“És la meva novel·la més apta per a totes els públics, la que té un punt més naïf. Una fantasia bastant blanca tot i que reconec que sóc com l’Obèlix: però jo de petit vaig caure en una marmita de novel·les per adults, amb molta violència i molt sexe… en aquell moment no entenia res però de ben segur que alguna cosa en va quedar”. Així ha presentat l’escriptor vallesà Hernán Migoya la seva darrera novel·la, Cleo, que ha presentat aquest dijous a La Llar del Llibre.
Després d’una novel·la molt realista, Baricentro, Migoya torna a les distopies amb Cleo. “Després de Baricentro, em van titllar d’escriptor perifèric”, reconeix. Li van recomanar que fes una mena de Baricentro 1, Baricentro 2, Baricentro 3… és a dir, sempre la mateixa novel·la amb històries diferents. Una mica el mateix que li van recomanar fa 15 anys: “Pérez Reverte em va dir que havia de fer Todas putas 1, després Todas putas 2, després Todas Putas 3, tot després del majúscul escàndol politicocultural que va organitzar-se. “Però això és molt avorrit”, assegura el barberenc, amb una polivalent carrera com a guionista de còmic, novel·la gràfica, també de cinema, i novel·lista, del fantàstic a l’emotiu, i també de contes. Ara torna a la distopia amb el cinema i el totalitarisme polític de fons. “Una novel·la prou senzilla”, però amb “parts molt cruels i amb humor negre”, ha presentat.
Acompanyat del periodista Xavi Rosell i l’escriptora Anna Fité, davant una vintena de persones, Migoya ha presentat no només Cleo si no el seu manual d’escriptura i de vida:
“Si Cleo és una crítica, ho és a prendre-s’ho tot seriosament”. “La ficció és una mentida on totes les barreres i convencions cauen. Reivindico la llibertat de la ficció i el respecte a la metàfora”, ha insistit. “Per mi l’estil, la forma, ho són tot. Jo treballo així: ho bolco tot, em faig la picha un lío i després repasso… la prosa ha de ser com un vals, ha de tenir un ritme, una cadència, però això d’escriure una idea per frase no va per mi. Els editors diuen que li demano molt al lector. Però qui vulgui que em segueixi. Per qui no vulgui, Coelho i Juan José Millás”.
Fité ha assegurat que malgrat el seu estil Migoya és un autor “desbordant de poesia interior” mentre que Rosell ha sostingut que, com es vindria a denunciar a Cleo, hi ha el risc que en el món actual “qualsevol cosa cridanera, no uniformitzada, acabi sent revolucionària”. “Hi ha un tot un ‘Gran Hermano’ cultural que diu el que ha d’agradar i el que no”, insisteix Rosel. Per la seva part, Migoya ha mostrat el seu “repelús” a subvencionar la “producció cultural”. “Ho hem vist en el cine, on el 50 per cent de les subvencions eren estafes als anys 80 i 90, i ara ho veiem també en el còmic. És un cercle viciós i de submissió fins i tot involuntària; jo amo la cultura viva”.
Foto portada: Xavi Rosell, Hernán Migoya i Anna Fité, a La Llar del Llibre. Autora: Lucía Marín.
