El passat divendres es van presentar al Teatre Sant Vicenç els secrets del darrer muntatge de Dagoll Dagom, ‘Scaramouche’, de la mà dels seus creadors: Joan Lluís Bozzo, director i autor del llibret, i Albert Guinovart, responsable de la composició i l’orquestració.
Abans d’iniciar-se la trobada del públic sabadellenc amb els autors de Scaramouche, iSabadell, ha pogut parlar amb l’actor i director teatral, Joan Lluís Bozzo, nascut al barri de Gràcia de Barcelona a l’any 1953.
Com van ser els seus inicis en el món del teatre?
Van ser en un centre similar al del Teatre Sant Vicenç, als Lluïsos de Gràcia. Em vaig iniciar en aquest món a través del teatre amateur, als Lluïsos hi havia molta tradició teatral. Hi havia dues companyies de teatre, una de grans i una de més jovenets i allà em vaig aficionar. D’allà vaig començar a fer-ho més seriosament i vaig decidir cap als 17 anys què em volia dedicar al teatre. Als 18 anys vaig aconseguir una feina d’ajudant de direcció al Teatre Capsa i em vaig anar obrint camí com vaig poder.
S’imaginava que acabaria treballant en el teatre i que seria un dels directors més reconeguts de l’escena catalana?
Cap als 14 o 15 anys vaig decidir que el teatre m’agradava i que m’hi volia dedicar. A casa em van dir que fes el que em semblés però que estudiés una carrera i vaig decidir estudiar Filologia Catalana. Vaig pensar que l’estudi de la història, la literatura i la lingüística podien ser matèries que em servirien pel teatre i així ho vaig fer.
Què va venir després?
A la Universitat vam fer un muntatge que va tenir molt d’èxit, una tragèdia grega, Las Troyanas, adaptada per Jean Paul Sartre. Amb 25 anys vaig entrar a Dagoll Dagom on hi he passat tota la meva vida, tot i que també he fet diverses col·laboracions exteriors.
Una de les col·laboracions externes va ser amb Pepe Rubianes…
Si, Rubianes estava amb nosaltres en dos dels primers muntatges de Dagoll Dagom, No hablaré en clase i Antaviana. D’aquí va sorgir una magnífica amistat amb ell, més que això, érem germans. A l’any 1987 li vaig dirigir un espectacle que va anar molt bé que es deia Sin palabras.
Rubianes era igual fora els escenaris que dintre?
No. Era una persona molt més seriosa i fins i tot una mica callada. Era com tothom, tenia estones d’humor i de no humor. Era una persona complicada, molt interessant, però gens senzilla, ni de personalitat fàcil. No estava tota l’estona de broma.
Sabadell celebrarà en les properes setmanes el centenari de Els Pastorets, quins records li porta aquest títol?
Em recorda molt la infància, per mi va ser l’entrada precisament als Lluïsos de Gràcia. Allà feien uns pastorets en castellà, que no són gens coneguts i que es deien Los pastorcillos en Belén. Eren en vers, i es notava que molts fragments provenien dels sagramentals del segle d’or, com si fossin escrits per Lope de Vega o de Calderón. També tenia fragments que semblava una sarsuela i altres que semblava una funció de ‘clowns’. Realment tot un compendi de disciplines teatrals i a mi de petit em fascinava molt. La meva fascinació pel teatre ve de la fascinació que exercia sobre mi la representació de Els Pastorets. Sant Miquel i el dimoni quan sortia per l’escotilló. Tot això em va fer enamorar-me de l’escenari.
Porta molts anys dedicats a la Companyia Dagoll Dagom, com hi va anar a parar?
Jo sortia amb l’Anna Rosa Cisquella –des de fa 40 anys ja no sortim- i ella formava part de la companyia. Un dels actors, en Josep Parramon, va haver de marxar al servei militar i l’Anna Rosa em va proposar a mi per ocupar el seu lloc. En Miquel Perea i en Rubianes em van recolzar molt i així vaig entrar a la companyia.
De l’extens nombre de muntatges que ha realitzat amb Dagoll Dagom, de quin se sent més orgullós?
Això és com si a un pare li preguntes de quin fill n’està més orgullós. Si t’he de contestar, et diria que n’estic orgullós de tots.
Molts dels muntatges que han passat per les seves mans han estat exitosos. Quina és la clau de l’èxit?
Crec que és pensar molt en arribar a diferents tipus de públics. Si tries un tema que només interessarà a una part concreta de públic i que interessarà a una gent i altre no, potser no funciona. Sempre intentem tenir un ventall molt ampli de lectures en un mateix espectacle que pugui agradar a tots els membres d’una família. Que puguin venir escoles, pares amb famílies, avis amb els nets i que tothom trobi una lectura dins de l’espectacle, sigui per la seva espectacularitat o vistositat. Un nen de vuit o nou anys pot gaudir molt amb Scaramouche, amb les lluites d’esgrima i amb l’acció i les aventures que hi passen. En canvi, un adult pot quedar-se amb el punt de vista del poble contra el poder opressor i com el poble es pot fer escoltar i pot convertir una monarquia tirànica en una república més representativa del poble. Hi ha moltes lectures i es el que sempre intentem fer.
Entrant directament en Scaramouche, perquè vau decidir aquest títol?
Això va ser un suggeriment del compositor Albert Guinovart de fa uns anys. Ens va proposar que la pel·lícula Scaramouche de l’any 1952, seria un argument magnífic per fer-ne un musical de les característiques amb les que nosaltres acostumem a treballar. La idea ens va agradar, però fins que no hem acabat la tercera reposició de Mar i Cel, no ens hi hem posat.
No us feia por que la història quedés una mica llunyana a l’espectador?
No, perquè quan parles d’un moment com és el de la Revolució Francesa en la que el poble pren la seva part de poder i reivindica els seus drets, crec que això no ha passat en absolut de moda.
Que trobarà l’espectador quan vagi a veure Scaramouche?
Veurà acció, aventura, amor, vistositat i una defensa de la voluntat del poble. Una història molt espectacular, amb música esplèndida, amb un repartiment de 18 veus i orquestra en directe amb 11 músics i amb una escenografia molt acurada i molt pensada. També hi ha unes lluites d’esgrima amb les que hem treballat moltes hores, ja que és molt complicat. En definitiva, dues hores i mitja de distracció, amb la creença que el poble sempre té la última paraula.
Com definiria Scaramouche en una sola paraula?
El poble.
Foto portada: Joan Lluís Bozzo, a la platea del Teatre Sant Vicenç. Autor: David B.
