- Triomf absolut de la vuitena de Beethoven.
- Estrena de l’obra La victòria de la dona lluna.
L’Orquestra Simfònica del Vallès ha començat la nova temporada de concerts simfònics a Sabadell amb el mateix compositor que va acabar l’anterior: Beethoven. L’obra triada ha estat la vuitena simfonia, però el recital ha estat una barreja d’estils, amb una energia inusitada, amb una grandiloqüència espectacular i amb una estrena, “La victòria de la dona lluna”, de Ferran Cruixent.
Després d’un parèntesi de quatre mesos, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha tornat al ja seu escenari habitual, el Teatre La Faràndula, que s’ha omplert amb un concert que tenia a Beethoven com a protagonista, però que ha esdevingut un combinat d’estils, de melodies, de sons, que no ha deixat indiferent. Prèviament, i com acostuma a ser ja habitual, el viola de l’OSV, Lluís Cabal, ha volgut agrair la presència del públic assistent, comminant-los a deixar-se anar, a gaudir dels sons que estaven a punt de sentir. A més, ha volgut remarcar que les obres triades tenien dos punts en comú: la diversió i la figura de la dona. En aquest sentit ha explicat com la figura de Lilith, la que es diu que va ser la primera dona d’Adam, queda reflectida en la música, però també en les arts en general, destacant-ne l’estrena de “La victòria de la dona lluna”, una obra plena de sensibilitat.
La Simfònica ha volgut començar el concert amb l’Obertura de Les noces de Figaro, de Wolfang Amadeus Mozart, potser una de les més grans del compositor austríac, i també de les més populars. Tot i la seva curta durada i que en alguns moments es pugui entreveure una certa tensió, la realitat és que aviat es mostra una alegria desmesurada, un preàmbul a allò que està a punt d’arribar: una òpera amb enginy, àgil i divertida.
El Concert per a violoncel núm. 1, en Do major de Joseph Haydn ha quedat una mica enmig del programa, però que ha deixat una empremta molt forta gràcies a l’actuació de la solista Mariona Camats. Vallesana, nascuda a La Garriga, la violoncel·lista va començar l’estudi de l’instrument als sis anys i té ja al seu currículum diversos premis d’interpretació. A Sabadell s’ha guanyat al públic amb un virtuosisme i una empenta molt significatius. L’obra de Haydn, una de les seves obres mestres, va estar desapareguda fins a la dècada dels seixanta del segle vint i això també la fa especial. L’OSV l’ha iniciada de manera pausada, no amb un moviment ràpid com seria normal en un concert clàssic. Poc després, es va animant fins a fer el pas al violoncel que, ara sí, pren el protagonisme. Malgrat tot, la peça esdevé un diàleg entre l’orquestra i el solista, barrejant-se, “molestant-se” a vegades, amb una simbiosi espectacular. Com és normal, el violoncel té el seu moment de virtuosisme, però també de petites notes càlides que gairebé no se senten, però que hi són presents. El públic ha aplaudit la interpretació de Mariona Camats i ella ha volgut agrair les mostres de suport amb una petita peça de Bach, la Gigue de la Suite núm. 1.
Ha arribat el torn de l’estrena de l’obra La victòria de la dona lluna, de Ferran Cruixent, amb la participació del Cor de Noies de l’Orfeó Català. Amb textos de base mística de Jaume E. Pons Alorda i Anna Gual, la peça dividida en quatre parts (Gran baralla, La lluna, La dona i La victòria) ha estat un conglomerat de ritmes, d’efectes especials, d’instruments no habituals, com el steeldrum, una mena de tambor metàl·lic que simbolitza la lluna. De fet, l’obra segueix les fases lunars i per això el cor es divideix en quatre parts que representen cada una d’elles la terra, l’aigua, l’aire i el foc. L’OSV i el Cor de Noies de l’Orfeó Català han sortit airosos d’aquesta difícil obra, la interpretació de la qual ha costat d’entendre per a un públic acostumat a obres més clàssiques. Si bé és veritat que s’aprecia una gran feina darrera del treball de Ferran Cruixent, amb una necessitat de traspassar el misticisme i la màgia del caos melòdic que ha sonat, no tinc clar que l’auditori hagi entès allò que el compositor volia transmetre. El mateix Cruixent i la directora del Cor, Buia Reixach, han sortit a l’escenari en veure els forts aplaudiments del públic.
Per acabar, l’OSV ha interpretat l’esperada Simfonia núm. 8, en Fa major, op. 93, la Vuitena. No és de les més anomenades, però Beethoven la va considerar “la meva petita Simfonia en Fa”. Schumann, per exemple, va comentar que la Vuitena era una “esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics”. N’estava orgullós d’una obra que estrenava quan ja anunciava la novena i que és plena de dinamisme i força. Sense una entrada clara, la seva bellesa rau precisament en la seva senzillesa, plena, tot i això de formes que podríem anomenar rupturistes. Alguns analistes la titllen de divertiment. El cas és que la interpretació de l’OSV ha fet que el públic aplaudís una bona estona, obligant al jove director madrileny convidat, Andrés Salado, a sortir a l’escenari fins a quatre vegades. El concert no ha eclipsat la seva presència, molt al contrari, ha estat a l’altura, fusionant-se clarament amb músics i cor. El seu currículum ho diu tot, dirigint les principals orquestres espanyoles i importants estrangeres. El seu pas per Sabadell ha estat un regal que ha de repetir-se. El pròxim concert de la Simfònica, l’11 de novembre amb un espectacular tribut a John Williams.
Foto portada: L’OSV a l’escenari de la Faràndula, aquest divendres. Autor: David B.
