Fèlix Colomer estrena aquest divendres 24 de novembre Les vides de Fèlix a HBO. És la seva segona producció a la plataforma després de triomfar l’any 2021 amb Vitals, una immersió en el dia a dia de l’hospital Taulí durant la primera onada de la pandèmia. Autobiogràfica i desenfadada, Les vides de Fèlix és una sèrie totalment diferent. En set capítols, el sabadellenc explica al seu fill algunes de les experiències que han marcat la seva vida: la passió pels escacs, l’arbitratge, l’activisme o la seva etapa com a director de pornografia en català, entre d’altres.
Colomer acaba de complir 30 anys. Ha dirigit nombrosos films i és director del màster de documental a l’ESCAC. Sobre les històries que mostra la seva darrera sèrie, comenta que “si algú les hagués escrit narrativament no li sortirien millor. La vida supera sempre la ficció i per això ‘mola’ tant fer documentals”.
Potser hi ha molts lectors que et coneixeran per Vitals, que va tenir un gran ressò durant la pandèmia. Ara parlem d’una obra totalment diferent.
Sí, completament. Vitals és un documental on jo no hi intervinc, no hi ha entrevistes directes ni veu en off, es veu el dia a dia de l’hospital després d’estar cada dia durant 10 mesos en la primera onada de la covid. Això és completament diferent, un collage absolut on es barregen veus en off, entrevistes amb personatges friquis, situacions surrealistes i molta introspecció a través de les imatges d’arxiu i de totes les coses que no havia explicat mai i que m’atreveixo a compartir-les.
Fa vertigen despullar-se emocionalment i explicar la teva vida?
Vertigen pel que fa a que m’hagi costat no. Sempre he estat una persona d’explicar-ho tot a les xarxes quan em passa una xorrada i quan alguna cosa m’ha sortit malament l’explico i me’n ric. Com comentàvem, aquest documental és diferent dels altres que he fet, que en general sempre han agradat, en el sentit que si aquest no t’agrada segurament significa que no et caic bé. Va molt unit amb el fet que m’acompanyis de la mà en aquest viatge de set capítols. En el muntatge he intentat caure bé i crec que ho hem aconseguit, la gent sabrà entrar en aquest món i potser perdonar-me les contradiccions i els errors que tinc perquè jo mateix els assenyalo.
Has viscut moltes experiències diferents tot i tenir només 30 anys. Com li explicaries això a un espectador que encara no ha vist la sèrie?
Sempre he sigut una persona molt curiosa. És una cosa que ara el Riu [el seu fill] també està fent i em fa molta il·lusió. Quan tens curiositat vols provar les coses de tot tipus. Pel que fa als móns que expliquem a la sèrie crec que funciona igual. Per exemple, sempre m’havia fascinat des de petit el món dels àrbitres i tenia un pòster de [Pierluigi] Collina penjat a l’habitació. Quan vaig tenir 14 anys vaig decidir que jo també seria àrbitre i que a més no en seria un de normal, sinó que penjaria vídeos a Youtube educant els pares dels jugadors sobre com comportar-se. Així en tot, quan em poso en un món ho faig de forma molt intensa. A la sèrie intento explicar per què si m’agradaven tant els vaig acabar deixant. L’arbitratge, els escacs… Cada un té la seva resposta.
Quin creus que és el factor que pot fer connectar el públic amb una història tan personal?
És molt difícil explicar aquesta sèrie sense haver-la vist. Crec que mai l’haguéssim venut a HBO explicant-la, vam fer un capítol pilot, el van veure i es van enamorar d’ella. Al final jo soc com l’excusa per conèixer tots aquests móns per dins que poden arribar a fascinar. Després, a més, els capítols acaben anant sobre temes universals i s’expliquen d’una forma molt dinàmica, en capítols curts. Si la gent pensa en el típic documental d’animals… això és l’antidocumental. És pur ritme i frenetisme.
El format de la sèrie és epistolar, enviant ‘cartes’ al teu fill. Com ha estat l’experiència d’explicar-li la teva vida?
Doncs molt bé. No és només un dispositiu narratiu… li explico contes cada nit i abans-d’ahir, per exemple, em va demanar que el conte fos com alguna de les ‘meves vides’. A ell li encanta escoltar aquestes històries i realment les entén, és un nen molt espavilat que tot i tenir tres anys s’assabenta de tot. Per a mi això és una forma de regal per a ell i és una cosa que quedarà per sempre i que podrà veure. També m’ha anat bé com a forma de motivació i d’inspiració saber que això ho estic dirigint a algú en concret. A més a més, també cinematogràficament i narrativament funciona molt bé sobretot pel component emocional, que és un pare que està explicant al seu fill.
Gravar la sèrie ha estat una forma terapèutica de tornar al passat?
Sí. Un company que ha treballat en la postproducció em va recomanar que em llegís la Psicomagia d’Alejandro Jodorowsky i em va fer veure que tots els capítols que hem fet tenen actes psicomàgics. Per exemple, en el capítol dels escacs, m’adono que tinc un problema que és no saber perdre. Doncs em retrobo amb els mateixos nois que em van guanyar per primera vegada i en el camí de buscar-los per intentar venjar-me d’ells m’adono que realment això no és important i que no passa res per perdre. És aquesta cosa de tancar ferides amb retrobaments o objectes. Això passa a tots els capítols.
Has estat àrbitre, director porno, has retratat els pitjors moments de la pandèmia… què et queda per fer?
Doncs mira, em queda per fer una segona temporada (riu). Hauria de funcionar bé la primera, però tinc apuntats com 20 temes més dels quals podríem fer nous capítols molt divertits. He tingut molta sort per poder dedicar-m’hi al món del documental, perquè és el que de veritat m’apassiona i és un món molt precari. Ara mateix estic ja amb el següent, que torna a ser més de l’estil de Vitals. El que m’apassiona dels documentals és que cada tema nou canvia, estàs un any a tope amb una història i mires de buscar la millor fórmula per explicar-la. La meva obsessió és que les narratives funcionin i enganxin a la gent, i jo crec que aquest [Les vides de Fèlix] pot funcionar molt bé. M’agrada que surti tot alhora perquè és una sèrie que algú es pot fer una marató en una nit.
Foto de portada: Fèlix Colomer, director de Les vides de Fèlix. Autor: Jordi M.
