La revolución sexual, Chicos malos o Nunca nadie pudo volar son tres clàssics dels últims anys i tots ells porten la veu de Guille Milkyway, el cantant de La Casa Azul. Aquest serà el següent grup a pujar a l’escenari del festival Observa (divendres a les 22 h) i en aquesta entrevista Milkyway, que en realitat es diu Guillem Vilella, explica com han viscut el primer quart de segle de la banda i què els ha caracteritzat durant aquests 25 anys.
La Casa Azul és un grup de música nascut el 1997 que fusiona diferents gèneres en un mateix repertori. El seu fundador, Guillem Vilella (més conegut com a Guille Milkyway), va emprendre aquest projecte ara fa 25 anys i a hores d’ara ja tenen cinc àlbums i un Goya a la butxaca. Ell és originari de Sant Cugat i aquest divendres actuarà al costat de casa, a Sabadell.
Inicialment, les primeres maquetes que van gravar estaven pensades per emetre-les a la ràdio. No va ser fins el 1999 que la banda va tocar en directe. Com recorda aquests inicis de La Casa Azul?
Bé, doncs mai a la vida (ni tan sols ara) ens hem plantejat què passaria (o què passarà) amb el grup. Sempre hem anat fent. Des del principi que vaig tenir tres coses molt clares: que volia viure amb aquest projecte i volia que m’acompanyés tota la vida; que volia que fos una mena de militància contra els prejudicis i clixés al voltant de la música, les estrelles, el business i tot plegat; i, després, volia que el focus estigués en les cançons.
La música ha d’estar per sobre de tot, també per sobre de l’autor i dels músics. S’acostuma a venerar les estrelles i jo volia posar l’atenció en la música. En les cançons.
Tot això de La Casa Azul va començar com un grup fals, de mentida, amb una mena de fantasia i de dibuixos animats, i després vam fer realitat a través de músics que tampoc existien. Era la militància de dir que tant s’hi val qui faci les cançons, sinó que el que importa és el que sents i el que transmets. Una de les coses de les quals em sento orgullós és que després de tants anys continuem militant amb els mateixos valors.
Al llarg d’aquests 25 anys de trajectòria, vostè diria que l’electrograma de la banda s’ha mantingut en uns nivells constants o bé que ha tingut pujades i baixades?
Hem anat de menys a més. Hem anat creixent a poc a poc i això és el que ens ha permès assumir tots els canvis de l’evolució. Hem anat assumint tot el que ens anava passant de manera molt natural perquè no hem tingut una fama que no ens pertocava. De fet, jo tinc la sensació que continuo fent el que feia fa 25 anys amb els meus amics. Sí que és veritat que ara funcionem de manera més professional, a diferents nivells, però l’essència és la mateixa. I si m’ho preguntes d’aquí a 20 anys, et diré que continuem igual!
Quant públic acostumen a tenir en concerts com el del festival Observa?
Depèn molt dels entorns i de la ciutat. Hem tocat a La Mercè del 2019, per exemple, on hi havia 50.000 persones i també en sales on sí que es nota que son més petites.
Depèn molt dels entorns, del moment, de la ciutat… Aquest any sí que hem intentat tocar a ciutats on no haguéssim tocat mai, com Sabadell. Serà el primer cop i, a més, és molt especial perquè la majoria som d’aquí el voltant. Molts dels músics son nascuts a Sabadell i bàsicament és això: és un any que hem volgut fer coses que encara no havíem fet mai per aprofitar aquest moment d’impàs.
I quina relació hi ha entre aquestes ulleres còsmiques que porten i el nom del grup?
Això és perquè el grup ha anat evolucionant. Nosaltres vam començar gairebé com una broma. Recordo que a principis del 2000, el grup encara era fals. Era com de mentida: jo estava a l’estudi i ens basàvem en dibuixos animats. Però va haver-hi un moment, al 2007-2008, amb el disc de La revolución sexual, que vam decidir posar punt i final a la fantasia del grup de dibuixos animats i presentar-ne una altra, que era aquesta.
Tot el tema de la part còsmica és perquè nosaltres creiem bastant en la part evasiva de l’art. Procurem mantenir aquesta realitat distorsionada que permet que el seguidor o el fan s’oblidi dels problemes del dia a dia. Almenys per una estona.
El nom de La Casa Azul vol dir moltes coses alhora. Per una banda, és el nom d’una cançó d’un grup petit que m’agradava molt quan era petit (i que encara m’agrada) i que alhora feia referència a la casa on vivia Freeda Kahlo i al voltant de la qual sempre hi ha hagut moltes llegendes. Té una mena de misteri a dins que ningú sap ben bé què hi ha dins de La Casa Azul. Tothom volia saber què passava allà, però ningú ho sabia del cert. Tampoc et pensis que li vaig donar massa voltes. Moltes vegades dius ‘PAM, ja ho tinc’ i, després, al cap del temps, ni tu mateix saps perquè li vas dir així al teu grup.
Divendres actuaran al Parc Catalunya. Què significa per vostè tocar a Sabadell, tan a prop de casa?
Home, doncs és una barreja entre responsabilitat i vergonya. Clar, et veurà gent a qui li expliques tot el que fas quan vas a tocar a Mèxic, quan vas aquí, quan vas allà… i ara els hauràs de demostrar que tot el que els hi has explicat és veritat i que respon a alguna cosa.
A mi em recorda una mica als inicis; quan anaves als teus amics i els deies que tocaves per aquí i que et vinguessin a veure. Et sents responsable perquè els has fet canviar els plans per veure’t a tu i ara a veure si estaran allà esperant que acabi.
És il·lusió, evidentment, però també una mica de vergonya per tocar davant la gent que veus en el teu dia a dia i que no té res a veure amb la música com a tal. El teu dia a dia estarà al concert, és una fusió entre les dues cares.
En alguns concerts també incorporen algunes versions d’altres grups, com ABBA, Jackson Five, Pedro Marín…
Sí, abans ho fèiem molt, però ara no ho fem gaire. Acostuma a ser una cosa molt fortuïta: a vegades estem fent una prova de so, provem el piano i toquem una cançó que ens agrada a tots. Però en els últims anys no ho hem fet gaire. És una cosa que va i ve.
De fet, la majoria de nosaltres et diria que una de les coses que ens mou a l’hora de tirar endavant el grup és que ens podem trobar els millors amics a la feina. Perquè La Casa Azul som el grup de millors amics. I, després, que considerem que la base del grup és escoltar i compartir música. I el que ens uneix és això: la música. “Hòstia, he escoltat això, he escoltat allò…”
L’any 2010 va guanyar un Goya a la millor cançó original: Yo también. S’ho hauria imaginat mai això?
No, i ara! Mai he esperat massa res i aquest n’és un exemple molt clar. Les coses que arriben son benvingudes. Em van contactar els directors d’aquesta pel·lícula, que tracta un tema que a vegades sembla farragós (l’amor i la sexualitat en les persones que tenen síndrome de down) i, en aquell moment, llegint el guió, vaig pensar que a mi m’agrada molt la rumba però que mai n’havia pogut fer amb La Casa Azul.
Sempre he pensat que tendim a fer metàfores complexes per parlar de l’amor, de l’enamorament, dels sentiments… i, d’alguna manera, vaig pensar que la rumba no ho fa tot això. En general, quan es tracta l’amor amb la rumba, les cançons son ultradirectes. No hi ha metàfora: va directe al gra i directe al cor.
És una cosa que va a l’essència, a la veritat, que connecta primer amb aquesta cosa de l’amor primerenc, més adolescent, i després amb la complexitat que construïm quan som grans per amagar-nos i no mostrar tot el que realment sentim. I vaig fer una rumba perquè em venia de gust, perquè volia parlar de l’amor de manera directa, clara i innocent, si vols. Vaig haver de convèncer als directors perquè, evidentment, no esperaven que els sortís amb una rumba; si em van contactar era per una altra cosa. I no sé com ni perquè vam guanyar aquell Goya.
La base de les seves cançons son la felicitat, l’amor, el desamor, l’amistat o la frustració… Son experiències pròpies?
Sí. Mira, jo mai he sabut fer-ho d’una altra manera. Jo parlo de mi, de la meva vida, de meu dia a dia i no he sabut fer-ho d’una altra manera. He intentat mirar a altres persones que expliquen històries alienes o de tercers, i fins i tot inventades, per poder tractar temes d’aquests; però no en sóc capaç. Només sé parlar de la meva vida personal i d’una manera molt sentida.
De vegades, això et pot exposar una mica, però jo considero que amb això hem tingut sort. Tenim els nostres seguidors, sí, però no els interessa la nostra vida. Si fos algú més conegut, parlar en primera persona podria tenir més riscos o t’exposaria més. Però a mi ningú em coneix i em funciona perquè el que em passa a la meva vida segur que també passa a la vida de molta gent.
Encara que no soni gaire glamurós dir-ho així, és una mena de terapia. Jo, de fet, vaig començar així: vaig començar el grup en un moment de la meva vida on estava molt fatal. I parlar d’això així va ser una fórmula semiterapèutica. I em continua passant, eh. Això continua sent el disparador de fer cançons.
Per acabar: més enllà de la gira d’enguany, tenen res pensat per celebrar el quart de segle de La Casa Azul?
Doncs, mira: no. Mai he sigut partidari d’aquest tipus de celebracions. Mai he tingut la necessitat, ni les ganes, de fer aquets tipus de coses. Ni pel grup de La Casa Azul, ni per mi mateix eh, com en les festes d’aniversari. Si depèn de mi, intentaré no fer aquestes coses. Però que no dic que no ho fem si així ho vol el grup eh!
Foto portada: Un concert de La Casa Azul. Autor: cedida.
