- La cantautora barcelonina presenta el seu últim disc al Fresc
- Aplaudida col·laboració del músic sabadellenc Vernat
Ple absolut als jardinets de l’antiga Caixa de Sabadell en una nit màgica, xafogosa, amenaçadora de pluja, qui sap si també de tempesta. Però els astres es van posar d’acord per no impedir l’actuació també màgica de la Judit Neddermann, una veu encisadora, lluminosa, clara, que va aparèixer a l’escenari acompanyada del seu company i amic a la guitarra Pau Figueres. Ja des del primer tema, La llave de la alegría, el públic va poder comprovar la seva simpatia, la seva visió de la vida, de l’amor, de la necessitat de la calma per sobreviure.
La Judit Neddermann arribava a Sabadell amb un entusiasme desbordant. Ella mateixa confessava la seva il·lusió per actuar a la nostra ciutat, envoltada d’un públic entregat a les seves melodies des del primer moment. La seva simpatia ha captivat tots els presents, embolcallada amb una veu exclusiva, acompanyada en tot moment pel Pau Figueres, a qui va conèixer el 2011 i del que ja és impossible separar-se. Perquè aquesta fusió de veu i guitarra, de melodies subtils i exquisides, amb aires mediterranis i brasilers, enganxa.
La motxilla de la Judit Neddermann és extensa. Nascuda en una família de músics, va estudiar guitarra al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, passant després al Taller de Músics per tal de formar-se com a músic de jazz. Ha rebut diversos premis, entre els quals en destaca el Premi Enderrock 2016 a la millor cançó d’autor pel tema Mireia. Ha publicat cinc àlbums en solitari i un altre amb la col·laboració de la seva germana, la Meritxell. Hi ha més, perquè la Judit ha tingut l’enorme satisfacció de treballar conjuntament amb artistes de la categoria de Noa, Jorge Drexler, Joan Manuel Serrat, Rozalén o Alejandro Sanz.
A Sabadell ha vingut a presentar el seu últim treball, Lar, una barreja extraordinària de pau, d’amor, de sentiments positius, de vivències personals, de sabors genuïnament autèntics. En això rau precisament l’èxit de la Judit, en la seva autenticitat, en unes cançons que van més enllà d’una melodia i unes paraules. Els seus temes “volen”, i ella ha volgut implicar el públic des del primer moment.
I sobta la seva delicada manera de cantar, en català, castellà i portuguès. De fet, s’hi ha sentit molt còmoda en qualsevol dels tres idiomes. Amb La llave de la alegría, la seva veu es barreja amb el so de la percussió i de la guitarra, amb un aire gairebé oriental, amb uns versos que enamoren: “Si será grande la mar que en ella caben navíos y en el pecho de mi amante, en el pecho de mi amante caben los secretos míos”. I no menys commovedora Esperar, una oda a la vida pausada, a la importància de saber esperar en els moments de la vida. Una cançó tranquil·la, amb un final espectacular. Igualment, Fum, on els retrets i els enganys són apartats de la vida, cremant-los, oblidant-los, lluny del fum. I l’esperança arriba amb Llum al cel, també lenta, calmosa.
El públic ha acompanyat en diverses ocasions la cantant perquè ella mateixa així ho ha volgut. Vivo viva, cançó que barreja el castellà i el portuguès i que compta amb la col·laboració del cantautor brasiler Dani Black, ha esdevingut tot un himne a l’optimisme. Igualment, Llévame contigo, on el públic també s’hi ha entregat del tot, amb un ritme que ha fet fins i tot ballar asseguts a molts dels assistents.
La sorpresa de la nit l’ha portat la participació del músic sabadellenc Vernat que ha cantat tres temes a duet amb la Judit Neddermann, Els Ocells, Dracs i Tu, una simbiosi perfecta que albira més col·laboracions entre ells dos. Vernat acaba de publicar el seu últim disc, Emvruix, la qual cosa ha provocat el somriure dels presents, pel fet que tant el seu nom com el títol de l’àlbum porten la ‘v’ en comptes de la ‘b’.
Molt i molt especial ha estat la interpretació de Pau, que en el disc de la Judit compta amb la veu de la cantant israeliana Noa. “Pau, pau, pau, pau. Pau, vull la pau, pau, pau. Paz, quiero paz, para el mundo que se va. Paz, quiero paz, para el mundo“. No es pot ser més clar amb aquesta mena de pregària, un crit desesperat, també un lament que s’apaga amb la veu i la guitarra a l’uníson.
Poc després de quatre gotes mal comptades i que no han amenaçat en cap moment el transcurs del concert, ha sonat Vinc d’un poble, on en la melodia s’oloren el mar i les flors, la sal i el vermut. Més optimisme, impossible. La Judit Neddermann ha agraït a tothom la seva implicació en l’èxit del concert, als organitzadors del Fresc, als tècnics de so i de llum, als assistents. No volia marxar. Ha confessat que s’hi sentia a gust i que podia cantar hores i hores. Ha acabat amb el tema Luesia, on ha recuperat l’instrument de percussió de la seva primera intervenció. Però el públic en volia més. I ella ha volgut recompensar les mostres d’afecte amb una última cançó dedicada a la seva germana, Mireia.
Pels coneixedors de la Judit Neddermann, no ha estat un concert més, sinó la constatació de la qualitat i de l’alt nivell d’aquesta cantant que s’obre al món; pels que no l’havien sentit mai, el descobriment d’una veu i d’una personalitat única que ben segur que sentirem molt més en els pròxims anys.
Foto de portada: Judit Neddermann. Autor: David Jiménez.
