La família Burguès Padrós, d’ideologia republicana, va haver de marxar del país quan les tropes franquistes van guanyar la guerra, al 1939. Ho van deixar tot i van anar a França, on serien capturats i enviats a camps de concentració. La sort els va tornar a reunir, i van embarcar cap a Mèxic, una ciutat que els hauria de regalar l’oportunitat de començar de nou, lluny de la guerra. Allà hi van passar 51 anys, però mai van perdre el vincle amb Sabadell ni amb Catalunya. La història de la família Burguès Padrós demostra la força de la identitat.
El Museu d’Història de Sabadell ha dedicat durant dos mesos una exposició a la família Burguès Padrós, en motiu de la commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil espanyola. Entrevistem a Heidi Burguès, la darrera supervivent de la família.
Vostè encara no havia nascut quan els seus pares es van veure en la obligació de fugir de l’estat espanyol, per la imminent victòria de l’exèrcit franquista. Què li van explicar sobre l’exili?
Efectivament, jo ja vaig néixer l’any 41 a Mèxic. Em van explicar les vicissituds que van passar. Van haver de marxar de Sabadell a corre cuita, deixar-ho tot i estripar tot el que els podia comprometre només intel·lectualment, perquè el meu pare no va agafar mai un arma. Ell no va anar mai al front, era a l’aeroport de Sabadell treballant com a fuster, arreglant els [avions] ‘xatos’. No va combatre mai contra ningú, eren les seves idees les que no agradaven a la gent que entrava. Ells no eren de cap partit, eren republicans, lluirepensadors, com també ho era el meu avi [Marian Burgués]. Però no podien admetre que entrés una dictadura com la que va entrar, i per tant, van marxar.
Què hi havia entre els béns que van haver de trencar perquè no se’ls comprometés?
Hi havia peces compromeses del meu avi. Altres les van trencar els veïns, quan la meva família va marxar. Van trencar una quantitat immensa d’obra feta pel meu avi. Van destruir-li tota la casa, i el taller. També van endur-se coses. Potser ho van fer per por de que els hi passés alguna cosa pel fet de ser veïns. No els vull jutjar, perquè el fet de que arribi una dictadura tan dura com la que vam patir, que arrasava amb tot i amb tothom, fa que cadascú actuï d’una manera que potser no era amb la que estaven d’acord. Ho van fer per por.
El seu pare i la seva mare i germana van ser capturats a França i enviats, per separat, a camps de concentració. Com van aconseguir tornar a reunir-se?
Tenien un amic que vivia a Perpinyà, que era amic del meu avi i del meu pare. Ell va intentar treure al meu pare del camp de concentració, però no va poder. Aleshores només li va poder anar a portar cèntims perquè es pogués comprar menjar. Ell devia demanar als quakers anglesos que voltaven pels camps de concentració que anessin a parlar amb el meu pare, a veure si ell volia marxar cap a Amèrica. El meu pare els hi va dir que si, però amb la condició que el reunissin amb la seva dona i la seva filla, que eren a l’altra banda de França, sota Normandia, en un camp de concentració de dones i nens. Els quakers els van reunir i els van enviar al port perquè embarquessin al primer vaixell que sortís.
Les autoritats franceses tenien por perquè els van desbordar, no es pensaven que tanta gent marxés del país, i que arribessin als seus. La gent de França es va portar molt bé, però els polítics es van portar molt malament.
Com va ser la nova vida de la família a Mèxic?
Complicada. Era començar de zero, sense tenir absolutament res, perquè se’n van anar i ho van deixar tot. No tenien ni fotos de la seva vida. Només el que portaven posat, una muda i les quatre coses que van donar al meu pare perquè pogués fer la vida més fàcil a França. El vaixell al que van embarcar era de 200 persones i escaig, i n’hi havia 1.600 a dalt del vaixell; còmode no va ser. Van arribar a Mèxic, on els van rebre molt bé. El govern mexicà es va portar molt bé. Va intentar ajudar tant com va poder, però cadascú es va haver d’espavilar. Els que tenien una professió van haver de buscar la manera de viure, els que tenien un ofici també. El meu pare, com que era ebenista i era molt pencaire, de seguida va trobar feina en una fàbrica. Aquella fàbrica va haver de tancar, i es va a tornar a quedar sense feina. Però va muntar un taller de fusteria, fent màquines per a la indústria tèxtil. Amb això vam viure tota la vida sense luxes però sense que ens faltés res.
Quin vincle té vostè amb Mèxic?
Jo vaig néixer en un país lliure, no en una dictadura. Vaig néixer en un país que val moltíssim. El govern que ha tingut ha estat un desastre, ha robat moltíssim, hi ha molta misèria. Però és un país preciós, lliure, que va saber desempallegar-se dels seus conqueridors i que ha treballat molt tota la vida. Estimo molt Mèxic, el que passa és que vaig ser educada amb una mentalitat catalana, i per mi, casa meva és aquí. Però jo tinc dues pàtries i això no ho puc oblidar, de cap manera.
Vaig ser una privilegiada. No em va faltar mai res, vaig anar a bones escoles, tinc molts amics de Mèxic. Al juny hi vam tornar, el meu marit i jo, i vam dinar i ens vam reunir amb amics que, malgrat que nosaltres ja fa 36 anys que vivim a Catalunya, els seguim tenint i ens seguim comunicant amb ells per Whatsapp. Hi ha una unió que no es perd.
Com s’aconsegueix mantenir viva la cultura catalana en una nena mexicana?
Nosaltres sempre hem sabut la situació que es vivia aquí, i les mancances que hi havia. Ens parlaven dels amics que teníem aquí, tot i que parents ja no en teníem. Vaig néixer que no tenia cap avi, ni cap oncle, tots eren morts. La meva família era l’Orfeó Català de Mèxic, que era on es van reunir la majoria de refugiats, i van formar una massa coral, un esbart dansaire, un club excursionista, una agrupació de teatre. I nosaltres vivíem molt a l’orfeó, per nosaltres era la nostra segona casa. Després de fer la vida normal a Mèxic, anàvem a l’Orfeó Català. Allò era el nostre racó de record i de viure a Catalunya, i així ho vam fer sempre.
Durant els 51 anys que la seva família i vostè van estar exiliats a Mèxic, quina va ser la relació que van tenir amb Sabadell?
Vam continuar tenint els amics que teníem, per carta. Quan vaig fer 18 anys em van enviar a que conegués Catalunya, com es vivia aquí, els amics que tenien, i m’hi vaig passar deu mesos, a Barcelona. Els millors amics dels meus pares a Mèxic, que eren catalans, van venir a viure l’any 57 aquí. L’any 59 vaig venir a viure a casa seva, perquè era com si fossin els meus oncles. Venia a Sabadell i m’hi estava una setmana, i me’n entornava a Barcelona, perquè era on anava a escola. Quan tenia vacances, m’estava a Sabadell.
Per què va decidir, vostè, que havien de tornar a Catalunya?
El meu marit i jo vam decidir que volíem que els nostres fills, de 15 i 17 anys, s’eduquessin a Catalunya. Per això vam dir de tornar. Veníem un any, de prova. A la setmana els meus fills em van dir: ‘Això és casa nostra, aquí ens volem quedar’. I aquí viuen, aquí s’han casat i aquí fan la seva vida.
Sembla que els seus pares sempre havien tingut l’anhel de tornar a la ciutat, hi tenien un vincle molt fort. Per què no ho van fer?
Els vam dir als meus pares si volien tornar. El meu pare sí volia venir, però la meva mare no, perquè la seva germana es quedava sola. La meva mare és la que no va voler venir. Malgrat tot, venien cada estiu, s’estaven tres mesos a casa i tornaven a marxar. L’última vegada, a l’any 90, la meva mare ja venia molt malalta i va morir a Catalunya. Aleshores el meu pare va decidir tornar i quedar-se a viure amb nosaltres. Encara va viure sis anys més, a Catalunya.
