El doctor Marcos Hourmann va ser el primer metge espanyol condemnat per practicar eutanàsia. Ho va fer a una pacient terminal de 82 anys l’any 2005. En el judici s’enfrontava a deu anys de presó, acusat d’homicidi, tot i que la família de la pacient va donar suport al doctor. Finalment la pena va ser d’un any i no va entrar a presó. L’any 2006, se’n va anar a Londres per poder treballar dins l’àmbit sanitari. Però el focus mediàtic el titllava de “metge assassí” i no volia suportar més la pressió britànica. Finalment, l’any 2010, torna a Catalunya, on treballa com a autònom al Garraf des de fa un any.
Aquest dissabte arriba l’obra de teatre Celebraré mi muerte a Ca l’Estruch, tot i això, les entrades estan esgotades. La creació combina la narració dels fets pels quals va ser condemnat Hourmann amb episodis de la seva pròpia vida a la seva Argentina natal. En ella s’hi planteja el debat profund sobre l’eutanàsia a partir de l’experiència del doctor. La fusió de la dramatúrgia d’Alberto San Juan i la narrativa visual dels creadors de Salvados creen un espectacle, en el qual la persona sobre l’escenari no és un actor, sinó el propi metge Marcos Hourmann.
Quines conseqüències professionals va tenir per la condemna imposada?
Vaig haver de marxar, va haver-hi un moment que vaig perdre-ho tot. Per seguir la meva vida laboral vaig haver de moure’m, canviar de país, en aquest cas a Londres. Això mateix, comporta perdre econòmicament tot el que tenia guanyat. Tot era incertesa, no sabia si podria tornar a treballar del que més m’agradava o què passaria. A més, vam estar sotmesos a moltes pressions dins l’àmbit familiar.
Conseqüències personals?
Les continuo arrossegant. El desastre no es pot recuperar d’un dia per l’altre. Tot i això, a nivell personal sí que puc afirmar que no ens hem deprimit mai, ja que sabíem a què ens enfrontaven i hem confiat sempre amb els nostres principis. Però teníem una immensa preocupació pel futur, incert, que en cap cas depenia de nosaltres.
L’any 2005, quan va passar, tenia un fill de sis mesos, i lluitàvem per seguir endavant. Aquest desastre no es recupera mai. Però tenim clar, que qui ha volgut destrossar-nos la vida no ha aconseguit. Sabem del cert que molta gent ho ha estat intentant. Però nosaltres sempre hem lluitat per seguir endavant.
Com li va afectar tota la situació emocionalment?
M’agrada que em preguntis això, perquè el final, molta gent no es preocupa per la càrrega emocional que comporta. La sensació emocional és contínua durant tots aquests anys.
Sempre he volgut entendre el perquè de les coses, jo mai he tingut odi a ningú i he sentit molt odi cap a mi durant tots aquest període, encara ara no entenc el perquè. Em ressonava pel meu cap una pregunta contínua: qui m’havia denunciat anònimament?
He sentit molta incertesa durant molts anys, és un sentiment molt complicat, el no saber què passarà. Tenia por. També, al llarg d’aquests anys m’he qüestionat contínuament, i pensava que era el pitjor gest que havia pogut fer com a metge i com a persona. Però al final sé que no és així, ningú ha pogut canviar les meves conviccions. De debò, em repeteixo, però agraeixo molt tot el suport incondicional de la meva família, sobretot el de la meva dona, la Yolanda.
Per què vas decidir escenificar la teva història?
No va ser una cosa escollida per a mi. Va venir de casualitat, la idea principal neix d’una entrevista de Salvados del 2016 anomenada La buena muerte, a càrrec del periodista Jordi Évole. A partir d’aquí va venir Víctor Morilla i se li va acudir que podríem representar una obra amb tots els fets narrats a l’entrevista, i de seguida li vaig dir que sí. Primer vam començar a treballar ell i jo i després s’hi va afegir l’Alberto San Juan qui es va encarregar de convertir les converses que vam tenir Jordi Évole, Víctor Morilla i jo, de forma dramatúrgica.
Quin és el missatge principal de l’obra?
L’obra representa un cant a la vida, és vitalista i ple d’energia. Parla de l’amor i de la llibertat, sobretot la llibertat. La llibertat per escollir viure. No ho entenc, per què representa que podem escollir viure bé, però no morim bé? És una contradicció molt gran. L’obra representa un anar i venir, des de la meva infància fins als fets actuals. Exposa què és l’eutanàsia i elabora una anàlisi del perquè el personatge va prendre aquesta decisió, en aquest cas, jo.
A més, nou membres del públic escollits a l’atzar estaran amb mi a l’escenari, com si fos un documental escenificat en directe, la meva història es representarà davant d’ells. Es convertiran en el jurat popular del judici que mai es va celebrar. I acabaran dictant sentència. A més a més, el final de l’obra es realitza un debat respecte a la llei d’eutanàsia, amb totes aquelles persones que hagin vist l’obra i vulguin participar.
Com valora l’aprovació de la llei d’eutanàsia per part del Congrés dels Diputats?
Representa un pas molt gran, positiu i molt benvingut. Però res és perfecte. Per mi aquesta llei és bàsica, ja que cal posar límit al sofriment. És el primer pas dins d’una escala molt gran, però, per fi s’ha produït. A partir del febrer, veurem què diu el senat, a veure si s’implantarà i amb quines condicions.
