——————–PUBLICITAT——————-
——————–PUBLICITAT——————-
Aquest dimarts la seu de la Fundació Bosch i Cardellach ha estat l‘escenari de la presentació, a càrrec de Joan Esculies, del llibre de Gil Toll El Diluvio, la prensa y la Segunda República. Aquesta obra ve a omplir un forat en la historia de la premsa catalana reconstruint la trajectòria del que fou el gran diari popular i progressista de Barcelona durant 80 anys.
L’autor, periodista que treballa en la secció econòmica dels informatius de TV3, és doctor en Història. De fet, aquesta obra, editada per Icària, és la seva tesi doctoral. Abans havia publicat un llibre sobre el Heraldo de Madrid i editat les memòries del director de El Diluvio. El llibre va ser presentat per l’historiador Joan Esculies, autor de la biografia d’Ernest Lluch i que està a punt de publicar la biografia de Josep Tarradellas. Esculies ha apuntat al buit historiogràfic relatiu a la premsa. Així si existeixen nombrosos treballs sobre la vida de protagonistes de la vida pública o sobre la història dels partits polítics no succeeix el mateix amb la premsa. Aquest és el cas d’aquest rotatiu amb 80 anys de vida i que fou el segon gran diari popular de Barcelona, només superat per La Vanguardia. Justament, el treball de Toll ve a cobrir un d’aquests forats historiogràfics mitjançant el que anomenà “biografia d’un diari”.
“La història de la premsa de Catalunya està per fer-se”
Gil Toll, recolzant-se en les paraules d’Esculies, assegura que “la història de la premsa de Catalunya està per fer-se”, a diferència de la gran quantitat d’estudis literaris existents. Toll va centrar la seva exposició en resseguir la història del rotatiu que qualificà del “gran diari popular de Barcelona” d’inspiració republicana federal, amb Francesc Pi i Margall com el seu gran referent ideològic, enfront de la conservadora La Vanguardia. Una situació que, al seu parer, s’assembla a l’actual amb un gran diari popular i progressista com El Periódico i un de conservador com La Vanguardia. Del seu estudi dedueix que El Diluvio tenia uns lectors provinents de la classe treballadora i dels estrats inferiors de la classe mitjana, mentre que La Vanguardia estava adreça de les classes mitjanes cap amunt. Encara que les dades de l’època no són gens fiables, estima que La Vanguardia tenia un tiratge d’uns 250.000 exemplars diaris i El Diluvio rondaria els 150.000, amb la diferència que el primer tenia més subscriptors i el segon més vendes en els quioscs.
Els orígens del diari daten del 1858, quan els editors intentaren comprar el Diario de Barcelona. Una operació fallida que comportà la creació d’un rotatiu anomenat El Telégrafo que en poc temps assolí un gran èxit de públic per seu estil popular i uns preus assequibles. El 1868, arran de la Revolució Gloriosa, es declarà obertament republicà amb constants crítiques a la monarquia i la religió catòlica que li costaren, sobretot a l’època de la Restauració borbònica, nombroses multes i suspensions a càrrec del fiscal d’impremta. Per poder esquivar les suspensions solien canviaven el nom de la capçalera. En un d’aquest canvis, al 1879, prengué la denominació de El Diluvio fou la que es mantingué durant 60 anys.
Compromís amb la República
Una de les peculiaritats més interessants del llibre radica en resseguir els grans esdeveniments del període republicà amb els posicionaments d’un diari que sempre va mantenir una voluntat d’intervenir en la vida pública. Així, va succeir amb la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, els debats sobre l’Estatut d’Autonomia, la successió a la presidència de la Generalitat arran de la mort de Francesc Macià on el diari va endegar una campanya a favor de Lluís Companys, les comtesses electorals on apostaren per una candidatura unitària de tots els partits republicans o els fets del 6 d’octubre de 1934.
Justament, després dels fets el 6 d’octubre de 1934, que comportaran la intervenció de la Generalitat per part del govern central, el diari va patir una suspensió de més d’un mes i la censura prèvia que no s’havia experimentat des de la dictadura de Primo de Rivera. Toll ha comptat més de 300 articles censurats en la seva major part editorials que es publicaven a la portada del rotatiu.
A les eleccions de febrer del 1936, El Diluvio va fer una intensa campanya a favor del Front d’Esquerres, la versió catalana del Frente Popular. També, foren els organitzadors de la inauguració del monument a Pi i Margall a la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia que s’esdevingué el 12 d’abril de 1936.
A la Guerra Civil, el diari fou dels pocs no va ser intervingut per les autoritats degut al seu inconfusible compromís amb la República amb un línea editorial de defensar la República a qualsevol preu. De fet, a El Diluvio no només col·laboraven republicans federals, sinó anarquistes, catalanistes, lliurepensadors, esperantistes, naturistes o maçons. De fet, gran part dels seus redactors pertanyien a la maçoneria. Al final de la guerra el govern republicà els va obligar a vincular-se a alguna organització política. Després d’un breu lligam amb la Unión Republicana de Martínez Barrio, el diari va passar a ser controlat pel PSOE i la UGT del País Basc.
Clausurat pel franquisme
Toll ha finalitzat la seva exposició evocant el destí de l’editor, Manuel de Lasarte, i els redactors del diari al franquisme quan el diari va ser clausurat. L’editor i alguns periodistes van decidir quedar-se a Barcelona, patint penes de presó i la prohibició durant tota la seva vida d’exercir el periodisme. Tanmateix, la major part dels redactors va marxar a l’exili sobretot a Mèxic, Xile o Cuba.
Foto portada: Esculies i Toll, a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach. Autor: David Chao.
