Edmon Colomer (Barcelona, 1951) dirigirà dijous l’Orquestra Simfònica del Vallès a l’Amfiteatre del Parc Catalunya, en un concert dins del Festival Observa. Considerat un dels directors europeus més respectats de la seva generació, va ser fundador i director titular i artístic de la Joven Orquesta Nacional de España entre 1983 i 1995.
Entre el 2002 i el 2005 ho va ser de l’OSV. L’any 2002, el Ministeri de Cultura francès el va nomenar “Chevalier dans l’ordre des palmes acadèmiques”, per la qualitat dels seus enregistraments i pel seu compromís amb l’educació musical.
Vostè va dirigir l’Orfeó de Sabadell i també va ser director titular de la Simfònica del Vallès en períodes diferents. Quins records guarda d’aquelles èpoques?
Estem parlant de fa molts anys i d’èpoques molt diferents. Els records són molts bons. A l’Orfeó perquè suposava una de les meves primeres experiències en el món coral i va ser molt intensa. Vam ser molt audaços en aquell moment, programant obres que no s’havien ofert al públic fins a aquell moment. Es va celebrar el 75è aniversari, vam fer concerts amb orquestra. En definitiva, hi va haver una activitat molt intensa i de molta qualitat. La Simfònica em va convidar a ser el director titular el 2002 i vaig estar tres temporades. Va ser un moment molt gratificant on l’orquestra s’expandia, ja que havia acabat d’acordar amb el Palau de la Música uns concerts regulars, que s’han anat reproduint al llarg dels anys. Va ser un moment dolç, obrint-la a compositors i produccions que no eren habituals en el món simfònic, mig teatralitzades.
En la seva biografia es fa esment del vessant més pedagògic de la seva feina. Què s’està fent arreu per tal d’apropar la música clàssica als més joves?
S’està fent molta feina. Hi ha molta gent, molts artistes implicats a molts nivells. Crec que s’ha anat construint al llarg dels anys, s’han anat plantant llavors. Hi havia una generació prèvia a la meva que ja havia fet molta feina i ara n’hi ha una de més jove que s’està prenent l’educació musical molt seriosament, tant en l’àmbit escolar com en l’extraescolar i no només amb alumnes sinó amb el públic en general. Totes les orquestres tenen programes de divulgació, fent concerts perquè la música arribi d’una forma entenedora i pedagògica a tots els públics i a mi em sembla que ens hem de felicitar de tot plegat.
Un dels moments més importants en la seva carrera va ser la creació de la Joven Orquesta Nacional de España al 1983. Quina ha estat l’evolució d’aquestes formacions joves a Espanya i a Catalunya?
Personalment, la JONE significava com una mena de programa de contribució a la formació del músic que havia de ser professional. No era una orquestra per a amateurs, sinó per a joves que haurien d’arribar a ser professionals i, per tant, s’havien de posar tots els mitjans que teníem a disposició nostra perquè la formació que havien rebut prèviament, quedés incrementada per la seva experiència en el pas per l’orquestra. Aquestes orquestres joves que s’han anat creant, si han seguit aquest model, crec que han estat útils. És cert que estem parlant de fa molts anys i, en aquelles èpoques la formació acabava en els centres educatius i, per tant, va significar una extensió molt important per als futurs músics. Ara sí, els centres de formació tenen la seva activitat simfònica i orquestral o de cambra i els alumnes tenen accés a la música de conjunt en totes les diverses manifestacions o modalitats.
Vostè ha fet enregistraments per a diferents ràdios i televisions del tot el món. Quines diferències troba en les percepcions sobre la música clàssica que es té a Europa i al Japó per exemple?
És difícil donar un veredicte o un diagnòstic que sigui ajustat a la realitat. Cada comunitat del món té la seva tradició i, per tant, incorpora d’una forma diferent aquella tradició que nosaltres hem rebut directament, perquè Europa és el bressol de la tradició de la música. Ha esmentat al Japó; allà ja fa molts anys que es van preocupar d’incorporar tota la informació que podia tenir en aquell moment a la seva vida acadèmica i cultural. Van crear orquestres que no tenien la mateixa tradició que aquí i avui dia es pot dir que el nivell de sensibilitat del públic i de preparació dels músics és altíssim, competitiu. De fet, està a un nivell tan alt, fins i tot a vegades més que l’europeu. I el mateix podria passar a l’altra banda de l’Atlàntic. A Amèrica ja porten també molts més anys de tradició, incorporant-ne l’europea. Podem dir que en un món globalitzat com el nostre, el públic, sigui d’on sigui, tingui la tradició que tingui, pot entendre i incorporar la música a la seva vida quotidiana.
És la primera vegada que la Simfònica actua al Parc Catalunya. Com es preparen per a un concert a l’aire lliure en un escenari gens habitual? Quines dificultats podem trobar-hi respecte a un concert en una sala?
Els concerts d’orquestra estan concebuts per una sala que reuneixi unes condicions acústiques òptimes, perquè el so natural es reprodueixi de la millor manera possible. Fer música a l’aire lliure és fer una mica una música contra natura. L’aire lliure convida a la dispersió del so i si aquest no és manipulat, amplificat, corre el risc que es perdi. L’amplificació del so és fonamental i, així i tot, no deixa de ser un artifici. No en sabem quin serà el resultat, però esperem que els tècnics de so treballin per reproduir el so natural de la millor manera possible.
En el concert de dijous també s’interpretarà el Cant Espiritual de Xavier Montsalvatge, al qual vostè conèixer personalment. Què en destacaria de la seva personalitat i de la seva obra?
Montsalvatge era un compositor molt eclèctic, que no va deixar mai la tonalitat, que havia rebut evidentment, en la seva pròpia formació, i que va intentar explorar uns elements tímbrics, harmònics, que d’alguna manera deien l’ullet a la politonalitat. Compositor també de petita forma, podem dir que és d’una excel·lència molt gran. Recordem les Cinc cançons negres, que han tingut un èxit mundial i que han cantat grans solistes. El Cant Espiritual que sentirem dijous n’és un exemple, una obra molt ben concebuda, molt homogènia, molt coherent des del punt de vista formal i sempre amb aquests tocs de sorpresa harmònics que tant el caracteritzaven.
Què conté la novena de Beethoven perquè sigui considerada una obra mestra de la història de la música?
Beethoven, com tots els grans pioners, els que han marcat un abans i un després, era un compositor que anava molt més enllà. El seu pensament anava molt més enllà dels recursos dels quals disposava. Quan parlo dels recursos parlo d’una mentalitat, una construcció de la música que ell havia rebut. La societat estava acostumada a un tipus de música, però ell s’inspirava en els seus ancestres més llunyans, en el bressol de la cultura europea que era Grècia. La cultura grega, amb tot el que significava, va ser una font d’inspiració molt gran per a ell. Els grecs explicaven les seves històries a través de reis, de déus, d’herois i l’únic element que humanitzava el seu discurs era el cor. El cor per a Beethoven va ser molt important i en el món simfònic purament instrumental faltava aquest element i ell, a través de la Novena Simfonia, també a través de la Missa Solemnis que ell havia compost feia poc temps, va trobar aquest element, aquest missatge que volia donar a la humanitat. Un home, un gran idealista, que buscava una comunió molt gran entre la naturalesa, el que és essencial, i el que era fruit de la imaginació.
