La principal empresa cultural de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb 40 músics i 50 persones en plantilla, és l’encarregada de donar el tret de sortida a la temporada cultural 2020-2021 als equipaments municipals. Tot un reset després d’una aturada de sis mesos des que a mitjans de març els teatres van cancel·lar tota la programació.
Com ha viscut la Simfònica el confinament? Què ha representat per ells? Com veuen les mesures de seguretat a les instal·lacions? I com les viuen? Com preparen la nova temporada? En parla el gerent de l’entitat, Òscar Lanuza.
Quines expectatives té la Simfònica en aquesta temporada 20-21?
Volem començar a remuntar. Tota la societat i el nostre sector hem patit durant els últims mesos. Tenim un gran repte per endavant. Però molta il·lusió: detectem que hi ha ganes entre el públic de tornar a les sales. Volem ser optimistes.
El sector teatral calcula que ha perdut 30 milions només a la ciutat de Barcelona a causa de la crisi de la Covid. Un any catastròfic. Quina és la situació a l’OSV?
Una situació difícil. Hem hagut d’aplicar un ERTO per tota la plantilla [50 persones, 40 d’ells músics] perquè hem patit una òbvia aturada total entre març i el mes d’agost, excepte uns pocs concerts que vam poder salvar a l’estiu en algun festival. També hem pogut fer uns tallers musicals per diferents casals d’estiu a la ciutat Però des de març fins ara no hem tingut cap activitat més. Hem aplicat un ERTO i una gran contenció de les despeses.
A aquestes alçades en una temporada normal quants concerts tindrien compromesos? Quants en tenen aquest any?
Paradoxalment en aquest moment tenim més concerts compromesos que altres anys perquè molts concerts i molts projectes de la temporada passada s’han ajornat per la propera temporada. Però la previsió té la gran incògnita de si serà possible dur-los a terme. Tenim previstos més de 90 concerts. Són molt bones dades perquè la mitjana dels darrers anys ha estat d’entre 100 i 110 a finals d’any. Però la dificultat, el que ens preocupa ara més, és la resposta del públic, els aforaments i les restriccions que podem trobar.
Pel que fa a les restriccions, quines són?
Depenen absolutament del que marquin les autoritats sanitàries i especialment el Procicat en cada moment. Són mesures necessàries, entenem. Però ens preocupa més generar confiança i sensació de seguretat. Al final és una sensació que el públic té de forma subjectiva i ha de tornar a tenir-la. Seria ingenu ara pensar en posar 2.000 persones en un Palau de la Música. Preferim fer-ho d’una altra manera. Programarem dues sessions enlloc d’una per cada concert i així acollir públic mantenint les distàncies. Ara mateix és la prioritat a curt termini.
Dins del que estigui a les seves mans, què faran per recuperar aquesta confiança?
Ens ajustarem amb escreix a les mesures en quant a distància, controls de seguretat, controls interns de la pròpia companyia, dels artistes que hi ha sobre l’escenari. I un respecte escrupolós a les mesures. Detalls impensables com fer un Carmina Burana i que el cor canti amb mascaretes. Seria impensable fa uns mesos però ara són mesures viables i importants quan posem sobre l’escenari un volum important de persones.
El públic notarà canvis en els concerts? Hi haurà la mateixa quantitat de músics sobre l’escenari? Tothom portarà mascareta?
S’advertiran canvis en la línia que parlàvem: el més important és tornar a recuperar la confiança. Alguns seran canvis per l’espectador: assistir a un concert amb una mascareta pot ser més incòmode. Reduirem la durada dels concerts per minimitzar el temps d’exposició en un espai tancat, seguint les recomanacions del Procicat. Depenent del repertori, buscarem la forma de generar un concert amb els mateixos valors i emocions però adaptant-nos als espais físics. Per exemple, al Carmina Burana no tindrem tota l’orquestra sencera tocant. L’escenari estarà ple però els artistes estaran més distanciats. Però penso que afortunadament el nostre espectador, els nostres abonats, estan acostumats a una programació innovadora i una posada en escena heterogènia. Estem segurs que la nostra oferta no els defraudarà. Sempre hem trobat els mecanismes per connectar amb el públic i els posarem tots al servei de l’espectador.
Si els aforaments es redueixen, com colpejarà això als taquillatges? Fins quan serà sostenible?
A mig i llarg termini les restriccions són complicades de mantenir. I nosaltres depenem en un percentatge elevat dels ingressos per taquilla. Som una institució privada i la part de subvenció no deixa de ser minoritària. Però pensem que a mig i llarg termini la situació millorarà. Hi haurà coses que hauran venut per quedar-se, i algunes seran positives, i d’altres tornaran a una certa normalitat més semblant a l‘anterior. Però fins que no sigui així optarem per dobles sessions, per oferir la mateixa capacitat mantenint les distàncies. És el que hem de fer ara.
Calculeu que tota la propera temporada serà excepcional o que podria haver-hi una certa normalitat abans?
Són qüestions que ens sobrepassen. Hem plantejat una temporada amb les limitacions i regles actuals. Seria viable si és així. I tenim una certa expectativa de millora pel que fa a la pandèmia i les restriccions. Creiem en aquesta temporada i l’oferirem amb garanties i el màxim d’espectacle, emoció i valor.
Quines reivindicacions tenen de cara a les administracions?
Les que teníem abans de la pandèmia. La inversió pública en cultura està molt per sota dels paràmetres del nostre entorn europeu. És una dada mesurable i comparable. Les administracions ho reconeixen però cal traslladar-ho a la pràctica. Si volem que la cultura sigui accessible, faci un paper de transformació, millora i creixement social amb els recursos que s’hi dediquen no és viable. Estem molt lluny del que necessitem.
A banda d’això, a curt termini que les mesures sanitàries siguin clares i coordinades i que es confiï en el sector. Estem explicant que els espais més segurs ara mateix són els teatres, per limitació d’aforaments, les distàncies, per la possibilitat de controlar les persones que accedeixen… però hi ha hagut moments en que s’ha transmès el missatge contrari i s’ha provocat alarmisme. Necessitem que ens acompanyin. Els cinemes, els teatres necessitem que reconeguin els nostres esforços. És complicat que es digui que la cultura és segura i s’incrementi l’aforament al 70 per cent però a la vegada es reclami no sortir i eliminar la vida social. Les dues coses són segurament possibles però s’han d’explicar millor.
Per acabar, què li demanen al públic davant la nova temporada?
Que confiïn. El que ofereixen les sales és segur. També els demanem paciència perquè tots patirem certes limitacions. Però segur que l’experiència que gaudiran sobrepassarà els handicaps que pugui haver-hi. La nostra responsabilitat també és engrescar-los de nou.
