- La Novena de Beethoven sona perfecta a l’aire lliure.
- Els Cors i els solistes convidats, grans protagonistes.
D’èxit absolut es pot definir el concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès a l’amfiteatre del Parc Catalunya. Tot i que els núvols han impedit gaudir de la vista del massís de Montserrat just darrere de l’escenari i de la muntanya de la Mola a la dreta, com en altres ocasions, la Novena de Beethoven s’ha enlairat cap a les estrelles en un espectacle que s’ha omplert i que ha apaivagat tots els dubtes que hi havia referents a la qualitat del so.
Agosarat? Trencador? Voluntat de canvi? Experiment? Sigui el que sigui, l’aposta per portar un concert simfònic dins el Festival Observa ha estat un encert. El vespre, ha acompanyat també pel que fa a la temperatura, ideal a l’aire lliure. Part del públic que omplia tota la zona de seients comentava abans del concert si se sentiria bé, si l’acústica seria acceptable. El cert és que s’han superat totes les expectatives i el so ha estat extraordinari, de manera que podem imaginar un nou concert en la segona edició de l’Observa el 2023.
Per qüestions de logística, el públic sabadellenc no ha pogut escoltar una petita obra de Xavier Montsalvatge, el Cant Espiritual, una cantata per a cor mixt i orquestra d’un compositor segurament no massa divulgat i que, malgrat tot, és considerat un dels més importants del segle XX. Els assistents demà al Palau de la Música sí que podran fer-ho. Malgrat la seva admiració per Richard Strauss, s’autodefinia com “afrancesat”. Fauré i Debussy n’eren alguns dels seus models. Compositor versàtil, ja que va escriure des d’havaneres a càntics tradicionals i algunes incursions teatrals, Montsalvatge és difícilment catalogable, precisament perquè ja va ser únic des del primer moment, amb un llenguatge propi des de les seves primeres obres. Va conèixer personalment Manuel de Falla i Ígor Stravinski, dels quals va guardar sempre un record molt particular. Impressionat pel poema de Joan Maragall, Montsalvatge va voler retre-li homenatge amb aquesta peça d’evident patetisme i estructures harmòniques molt diferenciades.
Tot i aquesta petita retallada en el programa, el plat fort del concert de la Simfònica l’ha protagonitzat en exclusiva la Novena de Beethoven. Què es pot dir al segle XXI d’una de les obres mestres de la música clàssica, d’uns dels compositors més complets, més carismàtics de tots els temps? Declarada patrimoni de la humanitat l’any 2002, la Novena, la Coral, és capaç d’estimular emocions molt íntimes, especialment en el quart moviment que ha esdevingut un cant a l’entesa entre els humans. L’última simfonia escrita pel compositor alemany evidencia fins a quin punt estava Beethoven compromès amb els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat, molt per sobre de la deïficació dels individus. Per tot plegat, aquesta obra acaba amb la glorificació de l’Oda a l’alegria de Schiller.
El violinista Lluís Cabal, un habitual en obrir l’espectacle, ha explicat que cent vint-i-dos anys després, la Simfònica es disposava a repetir el mateix concert, amb la lletra del poema de Joan Maragall. Tot i que no ho ha dit, molts dels assistents també han recordat els deu anys d’aquell magnífic flashmob a la plaça Sant Roc on precisament sonava un fragment del quart moviment de la Novena de Beethoven i que porta ja més de noranta milions de visualitzacions a YouTube.
Tot i que la Novena segueix bàsicament els convencionalismes de l’època, Beethoven incorpora alguns canvis importants, desenvolupant transformacions rítmiques que trenquen amb l’equilibri preponderant en el classicisme.
El primer moviment sorgeix com del no-res, amb algun moment que podríem considerar violent, enèrgic i intens, mentre que el segon, contràriament al que feia normalment Beethoven, és un scherzo ple d’energia. El tercer moviment, dominat per un esperit líric, és l’avantsala del cèlebre quart moviment, considerat una obra en ella mateixa, tota una simfonia, i és un cant a la fraternitat universal. En tota l’obra dominen els contrastos i el dramatisme es barreja amb la vitalitat, la foscor amb la llum. La Simfònica i els Cors han sabut en tot moment transmetre aquestes emocions de la mà del director de l’orquestra, un Edmon Colomer compromès en l’èxit de la vetllada.
Cal destacar també el paper de la percussió, que Beethoven va introduir per primera vegada en la història de la simfonia. Està ben clar que el que pretenia era incrementar la potència emocional, la intensitat i l’expressivitat, la qual cosa ja es percep des del primer moviment, veient també més clarament els contrastos amb la delicadesa de les cordes. Els efectes, de la mà de la Simfònica, han estat veritablement impactants.
I cal novament recalcar el paper dels cors, de la veu i dels solistes que, representats pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, pel Cor de Cambra de la Diputació de Girona, pel Cor Maragall i per la soprano Ulrike Haller, la mezzosoprano Marga Cloquell, el tenor Antoni Lliteres i el baríton Elías Arranz han dignificat tot el concert. De fet, han aconseguit el que realment volia Beethoven, que la veu fos un instrument més de l’orquestra, aportant nous timbres i efectes a la composició i fent valdre la paraula poètica.
Com no podia ser d’una altra manera, el públic ha aplaudit dret i amb força la interpretació de músics i cantants que han saludat des de l’escenari acompanyats també del director del Cor de Cambra del Palau de la Música, Xavier Puig i de les directores Isabel Mantecón (del Cor de Cambra de la Diputació de Girona) i Sara Pujolràs (del Cor Maragall).
En definitiva, un vistiplau claríssim a un altre concert de la Simfònica en aquest marc incomparable que es recupera per a la ciutat com a nova seu d’esdeveniments musicals.
El pròxim dimarts, 14 de juny, a les 10 hores, al Teatre Principal, tindrà lloc la presentació de la temporada de concerts simfònics 2022-23 amb entrada lliure fins a completar l’aforament.
Foto portada: l’OSV al Festival Observa. Autor David B.
