• El cantant sabadellenc presenta el seu àlbum A contrallum
• Energia, bona música i lletres que arriben omplen els Jardinets

Optimisme, música majoritàriament enèrgica, dinàmica, la veu d’en Roger Padrós omnipresent, al piano, a la guitarra, dret, assegut, transmetent un entusiasme igualment vigorós. Aquest ha estat el resultat d’un concert que ha portat públic divers als Jardinets i que s’ha mimetitzat amb ell, des de les lletres de les cançons fins a la taral·la  de les seves melodies.

Roger Padrós ha sortit a l’escenari dels Jardinets encantat de tornar a Sabadell, el lloc que el va veure néixer. El piano i ell, ell i el piano, formen una simbiosi inseparable. Sense oblidar els tres músics que l’acompanyen, el Ferran Alemany a la bateria, i el Jan Aygua i el Marc Furnance a les guitarres. És un no parar des del principi, des dels primers compassos de Digue’m, pertanyent al seu àlbum La vida és millor, del 2022. Música enèrgica, vigorosa, potser un pèl forta en alguns moments, però així i tot, apassionada, temperamental. I unes lletres que ho adornen tot, que ho embolcallen amb una veu tímida, a vegades esquinçada, i que parlen de les petites coses de la vida.

Enrere queda aquell jove participant a La Voz el 2020 i més a prop la seva participació al Benidorm Fest, amb aquella magnífica cançó molt infravalorada, El temps, que molts deien que si l’hagués cantat un italià hauria triomfat a Eurovisió. Un tema que ha estat de les millors interpretacions del concert, la que ha rebut més aplaudiments per part d’un públic que ha romàs en silenci escoltant i mirant a un Roger Padrós, plenament fusionat amb el seu piano.

Roger Padrós ha madurat, ha fet un impuls a la seva carrera, ha protagonitzat un espectacle ple de picades d’ullet a una manera de viure la vida amb més tranquil·litat, a saber apreciar les petites coses, a un humanisme, en definitiva, que ens uneixi i no ens separi. I això s’ha pogut comprovar en El mirall, un tema alegre, amb lletra més trista, colpidora, amb aquella melodia sincopada tan característica i on ha aprofitat per saludar, per agrair la presència d’amics i coneguts, però també de nouvinguts, d’aquells que s’acosten a escoltar-lo per primera vegada. Comparo els versos que ara escric amb les cançons que escolten els altres i esgoto cada part de mi buscant assemblar-me. Vivim un judici constant on el fiscal són les xarxes. Ara que m’he quedat sol i la nit no se m’acaba m’esgota la meva mirada injusta cremant-me la vida.

El cantant sabadellenc es troba igualment còmode amb balades com El secret o Tornar. Però són els temes més potents els que aixequen el públic dels seus seients, Aire, més comercial, més ballable. La gent l’acompanya en la tornada i amb palmes o Una història a explicar, on torna a agrair a tothom la seva presència, amb un gest de gratitud als seus acompanyants músics. O El lloc, que comença tranquil·la, amb el cantant i el piano, suau, i va a més, acabant igualment delicada. O la màgica i sorprenent, diferent en la melodia i en els ritmes, La mentida, on critica precisament aquells fantasmes, aquella gent farsant que ens menteix dia rere dia: I és que així és aquesta vida sembla dolça, però és cert, està podrida. Volem ser protagonistes, som un camp cultivat amb pesticida. Tot ple de farsants que van davant dictaminant moralitat judici constant, aviam si aproves l’examen final.

Igualment impactant El Buit, per la música, per la seva lletra sensible, més humana si cal que en les altres cançons, on insisteix en el vessant més humà de tots nosaltres: Tenim un univers a dins. Només cal escoltar-lo. I l’amor més pur reflectit en Amb tu, on ha confessat que era una cançó molt especial, convidant a estimar-se. La gent ha respost cantant, seguint-lo en les seves notes al piano.

Potser ha estat El món on s’ha notat més aquesta complicitat del públic amb el Roger Padrós. Començant amb les notes de Il mondo, una cançó italiana del 1965, la del músic català ha fet aixecar el públic dels seus seients, molts d’ells amb la llanterna dels mòbils encesa, cantant a l’uníson amb ell. I ell apagant la seva veu perquè només se sentissin les dels assistents. Apoteòsic. El record, amb el Roger Padrós a la guitarra anunciava el final del concert, d’una manera pausada, com el tema que dona títol a l’àlbum que presentava a Sabadell, A contrallum, el resum perfecte d’allò que ha volgut traslladar als assistents: que en un món fet de diners fem de l’amor millor moneda.

La gent en volia més, els aplaudiments així ho mostraven. En Roger Padrós ha donat novament les gràcies a tothom, als músics, a l’equip tècnic que, tot s’ha de dir, ha encertat en la il·luminació de cada un dels temes en l’escenari, i a la Irene Garrido, com a coordinadora de tot plegat. La repetició d’El món, amb tothom aixecat, ha posat el punt final a un dels concerts que costarà oblidar.

Foto de portada: Padrós, al piano. Autor: David Jiménez.