Garbo era el nom en clau d’un dels espies més importants de la història. Un agent doble català que va enganyar els nazis i va facilitar la victòria als aliats de la Segona Guerra Mundial. El llibre Garbo parla ha guanyat el premi BBVA Sant Joan 2021 i l’autora, Roser Caminals, el presentarà aquest dimarts a la Llar del Llibre. Es tracta d’una novel·la de personatge amb un distintiu ràpid de detectar: està escrit en segona persona. Té 300 pàgines i ha estat publicada aquest setembre per l’editorial Grup62.
Roser Caminals és una escriptora barcelonina que viu als Estats Units des del 1981. Ha escrit nombroses novel·les i l’última ha estat premiada amb un gran distintiu de la literatura catalana: el premi BBVA Sant Joan. En aquesta entrevista n’avança alguns detalls i explica una de les característiques que més pot sorprendre als lectors: per què està escrita en segona persona?
La història de Garbo no és fàcil de conèixer: els espies es caracteritzen per amagar la seva identitat, mentir contínuament sense aixecar ni una sospita i ser molt discrets. Però vostè l’exposa amb tota classe de detall. Com ha aconseguit destapar la trama d’espionatge que es va marcar Garbo?
En part perquè Garbo ja fa molts anys que va morir (l’any 1988) i pòstumament hi ha hagut moltes publicacions sobre ell. Vaig llegir tot el que vaig trobar. No vaig contactar directament amb la família, però a part dels llibres també he consultat una colla de documentaris, una entrevista d’una hora que li va fer Josep Maria Espinàs i inclús una altra entrevista del fill gran, que és el que té més record d’un pare.
Conèixer la vida personal de Joan Pujol Garcia encara ha hagut de ser més difícil. És ficció?
De la seva vida persona només en tenim els fets: amb qui es va casar, els fills que va tenir, algunes descripcions dels que el coneixien… aquí ve la tasca del novel·lista. Els biògrafs marquen els punts de la història personal i aleshores tu, com a escriptora, els has de connectar.
Aquí ve la ficcionalització, que no és el mateix que inventar. Jo no he inventat res des de zero, sinó que he anat construint el personatge, he anat perfilant la seva psicologia basant-me en el que sabem d’ell. Tota la part que és fictícia es basa en els fets, en la realitat.
En el primer capítol menciona Sabadell: “Anem a veure els tiets de Sabadell” diu. Garbo tenia família a la nostra ciutat?
No. La família del meu avi sí que tenia parents a Sabadell, i a Terrassa també. Les dues famílies de la banda del meu avi tenien branques a Sabadell. En Garbo no tenia família a Sabadell, almenys que jo sàpiga, però els autors inserim dades personals a la narrativa.
El lector queda fascinat amb aquesta triple vida del protagonista: la d’en Garbo (com el coneixien els anglesos), la de l’Arabel (com el coneixien els alemanys) i la d’en Joan, la seva autèntica identitat). Què sentia vostè a mesura que anava coneixent, i construint, aquest personatge?
Aquesta duplicitat o, com tu molt bé dius, triplicitat gairebé és la part que més em va fascinar de Garbo: que tot en la seva vida és, com a mínim, per partida doble. Naturalment, a la seva feina això es tradueix en les cartes dobles que escrivia, on hi ha un text visible que parla de coses totalment innocents (la tieta, el lloro, els viatges pels llacs i totes aquestes coses) i també hi ha un informe destinat als alemanys, amb tinta invisible entre línies, on passa informació majoritàriament falsa. És a dir, que el text també és doble. Hi ha aquesta duplicitat amb tot, en la seva vida pública i en la seva vida privada. Garbo, per exemple, va tenir dues famílies. Ha estat molt interessant la construcció d’aquest personatge.
Un dels fets més interessants és com Garbo enganya als nazis: el contingut de les cartes era molt superficial, ja que el català no coneixia Anglaterra. S’inventava que estava a llocs, s’inventava suposats espies que tenia al seu servei… Com podia tenir tanta credibilitat?
Crec que per vàries coses: primera que Garbo sabia guanyar-se la confiança de la gent. Des de la gent més humil, els nivells més baixos de la societat, fins a Hitler realment. Ho sabia fer perquè tenia molta psicologia, sabia dir el que els alemanys volien sentir.
En Hitler no suportava els espies, però en canvi tenia un gran respecte per Garbo perquè li deia el que volia sentir. Els parlava de la superioritat immensa dels reich i en comptes de dirigir-se a un públic intel·ligent i objectiu, es dirigia a un públic molt mediatitzat a la seva idea.
Això va permetre el que sembla impossible, el que jo no hagués gosat d’inventar. Va enganyar als alemanys sistemàticament, se’l van creure sempre. Realment el seu controlador alemany va morir convençut que Joan Pujol era un gran amic dels reich i fins i tot un gran amic personal.
Però amb els anglesos no ho va tenir tan fàcil.
No! Li va costar molt més. La xarxa d’espionatge anglesa era més eficient i més imaginativa. Jo crec que als alemanys els faltava aquest factor de la imaginació. És curiós perquè dient mentides, els alemanys se’l van creure, i dient la veritat, els anglesos no tant. Els anglesos projectaven escenaris possibles d’un farsant, mentre que els alemanys se’l van creure automàticament.
Encara va ser més astut un periodista anglès que no es va creure la seva ‘mort’. Garbo va fingir que es moria a un poble molt petit de Veneçuela. Creu que això era fàcil d’aconseguir en aquella època?
Li va ser relativament fàcil perquè qui va escampar aquest rumor van ser els serveis britànics. Ell va demanar al seu supervisor anglès que fes circular oficialment la notícia de la seva mort i, clar, els serveis anglesos tenien molts mitjans per fer creure el que volien. Tot i això, hi va haver algunes persones, com aquest periodista anglès, que no s’ho van creure perquè eren entesos en la matèria i sabien que els espies no diuen la veritat. La seva dona, l’Araceli, tampoc s’ho va creure perquè també estava dins d’aquest món i va intuir que no era veritat. Però va callar.
L’esperit fred i calculador que Garbo demostra tenir per enganyar a l’exèrcit alemany xoca frontalment amb la sensibilitat i el romanticisme de Joan Pujol. De fet, vostè l’apel·la amb aquesta frase: “Per cada home que t’ha perseguit i empresonat, una dona t’ha salvat”.
Aquest contrast és fascinant i és el que fa el personatge tan ric i tan inexhaurible, perquè Pujol és inexhaurible. Tothom coincideix a dir que en l’àmbit privat era una persona molt sensible i afectuosa, no només amb les dones que va tenir, sinó que amb els fills i els amics també.
No només era romàntic amb les relacions amoroses, sinó que també ho era amb la visió del món. Tenia una visió molt idealista. Aleshores això convivia amb una faceta freda i calculadora, però que era totalment necessària per l’espionatge.
Garbo parla és la seva última obra, però les anteriors tenen una línia molt similar a aquesta: escenaris bèl·lics, espies, aliats, relacions internacionals (Els aliats de la nit, La petita mort…). Per què acostuma a escriure sobre aquesta línia i què l’ha dut exactament fins a Garbo?
Una pregunta es contesta amb l’altra: el rerefons històric sempre m’ha interessat, tot i que mai he escrit cap novel·la històrica en sentit literal. Però, sí que moltes vegades els meus personatges es dibuixen contra un rerefons històric. Els aliats de la nit i Garbo parla tenen en comú el context de la Segona Guerra Mundial.
De fet, fent recerca per Els aliats de la nit vaig topar amb Garbo. Apareixia sovint perquè és impossible llegir sobre la Segona Guerra Mundial i no trobar-lo. Jo el coneixia de nom, igual que molts lectors, però només sabia els fets essencials (que va enganyar als alemanys en el desembarcament a Normandia).
Cada vegada que coneixia alguna cosa més sobre ell, m’intrigava més i més. Al final em vaig adonar que allà hi havia una novel·la que em demanava que l’escrivís. En aquest cas, el tema em va trobar a mi, no és que jo anés a buscar el tema.
En general, però, moltes s’emmarquen abans de la postguerra espanyola. Li resulta més interessant la primera meitat del segle XX?
La transició del XIX al XX em sembla fascinant i per això vaig escriure una trilogia de Barcelona en aquells anys. Perquè sense entendre la transició d’aquells anys no s’entén el segle XX, que és el que ens ha tocat viure a molts. Ho considero essencial, com una llavor. Si el resultat de la Segona Guerra Mundial hagués sigut diferent, el nostre món ara també seria molt diferent. És una època que marca completament el nostre temps.
El que sí que difereix en Garbo Parla és el narrador: està escrit en segona persona, com si parlés amb ell. Un estil molt inusual.
Aquesta és una pregunta molt important i un punt clau perquè una de les primeres coses que em plantejo quan escric una novel·la és el punt de vista: qui és el narrador i en quina perspectiva se situa. Les més tradicionals són dues: la tercera (ell) i la primera (jo), però per aquest cas cap de les dues em convencia.
La tercera era massa distant, perquè jo em volia apropar al personatge humà, i la primera era massa íntima i jo no em considerava autoritzada a posar-me dins de la ment de Garbo perquè és un personatge molt esmunyedís.
Aleshores em va venir la inspiració de la segona persona, el tu, perquè és un entremig. M’apropa més que la tercera persona, però no m’identifico totalment amb ell. I quan vaig veure la novel·la amb el tu el camí es va fer sol.
Hi ha qui, de bones a primeres, no li pot interessar una novel·la de personatge. Creu que la literatura pot fer la història o els personatges històrics més atractius?
Sí, però amb matisos. Jo procuro fer la història més atractiva, però no a base de salsejar-la, això em sembla un parany indigne. Procuro fer-la atractiva amb les armes legítimes de què disposo: l’estil, l’estructura, el punt de vista i sobretot amb la construcció dels personatges. Garbo Parla no és una novel·la d’espies, ni històrica, sinó que és una novel·la de personatge. L’àncora de la novel·la és el personatge.
I en concret, en el cas de Garbo Parla, vostè també la descriu com una novel·la còmica.
No em vaig proposar escriure una novel·la còmica, però m’hi va acabar sortint. Els punts més còmics són el fet que s’inventés 27 agents. No hi ha cap altre espia, almenys que jo conegui, que hagués creat 27 persones fictícies. Cap existia, però els va donar noms, família, temperaments, malalties… ell creava personatges igual que jo creo els meus, amb finalitat diferents, però evidentment. Aquest aspecte li dona una comicitat a la novel·la perquè, a més a més, alguns agents estan relacionats i hi ha una mena d’arbre genealògic que es forma a partir de quimeres.
Per altra banda, aquesta dualitat en les cartes moltes vegades també és còmica. Aquesta carta tapadora i l’informe real. Les primeres, les cartes tapadores, són fictícies, les he creat jo, perquè els serveis secrets no les van conservar.
Potser és impressió meva, però, en general, a Catalunya no hi ha grans homenatges per aquest català que va aconseguir derrotar a Hitler en la Segona Guerra Mundial.
Indiscutiblement. Joan Pujol, Garbo, és un dels herois històrics que hem tingut mai i no té el reconeixement que mereix. En part perquè els espies estan destinats a la foscor i moren a la foscor. Pensa, per exemple, quantes estàtues en homenatge a un espia hi ha al món. Molt poques, si és que n’hi ha cap.
També val a dir que moltes vegades els catalans no fem justícia als nostres herois i, actualment, Catalunya necessita herois, potser ara més que mai. Per tant, crec que és el moment de donar aquest reconeixement a Joan Pujol. Ara diuen que li volen posar una placa i, la veritat, espero que es faci.
Foto portada: Roser Caminals, escriptora de Garbo Parla. Autor: cedida.
