Fent bandera d’una escriptura sincera i pausada, Katya Adaui (Lima, 1977) s’ha convertit en els darrers anys en una autora de referència a hispanoamèrica. La seva bibliografia és diversa en gèneres i temàtiques. De la mà de la seva obra Quiénes somos ahora (Penguin Libros), Adaui ha fet un tour literari al llarg del mes de juny per llibreries de Madrid i Barcelona. Abans de marxar de nou cap a Buenos Aires, ciutat on resideix i imparteix classes de narrativa a la universitat, ha fet una parada a Sabadell per conversar amb els seus lectors al Librerío de la Plata.
En aquesta entrevista realitzada abans de la presentació del llibre, l’escriptora parla sobre els grans temes de la seva obra i el context que viu el seu país de naixement, el Perú.
Qui és Katya Adaui?
Vaig néixer l’any 1977 a Lima i visc des de fa quatre anys a Buenos Aires. Vaig ser molt conscient que volia ser escriptora des de molt petita. Ho deia així, però era estrany perquè vaig créixer en un país on només llegíem autors. No s’hi llegien dones i jo amb nou anys ja deia que volia ser escriptora. Vaig fer de tot per no ser-ho. Vaig tenir 10.000 treballs diferents fins que, fa dos anys, després de publicar dos llibres, vaig dir: vull prendre-m’ho seriosament, vull tenir una vida escrivint. Vaig publicar un llibre de contes anomenat Aquí hay icebergs i a partir d’aquí vaig poder començar a fer tallers i van passar coses al voltant de l’escriptura. El repte és quedar-s’hi i sostenir-ho en el temps.
Parles de la falta de referents femenins a l’hora de començar a llegir a Perú. Aprofundim-ne.
Vaig tenir la sort d’adonar-me que el meu sistema de lectura era molt masculí, per això a vegades sentia que aquests universos literaris eren molt llunyans, perquè les dones que apareixien a les històries dels grans autors peruans estaven gairebé afantasmades o hi entraven només per treure-li poder als homes. Me’n vaig adonar d’això, gràcies també al feminisme, i vaig començar a llegir autores. Això va canviar la meva escriptura. Al Perú molts autors continuen sent vargasllosians, però quan els teus referents no han estat aquests escriptors no tens l’obligació de fer cap parricidi. Com he llegit moltes autores he pogut aprendre d’elles també. Una escriptura no es forma mai d’un mateix, sinó que beu d’altres escriptures.
Quines han estat aquestes referents?
Del Perú van ser Blanca Varela, Carmen Ollé i Gabriela Wiener, quasi contemporània meva. De fora, quan era molt petita van ser Clarice Lispector i Virginia Woolf, que eren les que arribaven a Perú i Argentina. Després una llarga estela de Vivian Gornick, Jamaica Kincaid, Annie Ernaux… d’Espanya m’agradava molt Almudena Grandes. Així vaig anar sortint de la localia, vaig beure d’altres fonts i vaig anar construint encreuaments de fronteres molt atípics. Les influències han estat caòtiques per a bé.
Creus que les joves que comencin a escriure tindran més referents que tu?
Jo crec que sí, però això no és per nosaltres sinó per totes les que van ser-hi abans. Elles van fer aquest moviment reivindicatiu. És una pena haver de reivindicar perquè és com dir que ‘això no ha estat clàssic’. Moltes vegades els lectors i les lectores s’encarreguen de reparar el greuge per sí sols, la qualitat acaba obrint-se camí. Jo espero que ara sigui més fàcil publicar per a les dones més joves, que no hagin de passar per esforços terribles i que trobin els seus espais.
En aquest sentit, referents literaris com la sabadellenca Gemma Ruiz han demanat millors ecosistemes per poder escriure. Coincideixes en la radiografia?
Totalment. Al Perú la dona publica molt poc, encara, en comparació amb els homes. La pandèmia va fer encara més gran aquesta escletxa perquè la dona va haver de treballar molt més de mestressa de casa i d’educadora dels nens. És terrible que el temps lliure sigui un privilegi i no un dret. Podem escriure i podem llegir quan hi ha temps, però tots acabem tenint treballs ‘alimentaris’. Jo mateixa tinc sis treballs al mateix temps. Escriure acaba esdevenint un espai de conquesta, especialment per a les dones, i de sacrificar altres coses per poder fer-ho. Imagina’t si tinguéssim treballs ben pagats d’universitat. És dur perquè es necessita temps i el temps costa diners. Escriure té alguna cosa que va en contra d’aquests temps de la immediatesa i la velocitat.
Ja entrant una mica en el teu repertori literari, sorprèn la varietat de gèneres. De contes infantils a novel·les per a adults.
Faig contes per a adults, novel·la i contes infantils. El conte infantil és el més difícil perquè tens dos grups de lectors molt diferenciats: has de meravellar els infants i has de fer que no s’avorreixin els adults que llegiran el llibre per primera vegada. Al mateix temps, tampoc pots subestimar els nens i les nenes. Se n’adonen de tot. No els pots mentir. Saben de la mort, saben que els pares s’estan separant, entenen de crueltat, entenen d’alegria… els hi hem de donar lectures de grandíssima qualitat. Acostumen a ser els llibres que més temps em costen.
Hi ha molta diferència, per exemple, amb la novel·la que presentes ara?
Per a mi és el mateix, amb la mateixa serietat. Tinc tres llibres de contes per a adults. El conte és un gènere que m’encanta, em sembla molt complex. A la novel·la tu obres i encens un món, però al conte obres setze mons diferents. Jo vaig sempre amb la mateixa actitud de sorpresa que vaig per la vida. L’escriptura és un territori de dubte, mai sé de què tractarà la història, els personatges van trobant els seus universos. Sospito quan el conte em surt fàcil.
La crítica ha caracteritzat la seva escriptura com a poètica, carregada de simbolisme. S’hi sent a gust?
Cada narrador té la seva tècnica. La meva és el collage, la fragmentació, l’el·lipsi, l’enumeració… Jo em moc en aquests encreuaments de fronteres. Treballo amb el silenci. Sé que no és un estil per a tothom, perquè és una escriptura molt fragmentada, però tinc la sort de no pensar mai en molts lectors. Penso que ho llegirà només una persona, i per a aquesta única persona llenço una carta d’amor en una ampolla. No aspiro a ser compresa.
Passant als grans temes de la teva novel·la, veiem que la família es tracta d’una forma gens idealitzada. Com és això?
No hi ha persona en el món que no tingui una família, ni que sigui el vincle amb el seu veí. Quan penso en la família no penso en els rastres sanguinis, penso en els vincles amorosos que hi ha entre les persones. La vida es mou entre territoris de llums i d’ombres i jo volia deixar palesa aquesta ambigüitat. La mare que en el dia et pot dir ‘no serveixes per a res’, però que a la nit ve i et dona un petó. Creixem amb això, amb aquests amors que ens donen i que a la vegada ens treuen. Jo volia escriure sobre això perquè ningú està exempt de les seves contradiccions. Qui busca coherències està perdut.
Fins i tot ho podem veure en una figura com la mare.
És un avantatge no idealitzar, perquè idealització i negació s’escriuen gairebé igual. Viure autoenganyat és un desastre. Un xiclet que t’explota a la cara. Tinc la sort de no tenir negacions molt greus. El material porós que m’interessa és aquell que està causant foc tot el temps. La idealització una la té fins als catorze anys, si tu continues idealitzant-los després significa que no els acceptes tal com són. No veure sempre és molt còmode, perquè una vegada que veus no pots deixar de fer-ho. Veure et responsabilitza, et fa adult, et col·loca en el món. Sempre he preferit fer-ho.
En aquesta línia, el llibre tracta la mort de forma directa, sense tabús.
Vinc d’un país que va tenir un passat cultural molt important, on el vincle amb la mort era celebratori, passaves a un altre món i se t’enterrava amb el teu gos i les teves coses per fer que el trànsit a l’altre costat fos dolç. Però de sobte, tenim por a la mort. El sistema només treballa per perllongar la vida i la joventut. A mi m’agrada envellir, em fa bé. No vull patir, però entenc que les coses em comencin a fallar. Està bé morir, per què voldriem estar aquí fins sempre? No necessitem més persones tristes en aquest món que sembla que s’extingueix constantment. Tracto d’escriure abraçant aquest procés natural.
L’obra també reflecteix escenes d’abusos a dones. Com d’important és que la literatura tracti aquest tema?
Estava escrivint sobre una dona que transita des de la seva infància de violència familiar fins a una adultesa on pot abraçar el seu desig, l’amor, l’escriptura i la confiança en sí mateixa. Venint d’un país hostil i sobretot d’una ciutat com Lima, que és una de les més perilloses per a les dones, em vaig adonar que anava enumerant aquests assetjaments un darrere l’altre. Sent jo una dona molt alta no evitava que persones tres vegades més baixes em fiquessin mà o em diguessin coses, em veia inhabilitada per defensar-me i alhora ho tenia normalitzat. Sempre dic que no tinc una escriptura pamfletària, de fet el treball d’activista ho faig a les xarxes o als esdeveniments als que em conviden, on dic que la presidenta Dina Baluarte té 70 morts en el seu haver. Però la meva escriptura aquí es va posar d’un mode contingent. Molt territori dels meus llibres és ficció, però aquí vaig dir que això va passar i que va ser així. Sé que ara que tinc 46 anys més o menys he sortit d’allà, però a moltes noies les passarà el mateix. És un país amb incestos, l’avort terapèutic està prohibit i els fachos se n’alegren quan una nena d’onze anys violada a la selva dona a llum, encara amb el risc de morir. Hem de continuar dient això en veu alta, perquè altres països han conquerit aquests drets. També el matrimoni homosexual…
És temptador afegir massa no-ficció en els llibres de ficció?
No es pot separar (riu). En el sentit que el millor de la nostra època és com fluctuen els gèneres. Per a mi és molt divertit, per exemple, quan algú llegeix i s’oblida que jo soc una dona. Els meus contes estan poblats d’homes, de personatges masculins. M’agrada transitar d’un costat a un altre, la novel·la té zones poètiques, de no-ficció, de cinema… per què no fer que conversin entre sí?
Per tancar. Has estat a Madrid, ara a Barcelona, a Sabadell amb el Librerío… com està sent l’experiència?
És molt bonic deixar de venir com a turista i venir com a escriptora i lectora. Mai havia fet un recorregut per les llibreries com ara. És encantador veure que per fi la literatura viatja amb mi. Vull reivindicar el treball dels llibreters que fan que els nostres treballs circulin. Me’n vaig molt agraïda.
El lector que vulgui continuar llegint Katya Adaui, què pot esperar?
Estic escrivint una no-ficció que tant de bo surti i estic també amb un llibre de contes i un altre infantil. Treballant molt en la escriptura que per a mi és continuar amb la vida.
Foto de portada: l’escriptora Katya Adaui, amb el seu llibre ‘Quiénes somos ahora’, al Librerío. Autor: Jordi M.
