Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959), flamant guanyadora del premi Sant Joan de novel·la, experimenta amb els marges que separen la ficció de la realitat. La seva obra Diré que m’ho inventat aprofundeix en la relació entre una filla que no se sent estimada i una mare carregada de frustracions pel context que li toca viure. Amb una llarga trajectòria acadèmica al voltant de la memòria i la literatura testimonial, Marín-Dòmine també és coneguda per ser directora del Born CCM, una de les institucions més rellevants de les polítiques culturals de Barcelona.
Minuts abans de presentar el seu llibre premiat a La Llar del Llibre, l’autora reflexiona en aquesta entrevista sobre la seva carrera acadèmica i literària, alhora que tracta alguns dels temes més importants de la seva darrera novel·la
Potser és complex començar preguntant per la infantesa quan acaba de publicar un llibre amb escenes tan dures sobre la figura materna. Quins records en té d’aquella etapa?
Doncs mira, contràriament al que pugui semblar al relat, tinc un record molt feliç. Tinc consciència d’haver estat una nena molt riallera i molt feliç, bastant contraposat del que un pot deduir d’aquesta narració.
El seu interès per la literatura ve d’aquest període?
Per a això sí que ens hem d’anar molt lluny, perquè també el record que tinc de mi com a nena és d’escriure. Vaig ser molt precoç en el món de la lectura i l’escriptura. Jo era una nena que tenia els seus diaris, blocs de notes… No se sap ben bé d’on surten aquestes passions quan som infants. Alguns fan per ballar o cantar, però la meva forma d’expressar-me aleshores ja era escriure.
Sabia llavors que volia ser escriptora?
Era una de les professions que m’agradaven, però he de dir que vaig estar molt identificada amb la medicina durant molts anys i estava convençuda que seria metge. En el COU de l’època un professor de filosofia em va fer capgirar l’interès i voler saber el perquè de moltes preguntes. Vaig optar per les lletres, tot i que havia fet fins aleshores el batxillerat de ciències.
Quins han estat els seus referents literaris?
N’hi han hagut moltíssims. Al llarg de la vida vas canviant de referents segons el context que t’envolta, social i històric, i també segons l’edat. Les escriptures de l’època d’adolescència poden anar des de Kafka fins a Herman Hesse. Després de la literatura catalana sóc una de les generacions molt tocades per la Mercè Rodoreda. Sóc més jove que la Montserrat Roig, però hem tingut feina per desempellegar-nos-en a nivell d’estil. També hi són Víctor Català, Raimon Casellas… vaig fer filologia catalana i l’univers del modernisme em va sobtar molt, aquest realisme amb voluntat de ser sec. Després els assajos que es feien als Estats Units i molta literatura francesa.
Parla precisament de la literatura francesa. Vostè ha passat per diferents països, entre ells França o Canadà. Forja aquest factor una manera diferent de veure el món?
Inevitablement. Des de les persones que se’n van a fer l’Erasmus fins a les que se’n van de vacances. Sortir, sentir una altra llengua, veure que la gent som diferents… et dona una mirada, com dirien els francesos, una mica telescòpica. A Diré que m’ho he inventat, de fet, crec que ho podem veure. Hi ha elements que no pertanyen a l’univers català, hi ha que són més aviat canadencs com les cascades del Niagara o els bisons. Sempre introdueixo aquesta perspectiva en els meus textos.
També crida l’atenció que la seva vida literària i acadèmica va molt lligada a la memòria.
He estat professora de literatura i em vaig anar especialitzant en literatura testimonial dels supervivents dels camps nazis. D’aquí a la memòria hi ha un salt molt petit. M’interessa molt com s’expressa el passat en el nostre entorn i en les lleis de memòria. La meva és una evolució lenta, però que plegada potser conforma 20 anys de la meva vida professional.
La voluntat de recuperar testimonis es veu reflectida a les seves obres?
Sí, hi ha un interès en el fet de donar-li veu a la gent que no n’ha pogut tenir, sobretot per qüestions de classe social. Això m’interessa molt. La classe social és un concepte que sembla que avui en dia no sigui dins de l’òrbita d’anàlisi, potser estem més pendents d’altres identitats. Però la classe social exclou molt a la gent. La possibilitat de paraula, quan no formes part d’una classe mitjana-alta, és molt difícil.
Fa dos anys que és a càrrec del Born Centre de Cultura i Memòria, una de les institucions públiques més rellevants pel que fa a la divulgació històrica i cultural. Quin balanç en fa?
Una mica ambivalent. He pogut portar a terme un programa, que és amb el que jo vaig entrar en el concurs. Però el balanç que faig, i així ho he expressat als meus superiors polítics ara que estan pensant en una transformació al Born, és que potser no és el lloc més adequat. Un lloc tan marcat per la identitat, que configura una narrativa nacional, potser no és el lloc més ideal per tenir un centre de memòria que aplega totes les memòries, tant les de Barcelona, Catalunya, com internacionals. Contenta, però conscient que s’han de fer modificacions.
Creu que serà possible fer-les?
Malauradament aquestes qüestions culturals, perquè considero que la memòria és una qüestió política però sobretot cultural, potser estan massa regulades o són massa vulnerables als vaivens de la política. Trobo que haurien d’estar més fixes. A mesura que es vagin fixant uns equipaments de memòria també seran menys vulnerables als vaivens polítics. Així ho espero.
Posant el focus sobre la seva trajectòria literària, fa pocs mesos que va rebre el premi Sant Joan per Diré que m’ho he inventat. És un punt d’inflexió?
Sí. Ha estat molt important, primer per tenir un reconeixement d’un jurat compost per gent amb tanta vàlua literària. També perquè un premi sempre fa genealogia, et posa en sèrie amb gent que l’ha rebut abans. Miro els noms i és genial ser-hi, a més del premi econòmic.
El llibre narra sense tabús la difícil relació amb la mare. Com ha estat el procés d’escriure aquesta història tan íntima?
Ha tingut dues fases. Una molt dura, fins i tot dolorosa. Curiosament la que jo recordo més dura és la part que pertany a la ficció. La part més confessional, per dir-la d’alguna manera, va anar fluint d’una manera més lleugera. També és una sensació ambivalent, perquè per a una filla parlar de la mare sempre genera reaccions agredolces. Però estic contenta d’haver-ho escrit, perquè penso que no és pas la meva història la que importa, sinó parlar d’una relació que, com totes, és conflictiva, però que està mitificada en excès.
La narració, de fet, busca trobar constantment els matisos de la forma de ser de la mare. Els lectors veuran que res no és blanc o negre. És part de trencar aquesta mitificació?
Intento definir un ésser humà, una dona, amb les seves llums i les seves ombres. Atribuir aquesta mancança d’afecte cap a la seva filla a tot un context social i històric. També, per què no dir-ho, era una persona que devia tenir algun problema mental, tot i que això no és excusa. Són una confluència d’elements que la van fer ser com van ser. Al final del llibre m’ha generat compassió aquest personatge que he construït i que jo atribueixo al personatge matern.
És difícil separar la ficció de la realitat?
Sí, en la memòria sí. Intentem explicar-nos contes, d’alguna manera, quan intentem anar al passat. Com més allunyat és més hem de recórrer aquesta fantasia que ens deixa els buits, sense que això vulgui dir que és mentida. D’aquí també l’ambiguitat del títol.
La novel·la tanca amb una reflexió sobre les coses que el personatge podria haver arribat a ser, però que no ho va aconseguir per culpa del context polític i social del franquisme. Creu que es poden veure emmirallades altres persones amb aquest cas?
Ho he fet amb aquesta intenció. Retre un homenatge a la Marina és retre un homenatge a aquestes dones que per moltes generacions han tingut una vida silenciada. Han estat reduïdes a un univers molt domèstic. Ara se’ns fa molt difícil d’entendre. En aquest univers tan reclòs s’hi coïen moltes coses, i una d’elles era la contradicció i el dolor per no haver fet el que volien.
Fotografies: Marta Marín-Dòmine, a La Llar del Llibre durant l’entrevista. Autor: David Jiménez.
