Amb només 22 anys, el sabadellenc Adrià Aguacil s’ha fet un lloc en el món literari gràcies a la publicació de tres novel·les de ficció. L’any 2020, La Botiga de vides, el seu primer llibre, va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil. Aquest mes de març ha publicat Armaris i barricades, un pas més en la seva carrera com a escriptor amb una obra carregada de crítica social.
A les portes de Sant Jordi, data en què estarà signant la seva novel·la a Barcelona, el jove escriptor fa balanç de la seva trajectòria, des de la publicació del seu primer llibre fins al salt que suposa la publicació de l’obra Armaris i Barricades, editada pel segell Montena.
Comencem pel principi. Com van ser els teus inicis en literatura?
M’ha agradat escriure des de sempre. De fet, escric des dels sis anys. Quan en tenia 15 em vaig apuntar al taller de novel·la d’Escriptorium amb el professor Jordi Solé, que és escriptor i em va ajudar molt. Al principi vaig començar a fer contes i allà vaig aprendre a sintetitzar, a aprofundir en els personatges i a estructurar les trames. Vaig començar molts projectes que van quedar a mitges, però vaig aconseguir acabar-ne uns quants i són els tres que s’han publicat.
L’any 2020, reps el Premi Ciutat de Badalona amb La botiga de vides. Què va significar per a tu?
Al principi no m’ho podia creure. Creia molt en el projecte, però el fet que em reconeguessin la feina feta i sortís publicat va ser un somni fet realitat. També és cert que tal i com visc aquesta professió és una insatisfacció constant. Surt el llibre i tinc moltes ganes que es publiqui i que ho peti, però alhora a l’endemà que hagi sortit penso que potser ho hauria fet d’una altra manera.
Després de La botiga de vides publiques La guerra dels tions, ambdues novel·les de gènere fantàstic. Armaris i barricades, en canvi, és una obra amb una gran càrrega social i política. El canvi temàtic és evident.
Les dues primeres són més juvenils, també en el to, i Armaris i barricades és un llibre dirigit a persones de 16 anys cap amunt. És un salt sobretot perquè hi ha temes que en els altres dos llibres havia de tractar de manera diferent i ara els he pogut tractar de manera més directa i sense pèls a la llengua. Per exemple el sexe, que a Armaris i barricades es tracta de manera explícita. He tingut molta més llibertat de llenguatge i per fer que els personatges siguin ells mateixos, també per posar escenes més dures, de violència. Per altra banda, Armaris tracta temes realistes, passa majoritàriament a Sabadell i Barcelona, i m’he hagut de documentar molt més perquè fos creïble.
Tot i que són obres molt diferents, totes tres tenen un factor comú: la presència de personatges LGTBI.
Intento incloure la diversitat amb la que jo he viscut. Als dos primers llibres no és un tema central, sinó que s’inclou com una cosa normalitzada i prou, però en canvi a Armaris i Barricades l’orientació sexual sí que és un tema central. Hi ha personatges més grans i més joves que ajuden a veure aquesta sexualitat des de diferents punts de vista. Hi ha personatges com el tiet del protagonista, per exemple, que va estar dins del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) que als anys 70, 80 i 90 va fer molt d’activisme en la lluita LGTBI. Es pot fer una mica la comparació de les experiències de com ho va viure el tiet en la seva època i com ho viu el protagonista avui dia.
El protagonista es troba en un moment de descobrir la seva sexualitat. Com ha estat el repte d’escriure aquest procés?
Va ser una tasca de veure com diverses persones havien viscut la seva adolescència, la seva sortida de l’armari i la seva sexualitat. El fet de conèixer i saber com ho havien viscut ells també em va servir per perfilar un protagonista amb el que crec que moltes persones del col·lectiu poden empatitzar.
Òscar, el protagonista, reivindica el fet de “poder ser mala persona” dins del col·lectiu.
A vegades en ficció quan surten personatges racialitzats, del col·lectiu o dones empoderades sembla que hagin de ser perfectes o angelets de llum. Tant a la ficció com a la vida real se’ns ha de permetre poder equivocar-nos, poder ser males persones, tenir aquesta complexitat que té tothom. A la vida real no tots som bons al 100 per cent i la caguem i ho volia reivindicar. El protagonista a vegades mostra la seva part més tendra i a vegades és un fill de puta. Encara que sigui un personatge LGTBI no serà supercuqui obligatòriament.
La novel·la també conté una part important de denúncia i crítica social.
Totes les generacions han anat a manifestacions i han tingut les seves barricades, però jo volia parlar una mica sobre com ho havíem viscut nosaltres a l’actualitat. Es tracta això, la crítica a la violència policial, també que als joves ens costa molt accedir a l’habitatge pels lloguers exorbitats. Apareixen centres autogestionats com L’Obrera de Sabadell o Can Vies de Barcelona, que fan una tasca social que volia reflectir. D’altra banda també es tracta la lluita LGTBI que ens ha precedit a nosaltres i que crec que és important recordar-la.
L’altre dia et vam poder veure amb diversos autors a la jornada organitzada a La Llar del Llibre. Diumenge signaràs a Barcelona. Com estàs vivint l’experiència?
Soc bastant pessimista i abans de venir a la signatura de Sabadell pensava que potser no venia ningú (riu). És la primera vegada que faig signatures aquí al carrer, perquè els altres dos llibres un va sortir al nadal i l’altre va coincidir amb la pandèmia. A Sabadell em va sorprendre que va venir molta gent que no em coneixia i que es va apropar per explicar-me que havien llegit el llibre. Sobretot que s’ho havien llegit molt ràpid i que, tot i el drama, han rigut moltíssim.
Quins comentaris has rebut?
M’agrada molt que la història hagi arribat a la gent. Em diuen que han trobat la història molt real, que s’han cregut molt al protagonista i s’hi han sentit molt identificats. També m’arriba el feedback que els hi agraden molt alguns personatges que envolten el protagonista, que és una cosa que em sembla genial perquè crec que hi ha molts altres personatges que estan molt bé. Molts comentaris són sobre el final, que ha impactat molt i no deixa indiferent.
Què ha d’esperar el lector d’Adrià Aguacil en un futur pròxim?
Tinc un llibre a mitges, que és una mica més de terror i aventura, més semblant als meus dos primers llibres, i crec que l’acabaré aviat. A més, al setembre me’n vaig d’Erasmus a Bèlgica i, si tot va bé, m’agradaria fer un llibre sobre aquesta experiència.
Foto de portada: Adrià Aguacil, amb el seu llibre. Autor: Jordi M.
