el documental que més hores he hagut de rodar, finalment, han estat unes 200 hores, aproximadament. Cal pensar que per tenir una hora de material interessant n’has de rodar 100.
De tota la feina feta, què destacaries?
En primer lloc, l’impacte emocional de tot l’equip en estar amb contacte amb l’hospital. Per exemple, quan el sonidista va entrar a formar part de l’equip, va anar directament a l’UCI i va al·lucinar. Ens va impactar poder posar cara a les contínues xifres que sortien per la televisió; al final és aquest l’objectiu del documental. Vam viure-ho des de dins, tal com ho viuen els sanitaris. Ara, entenem quan alguna cosa es fa malament, es posin les mans al cap.
Una altra cosa és el tracte de la gent cap a nosaltres, al llarg del rodatge. En els pitjors moments de les seves vides hem estat allà i algú pot pensar que pot ser dolent, però realment, ells han pensat que era el millor que nosaltres fóssim allà. Després sempre és fàcil veure el documental, tots els familiars que han vist el documental, estan molt contents. Fins i tot aquelles famílies que se’ls ha mort algun membre. Contents per la seva visibilització. Van entendre que en un moment tan dur, com el de perdre el seu estimat, nosaltres estaríem allà amb tot l’equip de càmeres i so. Tanmateix, el nostre compromís era no intervenir, estàvem allà com una mosca a la paret. Per contra, considero que s’ha de ser molt generós i molt valent, permetre compartir aquest moment d’intimitat amb nosaltres. Al llarg del rodatge s’han barrejat moltes emocions diferents: alegria, esperança, tristesa, ràbia, frustració… Hi ha hagut molts moments bonics al documental. El que m’emporto és la relació entre l’equip de rodatge i les persones a qui hem gravat, a molts d’ells els considero amics meus.
Emocionalment què ha suposat per tu trobar-te en els pitjors moments de les seves vides?
El que has de fer és posar-te una carcassa per intentar que les emocions només arribin a la càmera i no a tu. Si et destrosses no pots aprofitar res de què has gravat. Per això, has de fer un esforç i sobreposar-te a la situació; fet molt complicat en diversos moments. Havies d’estar allà quiet, rodant, tranquil, com si fessis una feina qualsevol. Podríem fer una comparativa amb els sanitaris, que durant el seu torn a l’hospital treballen i quan arriben a casa obren tota motxilla plena d’emocions. Ells també s’han de posar la carcassa.
Creus que el documental aconseguirà generar una sensibilització de la Covid-19 cap a aquelles persones que no ho estiguin?
Nosaltres fèiem la broma que l’eslògan de la sèrie hauria de ser: ‘el documental que Miguel Bosé no quiera que veas‘. Si algú encara li queda algun dubte que la Covid no existeix, Vitals és la forma més directa de veure la situació. Molta gent es pensa que la premsa menteix. Però, realment, Vitals és una gravació directa de la persona infectada, les seves famílies i la tasca dels sanitaris. Són gent real que estan patint i veus les conseqüències que genera, des de la més evident que et pots morir, fins a les seqüeles físiques i emocionals que et deixa; pel pacient o per a la família. Algun d’ells han estat amb coma, i era la família qui durant tot el dia només esperava la trucada del metge per saber que estava bé. El sí o no de l’emperador de Roma, qui diu, ara viurà o no. Pur atzar, a més.
Per a quin públic va dirigit?
Espero que el pugui veure tothom, fins i tot infants de més de deu anys. A més, el documental es pot reproduir arreu, i jo crec que això és molt bonic. Un dels motius pels quals HBO ens va comprar la sèrie és que el nostre punt de vista era diferent i totalment internacional. El que ha passat al Taulí podria haver passat a l’hospital del Mar de Barcelona, a Anglaterra o a Hongria. Tothom ho està vivint al mateix moment, gent de totes les edats i de tots els territoris. Per això penso que Vitals hauria de poder arribar a tothom.
Els tres documentals realitzats comparteixen alguna similitud?
Entre Sasha i Shootball sí que n’hi havien, tots dos parlaven de fets ocorreguts a infants. Ara amb aquest tercer, puc afirmar que la semblança és que poso el focus a gent anònima que té històries molt interessants i de vegades tabús. Doncs seria això, explicar històries humanes de la forma més propera possible. Que de fet, és el subtítol de Vitals és una història humana. A més, l’altre dia la meva sogra em va dir una frase molt bonica “Tu el què fas són homenatges a la gent” i em va semblar bonic. De fet, aquesta és la forma que entenc jo per fer documental.
