L’historiador sabadellenc Jordi Serrano publica Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España. Un ampli volum d’assaig que repassa les vicissituds de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya amb epicentre als fets d’octubre de 2017. Un trauma que va sacsejar totes les estructures polítiques i socials com no havia passat des de la mort de Franco i que ha quedat irresolt.
L’obra de Serrano alerta els “republicans espanyols” com el procés sobiranista ha posat de relleu l’estructura neofranquista de l’estat i els lligams entre la monarquia i l’estat profund o deep state. Així també assenyala alguna de les errades que ha comès l’independentisme en aquest temps i possibles vies de solució. En parlem amb ell en aquesta entrevista.
Diu a la introducció al seu volum que no vol ser imparcial ni objectiu: “Em conformaré amb ser militant”. Com definiria la seva obra? A qui va dirigida?
M’agraden els historiadors anglesos: als inicis de les seves obres defineixen de forma explícita el seu punt de vista. És més honest que no pas anar d’objectiu quan saps que l’objectivitat no existeix. Però no dono la meva opinió només. Hi ha 1.200 notes que intenten fonamentar el que dic, que és el que cal exigir a un historiador, que ha de ser honest però amb un material racional i científic des de les ciències socials. Jo em dirigeixo als republicans espanyols. Les informacions que els arriben són molt parcials i vull explicar que el conflicte a Catalunya ve de lluny, és més complicat del que sembla a primera vista i que al llarg del temps hi ha hagut moltes propostes per intentar solucionar-lo. Però també em dirigeixo a la gent d’aquí: per explicar-te fora cal autoexplicar-se. Crec que a Catalunya també hi ha molta gent amb memòria de peix i que proposa solucions molt fàcils.
Des de fora les solucions semblen que han de ser policials o judicials. Sembla que no hi hagi més intel·ligència. I des d’aquí només fan que sortides endavant que ens condueixen a la inanitat. A l’apatia. A un carreró sense sortida.
La post-modernitat ha fet mal perquè tothom vol descobrir la sopa d’all al seu moment i pensa que els conflictes es generen la setmana passada.
Diu: “cualquier persona de izquierdas de España tendría que simpatitzar con Catalunya”. Per què ha de donar suport un republicà espanyol a la independència de Catalunya?
La dificultat màxima de trobar una solució al problema català és el rei i la monarquia. Qualsevol persona d’esquerres a Espanya ha de ser republicana. És impensable a la tradició espanyola ser d’esquerres i no ser republicà perquè aquí no hem tingut mai una monarquia normal o equiparable a les nòrdiques.
Creu que el rei ha tingut un paper important en el procés? En què?
És el cap de la cúpula de l’Ibex-35, de la cúpula militar. Els aparells de justícia estan copats per l’extrema dreta monàrquica. Són els que estan tapant tots els problemes judicials del rei emèrit i fins i tot els seus propis [de Felip VI]. Qui organitza l’entramat de corrupció de les comissions de l’AVE a la Meca és el rei [Joan Carles I].
Però pel que fa a Catalunya, i més enllà del famós discurs del 3 d’octubre de 2017, tanta importància ha tingut el Rei?
Penso que sí. Quan es proclama la República [catalana] del 31 a la plaça Sant Jaume els republicans de Madrid podrien haver enviat l’exèrcit o 10.000 piolins. I no ho fan. Envien Nicolau d’Olwer, Marcelí Domingo i Fernando de los Ríos. Dos són catalans. Venen a veure com ho arreglen. I ho arreglen sobre la idea de Nicolau d’Olwer, un historiador medievalista que convenç Macià de la idea de recuperar la Generalitat de Catalunya. Plegats vesteixen una solució d’encaix per la Segona República. Ara tenim un conflicte i ens envien 10.000 piolins i penes de presó.
Els piolins els envia un govern, en aquest cas, el govern de Rajoy i del PP. I la sentència és del Suprem.
Ho fa el govern i ho fa el deep state. Qui és el deep state? El gendre de Villar Mir, condemnat per les targetes black, que és el que apunyala amb la punyalada peruana a la doctora Pinto, perseguida pel comissari Villarejo, que li fa la vida impossible durant anys. El gendre de Villar Mir és el compiyogui de la reina, company d’escola de Felip VI. És tot un entramat d’interessos econòmics i judicials al voltant del Rei. I el Rei, que és inviolable, els fa de paraigües. Tot això fa al Rei el responsable màxim i la persona que fa impossible trobar una solució.
El discurs del 3 d’octubre és simbòlic. Alguns catalans es podrien declarar juancarlistas, que era una xorrada post-moderna. Però hi havia gent que podria pensar que una forma de l’encaix de Catalunya i Espanya era una relació diferent amb la monarquia. Amb el discurs del 3 d’octubre, s’acaba qualsevol possibilitat. Fa un discurs de part, anticonstitucional. El sou li paguen els independentistes i els que no ho són a Catalunya. Felip VI trenca una de les regles del joc.
El procés català posa el focus en una cosa que existia des de la transició i la gent no volia veure. Exemple: 15 dies abans de l’inici del judici al Suprem treuen un Sant Crist que hi havia presidint la sala. Una cosa demencial de país teocràtic. Un crucifix fet per un pres republicà. I va estar 40 anys presidint la sala al Suprem fins el judici al procés. El procés ha fet enfocar tot això. Qui és qui dels membres del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional… des de Madrid no han tingut present que les trampes que deien des d’aquí ens assabentem. En un moment del judici Marchena impedeix posar un vídeo on es veu que Forcadell no estava a la Via Laietana o que no havien arribat els Mossos. Les defenses demanen el vídeo i ell no deixa posar-ho. Però TV3 posa el vídeo obrint el telenotícies. Han volgut actuar com si aquest conflicte fos el d’ETA i aquí l’han cagat molt.
Bona part de l’independentisme sosté que Espanya és irreformable i que per això cal marxar-ne a més amb pressa. Vostè diu que també té pressa.
Penso que Espanya no és irreformable. Hi ha un canvi generacional brutal: hi ha tota una generació que no ha viscut la por de la dictadura. Gent que no ha viscut de forma conscient el franquisme. La generació que va pilotar el procés tenen entre 45 i 55 anys. I estan educats en democràcia. Generacions laiques i republicanes simplement per l’educació democràtica. Això ha passat a Catalunya i a nivell espanyol: això explica els cinc milions de vots a Podemos. Ara són 3,7 milions però generacionalment aquesta gent ha arribat per quedar-se. El canvi de rei l’any 2014 es fa de pressa i corrent pel resultat de Podemos a les eleccions europees. Els països en general són reformables. Però cal evitar errors.
Hi ha una part de l’independentisme que confon Madrid amb Espanya. I ara mateix el fet diferencial espanyol és Madrid. És claríssim. Madrid no es comporta com una metròpoli. A París, a Barcelona, a Santiago de Xile, a les grans capitals mana l’esquerra gairebé sempre, excepte a Madrid. Tenim un problema amb Madrid però confondre Madrid amb Espanya és un error.
Des del seu punt de vista quins van ser els errors de l’independentisme l’any 2017? Només ser ingenus?
Defenso ser naif. La generació que no va tenir por i no tenia experiència de la dictadura va explorar els seus límits. Aquesta generació ha explorat i trobat els seus límits. L’alternativa és tenir por sempre. Celebro que la gent s’atrevís. És extraordinàriament positiu.
L’error és confondre l’hegemonia amb la victòria electoral. És l’error fonamental. Qui teoritza sobre l’hegemonia, Gramsci, considera que l’hegemonia són moltes coses. Per exemple, la judicatura. L’hegemonia és l’exèrcit, la policia, la magistratura… Berlinguer diu “quantes masses es necessiten per parar un tanc?”. Tot això havia de fer pensar que ens enfrontem amb uns aparells de l’estat molt neofranquistes. Molt més neofranquistes del que era previsible.
A més, l’any 2015 no es va fer la reflexió adequada. Amb el 47 per cent de vots hagués hagut de ser diferent. A nivell internacional no es podia anar gaire lluny. El problema tampoc és el 50 per cent. Ara és té el 50 per cent i no ha canviat res.
Tot això va començar perquè una gent fa un procés regulat per la Constitució Espanyola i una gent d‘extrema dreta ho tomba. Tomba la voluntat popular del poble d’Espanya representat al Congrés i al Senat i després votat en referèndum a Catalunya. Venim d’aquesta anomalia. Qualsevol alternativa de cara a futur ha de solucionar aquest problema.
La primera reforma és la judicial?
La primera reforma és acabar amb la monarquia. Sense acabar amb la monarquia, no hi ha solució possible. Un altre error de l’esquerra espanyola és pensar que com el procés ha fet enfocar sobre el feixisme, el culpable és qui posi el focus.
Quin paper té el procés en el naixement i creixement de l’extrema dreta de Vox?
El feixisme està envaint el món i Europa. Pensar que Espanya en quedaria fora i que si surt Vox és per culpa dels catalans és molt reduccionista. El neofeixisme està en onada a tot arreu. El problema a Espanya és que és molt franquista. Pensava que podíem tenir una onada d’extrema dreta però que dissimularien més. Però és que són franquistes. Tenim les fosses sense destapar, l’estat sense demanar disculpes als represaliats del franquisme, el propi Tribunal Suprem s’oposa a honorar els membres del Suprem de la República…
A més l’extrema dreta no fa tantes diferències: el feixisme a Espanya afusella per igual un catalanista que un socialista de Salamanca. O empresonen un gai o una feminista. Que la gent s’ho posi al cap. Som nosaltres els que veiem les diferències.
En aquest sentit, com valora els indults i la resposta als indults a la societat civil espanyola?
L’hegemonia la tenen Aznar i la FAES mani qui mani. Llavors és molt difícil sortir de l’esquema mental que marca la FAES. L’esquerra espanyola no té societat civil, no s’ha reconstruït en 40 anys. Davant qualsevol cosa que porti la contrària a la aznaridad que deia Vázquez Montalbán, els comporta moltes dificultats, molts nervis. I són poc valents. El pacte PSOE-Unidas Podem es compleix amb el PSOE arrossegant els peus. Aprovaran la llei de memòria històrica a última hora enlloc de fer-la els primers sis mesos i aplicar-la quatre anys. I treure la llei mordassa. I treure la reforma laboral. El PSOE sempre va amb por i a sobre quan més es triga més por hi fa. És falta d’atreviment i producte de l’esquerra acomplexada.
Després dels indults, la taula de diàleg entre el govern espanyol i el català té possibilitats de reeixir?
Els fets d’agost a desembre del 17, des de l’atemptat fins les eleccions, col·loquen en estat de xoc tothom. Totes les pors ancestrals des del segle XIX eren lligades del separatisme. Cada cop que hi havia una bullanga deien que hi havia els separatistes al darrera. Per exemple, a la Setmana Tràgica. Era una revolta contra una lleva de quintes i veien la mà separatista per tot arreu. I ara al 2017, tot d’una, el separatisme és fa explícit. Se’ls apareix el fantasma. Què s’ha de fer des d’aquí i què s’ha de fer des d’allà? Analitzar què passa, veure quines propostes de solució s’han dit al llarg de la història.
Per mi la idea és el republicanisme federal del segle XIX. Ho intenta solucionar. Si a la Primera República Pi i Margall enlloc d’estar tres o quatre setmanes de president de govern hagués estat quatre anys, o no s’hagués produït el cop d’Estat de Pavía, haguéssim tingut un estat català, amb Josep Anselm Clavé com a president, en una república espanyola federal. No tindríem aquesta problema. Sobre quin principi es muntava la idea? Sobre el principi del lliurepensament i de l’autonomia moral dels ciutadans. Quan es parla del federalisme la gent no entén que és l’arrel de l‘independentisme perquè diu que cada persona pot accedir al seu grau de felicitat sense que ningú li pugui coartar. El federalisme és un pacte lliure de coaccions. Tot el contrari del que va ser la Constitució: als que feien la Constitució l’exèrcit els cridava. Quan el Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya [la JCC] arriba a la transició, cridem el Jordi Solé Tura perquè ens expliqui què passa. Ens ve a dir que ‘ens crida la cúpula militar i ens diu quins són els límits’.
Catalunya buscarà sempre un pacte lliure de coaccions. El més semblant a això va ser l’Estatut del 2003 al 2006, que és acceptat per les institucions espanyoles, Congrés i Senat, i tombat pel Constitucional. Impresentable. El governador civil d’Almeria l’any 76, responsable de la mort a trets d’una persona per fer una pintada, és membre del Constitucional de l’època. Un tiu del Movimiento Nacional. El Constitucional alemany mai hagués tingut un membre del Partit Nazi. Allò ja és una esmena a la totalitat.
L’esquerra espanyola és la primera víctima de tot això i algun dia aniran per ells. Però no reacciona. Els mateixos policies i jutges que han actuat contra líders republicans catalans s’han inventat 30.000 coses contra Pablo Iglesias, que ha dimitit pel deep state. Ara aniran contra Yolanda Díaz. Tenim memòria de peix però a Espanya el 15-M fa molta por i es munten estratègies antidemocràtiques. A Iglesias li van trobar dues càmeres de televisió enfocant a casa seva. Són els mateixos que s’inventen el compte bancari a Suïssa de Xavier Trias. Hi ha reunions al consolat espanyol de Nova York per comprar un ministre del govern de Veneçuela. Se sap, no passa res i al final qui acaba plegant és Pablo Iglesias. En un país normal un ministre d’Interior hagués dimitit o hagués estat cessat per això.
El seu llibre es diu Carta a un republicano español. Què els diu als que vostè considera monàrquics espanyols, és a dir, als votants del PP, Vox o Cs?
Que fan anàlisis molt simplistes de les coses. Hi ha tot d’autors que creuen que l’autor intel·lectual del procés és Jordi Pujol. Alucino. Pujol era el sistema. La corrupció del PP i de Convergència era la mateixa. Estan a les mateixes empreses els fills del Pujol, de l’Aznar, del Felipe González. Utilitzen arguments molt simplistes, bona part d’ells són inventats. L’Aznar i la FAES creen hegemonia d’idees reaccionàries, del nacionalisme espanyol quan a Espanya el nacionalisme espanyol és qui més espanyols ha matat.
Què s’ha de fer amb ells? D’entrada que la societat espanyola hi hagi una hegemonia republicana i això es fa sobretot treballant a partir d’organitzacions civils, que són inexistents. És alarmant. El poc que hi havia s’està liquidant. Totes les lleis de drets civils (divorci, matrimoni gai, eutanàsia) sempre ha tingut la dreta en contra. Pi i Margall ja tenia un llibre que es diu La reacción y la revolución. Cal aprendre una mica de la història i col·locar aquesta gent al límit de la marginalitat. La batalla sobretot s’ha de donar a la societat. I democratitzar de forma urgent els aparells de l’Estat.
Foto portada: Serrano, fa alguns dies, a la plaça de la Creu Alta. Autor: J.d.A.
