El periodista Josep Cuní (Tiana, 1953) va ser un dels presentadors dimecres passat del llibre M’agrada escriure, m’agrada rabiosament. Cartes (1938-2002), un recull de cartes inèdites de l’escriptora Teresa Pàmies, qui va ser tertuliana del seu programa durant molts anys.
Cuní és un dels grans referents del periodisme català i una de les cares més conegudes de la ràdio i la televisió. Ara lidera per tercer any consecutiu Aquí amb Josep Cuní, els matins de SER Catalunya, que s’ha fet un espai entre els gegants Rac-1 i Catalunya Ràdio. Abans de l’acte, ha atès breument iSabadell des de la platea del Teatre Principal.
D’on prové la seva vocació pel periodisme?
De petit. La meva primera vocació va ser la ràdio. Tenia un transistor i me’l posava sota el coixí cada nit. L’escoltava sempre que podia i volia treballar-hi. Parlo dels anys 60 del segle passat. La ràdio era eminentment entreteniment. Després a base de treballar-hi i de veure que podia haver-hi alguna escletxa informativa, a començaments dels 70, vaig començar aquí al costat, a Terrassa. Era una època en que es retallaven els trossos del Diari de Terrassa i dels diaris de Barcelona i s’enganxaven en una cola humida que quan et posaves a llegir-la la lletra resulta que s’havia desdibuixat. Finalment per la via de les entrevistes, els aspectes culturals i socials, em vaig anar interessant pel periodisme.
Se sent periodista o més aviat home de ràdio?
Em sento senzillament periodista. Però a mi les circumstàncies m’han portat al periodisme en el món audiovisual. He col·laborat i continuo fent-ho amb molts diaris però no he tingut l’oportunitat de treballar en una redacció de diari. Sí he treballat a redaccions de programes informatius de ràdio i televisió.
Fa tres anys ha començat una nova aventura a la cadena SER. Amb bons resultats. Es diu que la ràdio és una cursa de fons, més una marató que un esprint. Com se sent de forma?
Perfecte. Sempre he tingut una característica professional. Sempre he hagut de fer curses de fons. Hi estic bastant acostumat. Quan m’ofereixen oportunitats de nous reptes, adverteixo: ‘amb mi no espereu resultats ni en 24 ni en 48 hores’. M’ha passat tant a la ràdio com a la televisió. Això a la ràdio està molt assumit i a la televisió ara es comença a assumir en alguns casos. Però sempre hi ha molt més neguit perquè si al cap de dues o tres setmanes els resultats no són els que algú havia pronosticat que havien de ser, comencen els nervis. Però si superes aquell tràngol ja està superat.
És una competició en català amb Catalunya Ràdio i Rac1. Què predomina: el fairplay o les empentes?
Sempre he defensat la competència perquè és sana si s’exerceix bé. Tinc una relació personal històrica des de Catalunya Ràdio, des de l’any 1984, amb Jordi Basté, i sempre hem tingut una relació molt fluida i sincera. Amb la Laura Rosel l’hem començada relativament fa poc. Però tenim també bona relació. Com la intento tenir amb tots els meus companys.
Cinc, sis, set hores al dia en directe a màxima intensitat. Des de fa bastantes dècades. Com aguanta la pressió? Com despressuritza Josep Cuní?
Despressuritzo de maneres molt diferenciades en funció del moment, del dia, de les circumstàncies. Generalment al cap de setmana. El divendres a les 12 i 5 minuts ja estic en una altra galàxia. I la necessito. Durant la setmana amb la necessitat de no perdre l’interès informatiu, l’input informatiu, és molt difícil. Igual com ja torno a connectar el diumenge, sobretot a la tarda. Diumenge ja fa temps que no és un dia festiu. Per mi festius són divendres a la tarda i dissabte tot el dia. Em permeto desconnectar sabent que, si se m’escapés alguna cosa, tindria 24 hores per recuperar-ho abans de tornar a dilluns. Però durant la setmana m’és molt difícil.
Durant dècades, com a qualsevol periodista reconegut, se l’ha escrutat per veure les seves afinitats polítiques i així etiquetar-lo. O arraconar-lo. L’han acusat de gairebé tot: pujolista, socialista, independentista, espanyolista…Quina és la fórmula Cuní contra les etiquetes?
Sempre he defensat la llibertat d’expressió. No seré qui la coarti. La màxima històrica vindria a ser que si he sigut tantes coses, potser és que no he sigut res. Jo em pregunto a mi mateix què soc i no tinc resposta. Miro als que ho tenen tan clar i els dic: ‘què sabeu de mi que jo no sé?’.
Quan tu exerceixes com jo vaig aprendre i intento practicar, que és prenent distància de tot i de tothom, no comprar mai res a la primera de canvi, ni casar-me amb ningú, el més lògic és que aquells que et voldrien casar o et voldrien tenir en el seu casament, al veure que no ho poden aconseguir, t’etiquetin a favor de l’altre.
És un joc que a mi em deixa fred i indiferent. No diré que en algun moment no em va molestar lleugerament perquè sempre hi ha campanyes interessades. Però si entres en el seu joc has d’acabar explicant una sèrie de coses que, per prudència, precaució i per no caure en el mateix nivell, t’estalvies. L’única fórmula és aguantar la pressió en uns moments determinats, estar tranquil amb el que fas, sabent que les fas amb lleialtat i honestedat i a partir d’aquí que els altres ho interpretin com vulguin. Si jo puc dormir tranquil·lament, i fins avui sempre ho he pogut fer perquè mai he tingut la sensació ni la recança de fer res malament a consciència, llavors el resultat és el que és. No sé que puc haver sigut, segurament tot això i el contrari en cada un dels moments, però fa 50 anys que m’hi dedico i encara estic actiu.
Des d’aquesta perspectiva de 50 anys fent periodisme, com veu l’ofici?
Amb una lectura molt autocrítica, que he tingut sempre, i cada cop més crítica en relació als caires que està adquirint. Intento no fer-me trampes al solitari i la primer tendència, fruit de la tradició judeocristina, és dir que la culpa és meva. Que deu ser que em faig gran i no entenc les coses. Però quan ho analitzo amb més fredor, me n’adono que no ho és tot.
És evident que estem perdent alguns llençols a les bugades actuals de com es fa periodisme, en periodisme digital a la cerca dels clics a qualsevol preu, en el periodisme radiofònic que es mou pel televisiu, en el televisiu perquè si se t’escapa un espectador sembla que s’ensorra l’audiència… això fa temps que s’arrossega però ha entrat en el fragor d’una batalla que comença a ser bastant il·lògica amb els principis propis del periodisme, que fins on jo sé ningú els ha canviat ni ha dit que hagin quedat prescrits.
Des de fa molts anys és el director i fundador del Màster de Periodisme de l’UB amb l’Escola de Periodisme de Columbia. Com veu les noves generacions de periodistes? Què els hi aconsella?
Sempre els dic el mateix: en aquest moment la seva feina ja no és explicar el què, de vegades ni tan sols el com. Sobretot és ser capaços de poder explicar el perquè. I cal un esforç. El perquè no te l’expliquen les xarxes ni el trobes a internet. Vol dir no perdre la vocació, la voluntat, l’esforç de renovar-se, d’actualitzar-se, llegir moltes coses, molt variades perquè davant qualsevol circumstància això t’ajudi a fer-te una composició que en el temps, potser no de forma immediata, t’ajudarà a entendre perquè les coses passen i perquè moltes coses poden estar més relacionades del que ens podem acabar imaginant. I a la llarga dona resultats.
Foto portada: el periodista Josep Cuní, a la platea del Teatre Principal, aquest dimecres. Autor: David B.
