Un caprici de la història, una trobada casual l’any 1968 en una carretera de la Costa Brava acaba desembocant en el fitxatge de Johan Cruyff pel Barça, i la refundació del club. Ramon M.Piqué abunda en la història del seu fitxatge i en tota la influència de Cruyff en el barcelonisme i a Catalunya a El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya.
Piqué ha presentat El contracte aquest dimarts a La Llar del Llibre. Abans n’ha parlat amb iSabadell.
El llibre es diu El contracte. Si el lector va a buscar una història similar a la del famós contracte de Messi en una tovallola, s’equivocarà. Està d’acord en que és un llibre més social o sociològic que futbolístic?
Sí, al 100 per cent. La historia del fitxatge de Cruyff és més o menys coneguda. Però jo volia presentar sobretot qui és l’Armand Carabén i retratar una època molt concreta del país, que a mi sempre m’ha interessat. Poblada de personatges que amb pocs mitjans o amb moltes coses en contra van construir el país que tenim avui. Volia fer un llibre més sobre la relació Carabén-Cruyff, la relació Cruyff-Catalunya, i sobre la influència que ha tingut ell sobre nosaltres.
Sense Carabén no hi hagués hagut Cruyff al Barça?
Molt probablement, no. Sense l’Armand Carabén i sense l’esposa de l’Armand Carabén, la Marjolijn van der Meer. El Barça tenia els diners per fitxar Cruyff. Però hi ha molta part d’aquest fitxatge que no és un entramat empresarial o contractual o jurídic, sinó que són relacions humanes.
Carabén se’n va tot un estiu a Amsterdam a negociar el fitxatge l’estiu del 73.
Ell rep la trucada del Cruyff a l’estiu del 73 dient… ‘Vine aquí i treu-me d’aquí, anem a Barcelona’. Han passat coses a l’Ajax. L’equip està fart de guanyar. Els jugadors pensen que són molt bons i que ja no necessiten l’entrenador. Hi ha una mica de revolta contra l’autoritat. Cruyff deixa de ser el capità. Hi ha moltes coses que feien el clima una mica irrespirable. A la banda catalana, diguéssim, hi ha hagut anys de contactes entre els dos matrimonis i d’amistat.
Tres anys abans, Cruyff visita Barcelona, es fotografía a la Rambla, visita el Camp Nou, es vesteix de blaugrana i fa uns tocs amb la pilota, fins i tot amb Carles Rexach.
És un moment surrealista, no? És un moment bonic. T’explica una altra època del futbol, sense tanta mercadotècnia, sense tanta parafernàlia. És una cosa més naïf i més innocent. Ell ve aquí, veu aquest estadi, s’enamora d’això. I de la vida que hi ha aquí, també. I el Barça munta realment una operació molt ben feta. Cruyff es retroba amb Vic Buckingham, l’entrenador que el va fer debutar, i hi ha un punt nostàlgic i el Cruyff el vol saludar. Coneix el Rexach, coneix l’Àngel Mur, visita les instal·lacions i sí, es vesteix amb la samarreta, tot i que amb l’escut tret.
Veu el Camp Nou, que és cinc o sis vegades més gran que el camp de l’Ajax, llavors el millor equip d’Europa.
No teníem molts títols ni gaire prestigi. Portaven 13 o 14 anys sense guanyar la lliga. I tampoc tenia massa prestigi europeu, tampoc. No teníem gaire cosa més que l’estadi.
El llibre reivindica les relacions personals i, fins i tot, les casualitats de la vida. Els girs de guió de la historia. Carabén coneix la que serà la seva dona quan ella està fent autoestop a la Costa Brava. I la Marjolijn és clau en l’amistat amb la família Cruyff. Sense aquesta anècdota de l’autostop, no hi hauria hagut aquest matrimoni, no hi hauria hagut Cruyff al Barça, no hi hauria hagut el Cruyff, diguem, influenciador d’una generació de futbolistes, entrenador…
L’efecte papallona que provoca l’arribada del Cruyff és incommensurable. I la prèvia és l’anècdota de l’autoestop. La vida és una moneda a l’aire i el resultat sovint va una mica pel canto d’un duro. És que és una historia de factor humà. De relacions, d’ara et truco, de què tal estan els nens, d’estàs embarassada, i tal. A vegades ho deixem de banda però són les coses que realment mouen el món.
Com pot ser que el Picasso del futbol acabi aterrant a Barcelona i tenint aquesta relació amb Catalunya de tota la vida? Perquè es van cuidar aquests petits detalls. La història ens va donar una lliçó, a nosaltres com a país. Tens aquesta capacitat de diàleg amb el món, et poses bé, ets honrat, ets lleial i te’n surts.
Hi ha una foto a París de Cruyff amb Joan Miró, amb Carabén al mig, que segurament representa molt bé la funció que fa aquesta persona, que va ser gerent del Barça, però durant uns pocs anys de la seva història.
Ell entra de gerent del Barça precisament per un d’aquests accidents de la història. És una batussa, entre cometes, entre dues esposes de dos jerarques del règim, el Samaranch i el ministre d’Esports. El Samaranch se’n va de Barcelona, aterra a Madrid i s’endú el gerent del Barça, que era un falangista de tom i llom. En aquella junta de Montal hi havia majoria catalanista però hi ha una part de porciolistes que eren gent franquista, si no per acció, per omissió. L’Armand entra com a gerent amb la il·lusió de preparar el 75è aniversari de la Barça. És un home diferent: molt cultivat, sap el que passa a l’estranger, parla idiomes, té una gran cultura, és molt llegit, és amic de Josep Pla, està connectat amb tota la intel·lectualitat del moment. I a part té un punt de diplomàtic, de comerciant, que és tan català també. L’Armand Carabén és l’acomodador de la història. Un connector. No el veuràs mai en primer terme ni sota els focus, però ell fa que les coses estiguin disposades d’una manera que les coses passin.
Apart de portar el Cruyff, i això catapulta el Barça al show business mundial, Carabén reconnecta el club amb tota la intel·lectualitat del moment. Tot en un període molt curt, perquè quan ell acaba la seva tasca de les noces de platí, se’n va. Això és molt lloable, trobo. No hi ha molts perfils així, que fan la feina i se’n van.
Armand Caraben arriba al Barça pel 75è aniversari. El comissionat dels actes del 125è aniversari és el seu fill, David Caraben, cantant dels Mishima. La història és bastant circular.
Com el seu pare, el David és una persona que és capaç de connectar tot aquest substrat cultural i social del Barça. Hi ha un sentiment per sota que fa enganxar al Barça sense que ens agradi el futbol. El David té aquestes dots de saber observar i té mirada llarga. A Catalunya ens costa molt tenir mirada llarga. Ens movem a la immediatesa, i ara més encara amb les xarxes. Però hi ha gent que mira més enllà i que sap veure la foto gran, i dir on ens hem de situar. Necessitem, com a país, repensar-nos molt en aquesta línia.
Cruyff va ser un jugador molt important, i va ser el Beatle del futbol europeu. A nivell d’entrenador, ja d’entrada és el que més anys està al Barça. També és el que més títols guanya i el que genera tota una sèrie de deixebles. Però què té a veure Cruyff amb Catalunya?
És un canvi de mentalitat. Aquest home arriba aquí amb unes pintes de rockstar tremendes. I amb una actitud de guanyador i amb molta autoritat, perquè ell té un gran lideratge. És un home que als 19 anys és capità de l’Ajax. Té una virtut com a futbolista que la sap aplicar a la vida. A Cruyff el recordem manant al camp, sobretot. Era un entrenador, ja. I és un entrenador a la vida. És important perquè ens sap canviar ‘l’avui patirem’, que és això tan culer i tan català, pel ‘sortiu i gaudiu’. El dia de la final de Wembley, el discurs dels jugadors, és el famós ‘sortiu i gaudiu’, però és que abans els diu ‘És la final. Us ho heu de passar de puta mare, jugant aquí avui, perquè és per gaudir. Quants jugadors poden jugar a la final de la Copa d’Europa? Quan la tornareu a jugar? Disfruteu-la, no estigueu nerviosos’. Això és una actitud a la vida.
Abans de Wembley Núñez li diu a Cruyff ‘Què passarà si perdem?’. I Cruyff li respon: ‘Què passarà si guanyem?’.
Ell sempre veu l’ampolla mig plena. Perquè és un tio positiu, i nosaltres no ho teníem, això. I d’altra banda, ell entén bé on és. Però ho entén perquè algú li explica: l’Armand i la Marjolijn. ‘Escolta’m, aquí es parla català, aquí, quan portes el braçalet…’.
Però Cruyff no el parla mai ni es prodiga en gaire reivindicacions.
Ell no aprèn mai a parlar català. I probablement no és independentista, segurament no. En canvi, molts dels seus deixebles ho són de forma desacomplexada per la influencia cruyffista. Tampoc és un tema que sigui relació causa-efecte, ni molt menys, però ell entén molt bé on és. Hi ha una entrevista molt bona de l’any 77 a la revista del Arreu del PSUC. Li pregunten per la relació amb Catalunya etcètera i veus que Cruyff entén molt bé on està. I això és molt important per nosaltres. Un tiu que diu ‘el meu fill es diu Jordi i es dirà Jordi’ aquí no l’havíem vist. Estàvem acostumats a anar amb el cap baix.
No es podia, en aquell moment, no?
No es podia. Allà a Holanda ja el tenia registrat, i ell va dir ‘si a Holanda em deixen, per què no em deixeu vosaltres?’ Aquesta manera de guanyar aquí no la teníem. És un element que l’hem tingut i l’hem deixat estar, també, després, amb els anys. L’hem de recuperar. També és cert que Cruyff va ser sempre una figura sempre controvertida.
Al llibre parla de la figura del rabadà, tan catalana, que menysté l’èxit.
Devem ser l’únic país del món que té una cançó de Nadal dedicada a un senyor que no vol anar a adorar Jesús a la cova. Quan tothom hi vol anar, tothom està content, tothom diu ‘ostres, això està bé, anem-hi’ aquest diu ‘us estan enganyant, fa fred, tinc gana’. Aquest tipus de coses, això és molt català. Sempre m’ha semblat una mica lamentable, però ho fem. Maltractem una mica el que no coneixem. Ho menyspreem. Ens agrada l’excel·lència, però no la tolerem massa. I menys els genis. Aquí ens en riem molt, de la gent que despunta a prop nostre. Tenim un talent increïble, i a vegades el maltractem. La Catalunya rabadà crec que tots la portem a dintre una mica.
Segurament no hi ha cruyffisme sense nuñisme. I no hi ha català sense rabadà. Hi ha punt de trobada possible? Hi ha punt d’entesa?
És difícil perquè el cruyffisme sempre planteja, perquè el Johan era així, un conflicte permanent amb l’autoritat. Té molt a veure amb els seus orígens, que són molt humils. Ell és orfe de pare des de molt jove i neix en un barri envoltat de formigó. Neix en una Holanda devastada per la guerra. Ell ha vist patir molt la seva mare pels diners i això és una cosa que portarà sempre. La seva relació amb els diners és una relació curiosa. En canvi, és molt generós amb qui ho necessita. Tots els seus amics en destaquen la generositat. El clixé no ens ho ha transmès.
El clitxé és Cruyff pesetero.
Pesetero i passota, no? Amb els nens és una persona supercanallera, no? Ell té un conflicte amb l’autoritat, sempre, permanentment. El tema de la directiva de l’Ajax. Ell diu ‘Si tu guanyes diners amb mi, perquè no n’he de guanyar jo amb tu?’ Es veu envoltat de gent que es vol aprofitar d’ell. Excepte el seu sogre [i representant] i l’Armand Carabén, que compleix el que diu.
La dualitat catalana és molt difícil d’explicar, no? Per què sempre estem dividits o per què tendim tanta divisió? Sembla que no puguem fer una cosa sense dividir-nos. Jo crec que ara Cruyff està molt acceptat però hi ha molta gent que diu que és cruyffista i no sé si ho és tant. Cruyff és un exemple de com tractem el geni en aquest país. I això ens planteja també dicotomies, de quin tipus de país volem ser. Si volem ser un país que atregui aquest talent i se’l quedi, o volem ser un país més cutret, que critica i que expulsa el talent.
La mort quan s’és jove, i Cruyff no era excessivament gran quan va morir, comporta la mitificació. I els mites no es toquen gaire. Però quan era viu i entrenador del Barça no tan hegemònic com ara que tothom el reivindica.
El dia que mor Cruyff L’Equipe titula ‘Il etait le jeu‘ [Ell era el joc]. Cruyff és el Picasso de futbol, l’Steve Jobs del futbol. És algú que va revolucionar el futbol com a jugador, com a entrenador i com a conseller. Qui hauria dit mai que el Txiqui Begiristain seria un bon director esportiu? Cruyff. I ho diu perquè el Txiqui és bona persona i és un tio llest. O el Pep, entrenador? O el Pep jugador? És un jove que està amb un equip per sota del que li toca, que és un enclenque. Però l’altre veu allà el millor migcampista de la dècada. I l’encerta.
El llibre arrenca els anys 70, quan es popularitza el lema ‘Més que un club’. Amb aquesta societat tan globalitzada i tan mercantilitzada, el Barça continua sent més que un club?
Sí, i tant. El Barça és un gran poder. Un poder polític, social, més enllà del futbol, més enllà de l’esport. Per a molts catalans, el Barça és una manera de viure. Ja ho deia Vázquez Montalbán: l’exèrcit desarmat de Catalunya. El Barça segueix sent una manera que tenim de guanyar Espanya sense que ens ataconin cada dos per tres. I moltes coses noves més. El Barça és una màquina d’integrar gent en el país. El Barça ha passat a ser un sentiment molt més global, i és una ocasió molt bona per fer d’ambaixador del que som aquí, d’una manera de fer, d’entendre el joc i l’esport en general, els valors, de l’associació, del fet que aquí juguin al primer equip nanos de 16, 17, 18 anys, que sàpiguen com es juga, i que tinguin uns valors. I crec que és molt important que hi hagi aquest tipus d’exemples.
Però tot poder comporta una gran responsabilitat, com diu Spiderman. El Barça sempre és objecte de desig. Quan el Barça es presideix perquè són d’una família tal o de tal establishment, no anem bé. Gent com l’Armand, gent com el Johan, gent com el Pep, gent com el David són gent que ens donen moments de qualitat pel país. I és realment en aquests moments de qualitat, quan realment aquest país avança.
Foto portada: Piqué, aquest dimarts a Sabadell. Autor: J.d.A.
