Pilar Adón (Madrid, 1971) s’ha convertit en un dels noms del moment en el món literari. Després de recollir alguns dels reconeixements més importants del sector, l’autora madrilenya va ser distingida el passat mes d’octubre amb el Premio Nacional de Narrativa per la seva novel·la De bestias y aves (Galaxia Gutenberg). Una obra que trasllada els lectors, de la mà de Coro, la seva protagonista, a una distòpica comunitat de dones que viuen aïllades de la societat en un indret envoltat de natura.
Adón visita aquest dimecres Sabadell per parlar amb els lectors al Librerío de La Plata (20:00). En aquesta entrevista, reflexiona sobre la seva novel·la premiada i aprofundeix en els principals temes que han marcat la seva trajectòria.
Com van ser els seus inicis en el món de la literatura?
Crec que al final tots els que escrivim ho fem perquè abans de res érem lectors. En el meu cas va ser així. Vaig ser una nena molt lectora, m’interessava estar amb els llibres que tenia al meu abast i poder passar-me hores i hores tancada a la meva habitació. Val a dir que no eren necessàriament llibres per a la meva edat, perquè va ser una iniciació molt primerenca i en aquella època no hi havia tanta divisió per trams. A casa meva llegia els llibres que podia tenir la meva mare, recordo començar a llegir les novel·les de la col·lecció RENO, amb clàssics de tota la vida com Cumbres Borrascosas o Sinuhé el egipcio, segurament sense assabentar-me massa. Penso que com a resultat natural d’aquesta afició vaig començar a escriure molt aviat. El primer premi interessant que vaig aconseguir, a Radio Nacional, amb 18 anys, va ser amb un relat breu en el qual parlava d’un ésser que s’aillava. Aquest tema va arribar de manera natural a mi i s’ha mantingut en la meva obra.
Com comenta, les situacions d’aïllament són una constant pels personatges de les seves obres. Què li mou a escriure sobre el tancament humà?
És difícil de respondre. Al principi el tema em buscava a mi, per dir-ho d’alguna manera. Després, quan vaig començar a ser conscient d’això, vaig començar a buscar-lo. Quan em pregunten el motiu, l’únic que se m’acut dir és que ve de quan jo era petita. A mi m’agradava entrar a la meva habitació, em posava a sota de l’escriptori i allà ficava els meus llibres i quaderns. A les quatre potes de la taula posava uns draps i unes cordes per aillar-me més encara de l’exterior. Potser tendeixo a veure un refugi relacionat amb la literatura, un indret càlid.
Ha citat algunes obres que van marcar la seva infància. La seva carrera com a editora i traductora, a més, li deu haver permès nodrir-se de molts autors. Quins han estat els seus referents a l’hora de construir el seu estil?
Jo crec que tots els autors es van permeant. Hi ha una cita que m’agrada molt de [Ralph] Emerson que diu que no recorda tots els aliments que ha près al llarg de la seva vida, però que tots l’han nodrit. Amb els llibres passa una mica igual. Si he de mencionar alguns, quan vaig començar a treure llibres de la biblioteca de cinc en cinc, com aquell qui diu, recordo començar a llegir Margarite Duras, després Faulkner, Virginia Woolf… de poetes puc mencionar Silvia Plath, Anne Sexton. Tots et van deixant la seva empremta. Un llibre que recordo sent molt jove, que em va fer plorar de bellesa, va ser Primer amor, de Turgénev. És una història magnífica.
Després de guanyar múltiples guardons en els darrers anys [Premio de las Librerías de Madrid 2018 i Premio de la Crítica 2022, entre d’altres], ha rebut recentment un dels reconeixements més rellevants del sector: el Premi Nacional de Narrativa. S’ho esperava?
La veritat és que no m’ho esperava. Crec que quan estàs escrivint no penses mai en premis, primer perquè seria bastant absurd i segon perquè penso que ens bloquearia com a escriptors. De fet, tampoc penso en els lectors quan escric, com a molt penso en mi com a lectora. Al final, rebre un premi així és una alegria immensa i em passaria el dia sencer donant les gràcies. Sobretot estic molt agraïda per la pròpia novel·la, fixa-t’hi que gràcies a això ara tinc l’oportunitat de parlar amb tu i la novel·la torna a estar en boca dels lectors, torna a rebre interès… és com si li haguessin donat una vida nova.
El premi posiciona el seu nom en una llista on es troben autors com Almudena Grandes, Fernando Aramburu, Miguel Delibes o Vázquez Montalbán, entre molts altres. Què significa per a la seva carrera?
Com comentava abans, és una alegria immensa, perquè per suposat són noms que respecto moltíssim. Si tu mires el llistat d’anys anteriors és impressionant. De sobte, sentir que pots estar allà és una alegria molt gran.
Parlem de De bestias y aves. El llibre ens transporta a Betania, una comunitat de dones que viuen aïllades de la resta de la societat. Com arriba fins a aquesta idea?
Coro, la protagonista, és una artista que està molt cansada mentalment, sobretot pel seu perfeccionisme i la seva forma de ser. Una nit, comença a conduir perquè vol fugir de la situació i es perd. De fet, es queda sense benzina i arriba a la comunitat de Betania, on viu un grup de dones que es coneixen entre sí i que viuen voluntàriament aillades. Allà es dona una trobada, que a mi m’interessa molt, que soposa un enfrontament entre l’individu i el grup. Coro ha d’adaptar-se a les noves normes i ha de contemporitzar per poder entrar en una harmonia amb el grup i conviure. A més, no és una situació gens estranya: pensa quan de sobte entres en un treball nou i has d’anar veient quines són les pautes de la gent. O quan coneixes la família de la teva parella i no coneixes ningú. També em criden molt l’atenció les comunitats que s’autoabasteixen, les comunitats utòpiques, tolstoianes.
Creu que els lectors poden sentir-se interpel·lats per aquesta situació?
Coro realment vol saber què està fent allà. Sí que és cert que cada lector se sentirà interpel·lat per diferents estímuls. Jo demano molt la participació del lector, perquè a mi no m’interessa que em donin una història mastegada. M’interessa que em deixin participar, aportar… És el que demano als lectors, que amb les seves vivències i els seus bagatges literaris. El lector va entrant a la història a través dels ulls de la protagonista i tot el que veu Coro és el que veu el lector. En els clubs de lectura m’han comentat molt que cada lector arriba a conclusions personalíssimes. Fins i tot, algunes persones han descobert símbols dels quals jo no era conscient. Alguns s’identificaran amb la necessitat de sobreviure en la comunitat, altres amb la cerca de pertenència…
La natura té molt de pes a la seva obra.
Sí. La natura per a mi és gairebé un personatge més. D’alguna manera, influeix en la trama i canvia el comportament dels personatges. És com si interactués amb la resta d’elements que entren es escena. No m’agrada adjectivar la natura, però podem descriure-la com una natura no ajardinada, una natura que ens podem trobar a la muntanya. És un terreny que jo conec molt bé, també el meu pare, que precisament aquest llibre està dedicat a ell.
El jurat del Premio Nacional de Narrativa ha destacat especialment el seu llenguatge. Com el definiria?
Crec que és important considerar que a més de prosa escric poesia, i que al final els gèneres, com comentàvem abans amb les influències, es van permeant. L’utilització del llenguatge en la poesia, tal i com jo el concebo, és un ús del llenguatge molt directe. Si pots trobar el substantiu exacte no cal adjectivar en excés. Hi ha vegades que el primer terme que et ve al cap no és necessàriament el que vols anotar. A mi m’interessa molt la indagació del llenguatge, soc també traductora i la recerca dels termes exactes és una vocació. També li dono molta importància al ritme de la narració i la cadència. Al final, també com a lectora, m’interessa més com s’explica que què s’explica. Per exemple, m’interessa moltíssim l’últim premi nobel, Jon Fosse, per com explica les seves històries. Poden ser senzilles, però és un estil hipnòtic.
Després de tota la volada que ha tingut la novel·la, com és l’experiència de recórrer les llibreries?
Per a mi és una experiència molt grata. Les trobades amb els lectors tanquen el diàleg que per a mi significa la literatura. Jo no me la plantejo com un monòleg, per a mi és molt important com el lector acull la història, la digereix i la comenta després. Crec que és una cosa habitual, perquè mai llegim de la mateixa manera el mateix llibre, tots passem per diferents moments i el mateix llibre llegit per diferents lectors pot variar molt. Aquesta posada en comú d’impressions em resulta molt enriquidora.
De cara al futur, té algun projecte entre mans?
Jo sempre estic escrivint una novel·la, perquè tan aviat termino una començo la següent. Quan vaig acabar Las efímeras, per exemple, vaig començar a escriure De bestias y aves. Per a mi la novel·la és com una llar, pot semblar una mica estrany, però és el lloc on sempre puc refugiar-me, sempre hi ha personatges esperant-me i em dona molta seguretat saber que hi ha una novel·la en marxa. És com quan marxes de viatge, amb la inquietud que genera la pèrdua del control i de les rutines, quan sé quins llibres ficaré a la maleta, em relaxa. Ara mateix vaig escrivint la nova novel·la, però també estic amb poesia, relats, traudeixo, estic amb l’editorial Impedimenta… Sempre hi ha coses a fer.
