- El Fresc Festival encara la seva darrera setmana amb una obra teatral de quilòmetre zero.
- La companyia AlGalliner presenta un text de Harold Pinter que posa sobre la taula les jerarquies de poder.
Les restriccions en pandèmia feren que molts espectadors no trobessin localitat per veure aquest muntatge arran de la seva estrena a La Quartera de Can Capablanca, on les diverses representacions exhauriren entrades.
Escrita el 1957, aquest text del premi Nobel britànic ens presenta dos homes, assassins a sou, Ben -Santi Ricart- i Gus -Òscar Castellví-, que esperen a complir ordres. Unes ordres que venen d’un superior a qui mai veiem, però que es imprescindible pel desenvolupament de la història, i que es comunica amb ells mitjançant un muntacàrregues, que dona títol a l’obra. Els límits ètics confrontats a les obligacions, la responsabilitat individual, la lliure voluntat o la traïció son conceptes que es posen en escena durant l’hora d’espectacle. I mentre un dels homes -Ben- segueix cegament les instruccions, l’altre -Gus- comença a rebel·lar-se contra allò que li sembla malament, i, sobretot, a fer moltes preguntes, que posen en perill el sistema establert fins llavors.
Les dues visions de la vida, la conformista i la rebel, s’encarnen en aquests dos personatges, i obliga al públic a prendre partit de manera activa sobre quin seria el seu posicionament a la mateixa situació. Tal i com diu la companyia a la fitxa de l’espectacle, quelcom extrapolable a la gestió de la pandèmia de Covid: Qui controla les nostres vides? Qui imposa les restriccions? És ètic qüestionar les normes? I què pot passar si ho fem? És insolidari aquell que no obeeix les normes que s’emparen en un suposat “bé comú”? O tenim dret a la nostra individualitat?
Un text que precisa de dues actuacions potents per no caure en estereotips. Tant Òscar Castellví com Santi Ricart aconsegueixen encarnar els dos personatges de manera brillant, fent un ús precís dels recursos còmics però mantenint la tensió en cada gest, cada paraula i cada pausa, fins arribar a la, potser no sorprenent, però sí coherent i lògica escena final, tot i que el final obert admet interpretacions vàries. La direcció pulcra i meticulosa d’Albert González es nota precisament en aquests detalls sense els quals el resultat no hagués estat tan rodó com ho aconsegueixen ells, donada la naturalesa quasi ambigua del text.
Sota el vel de comèdia, en alguns casos comèdia de l’absurd, hi ha latent la denúncia social i política i la realitat més tràgica, però aquests matisos poden acabar perdent-se en mans d’una posada en escena poc precisa. No és el cas del muntatge d’AlGalliner, i aquí rau la clau del seu èxit. Una obra on els detalls sonors – la cisterna del vàter- i l’escenografia – les portes, el muntacàrregues- tenen una importància vital per entendre-la.
Al col·loqui postfunció, els actors i el director han explicat amb detall tot el treball que els ha comportat preparar aquesta obra, precisament per la quantitat de subtext latent que conté i les decisions que han hagut de prendre a l’hora d’enfocar-la.
Un muntatge que demostra un cop més la bona forma del teixit teatral de la nostra ciutat.
Foto portada: Castellví i Ricart, durant ‘El muntaplats’. Autora: B.Tiana / cedida.
