La Vall de la llum (Destino, 2022) relata la vida d’un home que, com tants altres de la seva generació, va viure la duresa de la guerra quan era jove i la solitud de la pandèmia quan era gran. Es tracta de l’avi del periodista Toni Cruanyes, presentador del Telenotícies Vespre a TV3 i el guanyador el Premi Josep Pla 2022. Aquest dissabte presentarà una de les seves obres més diferencials, la novel·la sobre la vida del seu avi, al Teatre Principal de la mà de l’escriptora sabadellenca Montse Barderi, una de les membres del jurat d’aquest certamen.
Toni Cruanyes és el presentador del TN Vespre des del 2014 i La Vall de la llum no és el primer llibre que escriu així com el Premi Josep Pla 2022 tampoc és el primer reconeixement que rep. El que el diferencia aquesta vegada és la història familiar que relata i el camí de pistes que ha resseguit el periodista per construir-la. En aquesta entrevista explica com recorda al pare del seu pare i alhora reflexiona sobre els moments més durs de la vellesa i de la pandèmia.
La Vall de la llum és un homenatge al seu avi i a tota la seva generació. En quin moment va decidir prendre aquesta iniciativa i per què va escollir la literatura per honorar-los?
Volia explicar la història del meu avi perquè va ser un dels que va morir en la primera onada de la Covid-19. En una residència geriàtrica. Jo ja feia temps que havia acumulat tot de papers, escrits, fotografies i documents antics de l’avi i els tenia a un calaix; però el fet de morir en aquella circumstància tan trista (perquè no ens vam poder acomiadar bé), va fer que li volgués tornar en forma d’homenatge.
Inicialment, em pensava que tot això seria com un assaig o com un llibre de consum local o familiar, però em vaig anar adonant que hi havia coses de la vida de l’avi que el feien extraordinàriament interessant, inclús per la gent més enllà del poble. A partir d’aquí neix la idea de fer-ho en format novel·la.
La Vall de la llum és una novel·la de no-ficció perquè tot el que explico és veritat, i quan hi ha coses que no són segures també les dic. Però, sí, al final ha acabat sent una novel·la perquè la vida del meu avi era una novel·la.
Inicialment, l’obra que va presentar es titulava El llibre de l’avi i estava signat per Maria Becana. Què significava per vostè la seva besàvia (el pseudònim amb què es va presentar al Premi Josep Pla)?
Mira, per una banda, La Vall de la llum és el nom amb què em refereixo de forma poètica a Canet de Mar, que és on passa tot. La meva família està arrelada a Canet des de fa 150 anys i tot el que passa al llibre és sobre Canet. A més, el meu avi va tenir una vida molt activa a escala local i vaig pensar en fer-ho d’aquesta manera per evocar el Canet d’abans, que no és com el d’ara.
No volia que quan parlés d’alguns carrers o d’algunes coses que passaven a l’espai públic, la gent pensés en el Canet d’ara. Per això em refereixo al Canet d’abans com La Vall de la llum.
Jo havia pensat amb El llibre de l’avi perquè és com jo m’hi referia quan l’escrivia, però a l’editorial (perquè el jurat també ho va decidir així) li va semblar que era molt més evocador referir-nos a La vall de la llum com a títol directament.
El pseudònim és perquè la meva besàvia, que és un personatge secundari en aquesta història, és un personatge que m’agrada molt. És una dona forta, amb molta empenta i jo la vaig arribar a conèixer, fins que va morir quan jo tenia set anys. El fet d’haver utilitzat el seu nom com a pseudònim per presentar-me al Premi Josep Pla també és un petit homenatge.
El llibre està basat en fets i personatges reals, però ha utilitzat l’anonimat per preservar la identitat d’aquestes persones. Quan fa referència al seu avi, ho fa amb una V. Per què?
La raó final d’aquest perquè no la puc explicar sense fer espòiler, però, a l’inici, quan vaig començar a escriure, vaig pensar que no dir-li pel nom m’ajudaria a distanciar-me’n una mica. Pensa que el 80 per cent de les històries que explico del meu avi són de quan ell era un nen o un adolescent. Per tant, per distanciar-me del meu avi, vaig pensar en una manera diferent de referir-m’hi.
Després també vaig pensar que el fet de no identificar-lo en un nom concret i posar-li simplement una inicial o una lletra, també serviria perquè tothom pogués pensar que era el seu avi. De fet, la gent que ha llegit el llibre m’ha dit que en alguns moments li ha servit per imaginar-se el seu avi.
En el llibre explica que últimament la comunicació amb el seu avi era complicada, però que de jove era un mestre de l’oratòria. Quin record en guarda de tot plegat?
El meu record de l’avi és el meu record de quan jo era petit. Recordo el meu avi com un home fort, molt culte i amb qui, per tant, sempre aprenies coses.
L’avi que treballava la vinya, l’avi que sabia moltes coses del poble, l’avi que tenia interès per tot el món, a qui li interessava molt aprendre idiomes, fins i tot de gran, a qui li agradava la lectura i la geografia… Aquest és l’avi que em quedo.
Però sí que és veritat que, en els últims anys, era un avi afeblit per la vellesa. Va morir amb 95 anys i sobretot en els últims anys, que això ho tracto bastant en el llibre, és com un fil conductor, va perdre força la memòria. L’allunyament de la realitat del dia a dia precisament em va ajudar molt a contactar més amb ell, a aconseguir que reaccionés més a les coses, a recordar coses de quan era petit… És curiós, eh, com les coses més properes es poden esborrar de la nostra la memòria i, en canvi, allò que ens va passar quan érem petits queda gravat amb foc al nostre cervell.
De fet, el primer record que té de V., tal com indica en la novel·la, és al camp. Quina relació va tenir, o encara té, amb les terres de la seva família?
Sí, la meva família sempre ha treballat la terra; tot i que fa unes generacions que ja no viu d’això perquè tots els descendents hem tingut altres feines.
Sempre ens ha unit molt la vinya i, de fet, encara és el gran espai on ens trobem per fer les celebracions familiars. Totes les festes les fem a la vinya i, en l’època del meu avi concretament, hi fèiem grans veremes també.
En els darrers dos anys, sobretot, amb la Covid i després amb la mort del meu avi, ho hem deixat una mica més de banda. Però, vaja, el meu pare encara cuida el tros i l’hort i aquesta és la nostra connexió més directa amb la terra.
I un dels últims records del seu avi ja és a la residència geriàtrica. El seu avi no hi estava gaire a gust i deia que volia marxar. Vostès, amb quin regust el van deixar allí quan va esclatar tot?
Nosaltres sempre hem volgut traslladar tot el reconeixement a la feina dels professionals de les residències en tots els aspectes, ja que en alguns casos fins i tot van suplir emocionalment l’absència de la família.
Però crec que el que li va passar al meu avi també li passa a la majoria de gent gran: en general no volen marxar de casa per anar a una residència. En canvi, les condicions mèdiques dels hospitals i de les residències permeten mantenir en vida i amb les condicions adequades als nostres avis. És dur, sí, però crec que segurament la nostra generació ho tindrà més assumit. Però entenc que, per aquesta generació, que sempre ha viscut a la mateixa casa, se’ls faci molt dur allunyar-se dels fills i dels néts.
Amb això sí que tinc una recança quan penso en si acompanyem prou als avis: cap a on anem com a societat? Estem prou per ells, emocionalment, en els seus últims moments de vida?
Sanitàriament i a nivell hospitalari, està clar que s’ha avançat molt. A més a més, aquí a Catalunya i a Europa en general, cuidem molt als nostres avis. Però, emocionalment, els fem prou cas? Jo crec que a vegades anem tant de bòlit tots plegats que no estem prou per la gent gran.
Sense voler fer espòiler, al final del llibre s’explica el motiu en particular perquè el meu avi no volia anar a una residència. Tots els avis volen quedar-se a casa, però en el cas del meu avi també hi ha una explicació especial i que, per entendre-la, cal arribar al final del llibre.
V. va morir per Covid en ple confinament domiciliari, quan només es podia sortir de casa per motius excepcionals. Entenc que no es va poder acomiadar d’ell.
La veritat és que l’última vegada que vaig veure al meu avi i vaig poder-hi interactuar va ser just abans del confinament. Durant el confinament, després, vaig poder-lo visitar, però ell ja no era conscient. Va ser dur, tot i que segurament encara més pel meu pare i les meves ties. La manera com vam viure tot allò va ser com fora de lloc.
Ara, vist amb perspectiva, com ha reviscut tots aquests moments per escriure el llibre?
Jo en aquell moment ho vivia tot d’una manera molt emocional; ara, vist des d’una perspectiva més racional, penso que va ser molt fort el que vam fer.
Tot i que es va fer amb bona intenció, si ens torna a passar alguna cosa semblant ho hem de fer de manera diferent. Hem de fer confinaments diferents. Els nens no poden estar tancats tants dies seguits a casa sense poder sortir. La gent gran a les residències no pot estar privada d’un vincle o del contacte amb les famílies, encara que això impliqui algun tipus de perill de contagi. A vegades, potser val més morir acompanyat que sobreviure un temps més però que aquests dies o setmanes extres siguin amb total solitud i tristesa.
L’ha ajudat a tancar el dol La Vall de la llum?
Jo crec que ha servit per parlar del meu avi en els últims dos anys; des que va morir fins encara ara. Amb les meves ties, amb les cosines, amb el pare… parlem molt de l’avi amb l’excusa del llibre. En aquest sentit, jo crec que sí que serveix per fer un dol o un homenatge.
Si algú, dins seu, pot pensar que amb la mort del meu avi en aquell moment i d’aquelles maneres, no va poder passar bé de pàgina, jo crec que amb això rescabala aquest sentiment: el fet de dedicar-li aquest llibre, d’explicar la seva història i de dedicar-li temps és una manera de passar el dol.
I en l’àmbit professional, com a presentador del TN, com avalua el tractament mediàtic del virus i els criteris que seguien per redactar els informatius?
Jo crec que es va fer amb la millor de les intencions, però que segurament vam tardar massa a explicar la gravetat del que ens estava caient a sobre. Això segurament va ser un error periodístic. Quan ja veiem indicacions a la Xina, i després a Itàlia, aquí encara ens semblava que no era per tant.
El que expliquem els periodistes té una reacció immediata per part dels oients, dels espectadors, i hem d’anar amb compte; no podem generar pànic. La sensació de pànic hauria pogut col·lapsar els serveis sanitaris d’una forma tan contundent que, després, durant la pandèmia, no hagueren pogut seguir.
Per tant, entenc que una part d’això ja va ser necessària perquè la gent no tingués un pànic extra, però també estic segur de què haguérem pogut evitar alguns contagis si haguéssim fet sonar l’alarma abans. També és veritat que anàvem a les palpentes: no sabíem com ens contagiàvem ni quin efecte tindria tot això.
Recuperant la història del seu avi, vostè va haver de tornar a Canet per poder resoldre algunes peces del trencaclosques familiar i, alhora, aconseguir més informació pel llibre. Com ha estat aquest treball d’investigació?
Ha estat una de les experiències més divertides i més sorprenents: el fet de trobar peces amb què no comptava per aquest trencaclosques de la vida de l’avi.
Sabia que el meu avi havia guardat moltes coses i, tot el que surt en el llibre, són coses que ell havia escrit, guardat, arxivat… per tant, entenc que són coses que ell volia que sabéssim. Vull dir, no eren secrets que ens volgués amagar.
Potser no ens ho va explicar abans perquè li semblava que no era el moment, però almenys ho havia deixat per escrit. És aquí on descobrim moltes coses de la seva vida. I tot això ho descobrim a casa, a casa de l’avi. També és cert que el meu pare havia fet tota la feina prèvia de guardar les coses de l’avi i, després, quan les vam buscar, només calia posar fil a l’agulla. D’aquí va sortir la vida de novel·la del meu avi.
Es va endur sorpreses amb aquesta documentació inèdita?
Sí, algunes sorpreses, sí. Hi ha coses que no sabia sobre l’avi i en el llibre les explico.
De fet, bona part del llibre transcorre durant la Guerra civil i la postguerra. Les històries que explica són molt bèsties: nens que jugaven a capbussar-se i buscar bombes que no havien esclatat o que pescaven peixos amb granades.
Sí. Quan ho penses… és molt fort! Compares la infància d’aleshores i la d’ara… ara intentem protegir al màxim els nens i les nenes i aleshores estaven exposats a armes. I a la gana! Passaven gana, tenien problemes de nutrició, no tenien sanitat en molts aspectes… quan ho penses ara et preguntes ‘com és possible?!’ I d’això no en fa pas tant: estem parlant de només dues generacions enrere.
Sembla impossible que nosaltres ara llencem roba o tinguem la nevera tan plena que se’ns caduqui el menjar, i en aquella època passessin gana, literalment. La de passar gana és una sensació que no em puc imaginar.
A casa parlaven sobre com va viure la seva família aquesta època?
Era un tema que potser feia com vergonya. Crec que a casa meva el silenci anava vinculat a no remenar coses del passat per no generar ‘mal rotllos’ amb les noves generacions respecte als veïns mateix.
Per què creu que no ha pogut tenir tota aquesta documentació a les seves mans fins després de la mort del seu avi?
Els documents estaven allà; per tant, podríem haver-los mirat nosaltres abans. Però és veritat que no ha estat fins a la mort de l’avi que tot ha agafat un altre sentit i una certa urgència. El fet de voler fer aquest llibre va impulsar-me a buscar i a mirar-me tots els documents que hi havia en aquells calaixos.
Les meves ties m’han ajudat molt; sobretot a l’hora de parlar amb algun cosí de l’avi que encara és viu. És així com hem pogut barrejar els records de l’avi, els documents que proven les coses que van passar, coses de la història del poble que serveix per contextualitzar i, finalment, els testimonis. Tot plegat conforma aquesta història que estava allà, esperant a ser trobada. És una novel·la que esperava ser escrita des de fa temps.
Per tot plegat, La Vall de llum és el llibre més diferent que ha escrit fins al moment, ja que els anteriors tenen un fil conductor més aviat polític o internacional i un caràcter més analític.
Com a periodista he escrit cròniques i assajos; el penúltim, per exemple, va ser sobre l’extrema dreta a França mentre era corresponsal a París.
Ara, el que m’ha afectat personalment ha passat per davant i, en aquest sentit, sí que ha agafat una forma diferent. Això és més aviat una memòria, no una anàlisi. Tot i això, hi ha reflexions sobre la vida, sobre les relacions entre pares i fills, sobre el segle XX… però el més poderós d’aquest llibre és la història del meu avi que necessàriament ha acabat reclamant tenir forma de novel·la. És una història plena d’aventures, de secrets i de tots els elements propis d’una novel·la.
Té intenció d’optar per altres formats literaris al que està acostumat, com ha fet amb La Vall de la llum?
Sincerament, no. He de dir que això m’ha costat moltes hores i molta feina que ho ha pagat la meva família veient-me poc durant aquest temps. I això els hi he de tornar ara. Per tant, jo crec que estaré un temps sense escriure. Gaudiré de la família i treballaré molt pels Telenotícies, que són la meva ocupació principal i que déu-n’hi-do la feina que comporta!
Foto portada: Toni Cruanyes, periodista i escriptor de La Vall de la Llum. Autor: cedida.
