La veu de Sara Blanch, la gran sorpresa de la nit.
La Faràndula esdevé una festa amb la Simfònica del Vallès.
Aquest dissabte l’Orquestra Simfònica del Vallès va oferir el primer dels dos concerts nadalencs a la nostra ciutat, i que són la cloenda de la gira que l’ha portat per tot Catalunya. El director convidat, el nord-americà Arthur Post, ha volgut assenyalar la importància d’acabar “a casa nostra”, davant un públic que omplia la Faràndula i s’entregava sense dubtar a la màgia d’aquest concert.
És molt difícil superar-se any rere any davant un espectacle anomenat Festival de valsos i danses. Semblaria en un principi que tots n’han de ser iguals, amb els mateixos temes i els mateixos compositors, amb la vista sempre posada en Viena. La Simfònica s’ha superat a ella mateixa i ha ofert segurament un dels millors concerts dels últims anys, on ha volgut fer un viatge imaginari per la música europea, americana, del nord i del sud, i un tastet de música oriental. Un simpàtic i jovial Arthur Post s’ha ficat el públic a la butxaca presentant cadascuna de les obres en un català amb clar accent anglès, però que ha sabut reconduir amb empatia.
La primera part del concert ha estat clarament dedicada a aquesta intencionalitat internacional que l’OSV ha volgut donar aquest any, amb obres de Franz Von Suppé, Respighi i Rossini, Albert Ketelbey, Leroy Anderson i Zequinha de Abreu. En un mercat persa, de Ketelbey ha estat la peça més aplaudida, doncs la Simfònica ha aconseguit transmetre el seu aire oriental, reconeixent els personatges representats per cadascuna de les melodies. L’OSV ha volgut acabar aquesta primera part amb dues composicions molt conegudes. Fiddle Faddle, del nord-americà Leroy Anderson, pertany a allò que es va anomenar música “clàssica-pop”. El seu compositor, molt prolífic, va començar escrivint música per a pel·lícules del cinema mut i després va triomfar especialment amb el tema La màquina, que tan magistralment va interpretar Jerry Lewis en el film Lío en los grandes almacenes.
La música de Brasil s’ha fet patent en el famós Tico Tico, escrita al 1917 i que ha suposat la primera participació del públic amb les mans mentre els integrants de la Simfònica s’aixecaven i ballaven al so de les seves notes.
La segona part ha tornat d’alguna manera a la tradició, als valsos vienesos i al romanticisme. No obstant això també ha significat el descobriment de la soprano Sara Blanch que amb la seva veu ha deixat el públic bocabadat; també un costat més còmic, com quan el director ha anunciat que s’havia deixat la partitura de la peça de Leroy Anderson, Sandpaper Ballet, i han estat els percussionistes els encarregats d’interpretar-la. Arthur Post ha hagut de córrer cap al tambor per acabar-la.
Però ha estat la soprano Sara Blanch l’encarregada de posar la màgia de la seva veu en aquesta segona part del concert. Si ja havia sorprès amb la interpretació de Mein Herr Marquis de Johann Strauss II, ha estat amb Song of Olympia, on representava a una nina mecànica, on ha captivat tothom. Cal fer un repàs a la seva biografia per adonar-nos que estem davant d’una gran artista. A destacar també la Polka 4G, d’un inexistent Ignatz Strauss, un gag on el mòbil té la seva importància.
La Simfònica ha desitjat a l’uníson un Feliç Any Nou per, seguidament, interpretar el Danubi Blau, el vals més encantador de tots, en paraules del director convidat Arthur Post. Els nombrosos i eufòrics aplaudiments han obligat l’orquestra a fer tres bisos, un arranjament de nadales americanes de Leroy Anderson, El noi de la mare, cantat delicadament per Sara Blanch i com no, la Marxa Radetzky, aquesta última amb sorpresa incorporada, doncs els acords de la peça de 1948 escrita per Johann Strauss (pare) es barrejaven amb la cançó de Village People Y.M.C.A.
Ha estat un gran espectacle que el públic, dempeus, ha volgut agrair amb forts aplaudiments. Fins a tres vegades ha hagut de sortir a l’escenari el director, Arthur Post, que, amb un gran somriure, mostrava la seva gratitud i amistat cap a l’auditori.
és cert va ser un concert molt alegre per tant moltes felicitats el director, què, si va ser idea seva el muntatge de les bromes és doble felicitació, i a tota la 0rquest, ah i per cert una felicitació espacial per el percusionista per la seva magistral direcció.