- La sarsuela d’Amadeu Vives exhaureix totes les entrades
- Un cant a la joventut que compleix cent anys
Gran ambient a la Faràndula dissabte per poder assistir a l’estrena de la sarsuela d’Amadeu Vives Doña Francisquita. Totes les entrades venudes, les de dissabte i les de diumenge, demostren que hi ha una quantitat gens negligible d’aficionats d’aquest gènere a la nostra ciutat. Tot i que fa dinou anys que Doña Francisquita es va estrenar a Sabadell, ho va ser per una companyia de fora. Per primera vegada, l’Orquestra Simfònica del Vallès emprèn un viatge amb aquesta “zarzuela grande”, un repte extraordinari que ha agradat al públic assistent.
Ple absolut a la Faràndula. Ganes de veure un muntatge que destacava per les veus de Ruth Terán, d’Enrique Ferrer, de Laura Vila, de Vicenç Esteve, de les sabadellenques Yolanda Valero i Laura Obradors, del Quim Cornet i de l’Enric Martínez-Castignani. I també del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, sempre omnipresent, sempre donant un suport indispensable per a l’èxit de qualsevol muntatge. Perquè, cal dir-ho, cada un dels personatges, cada una de les escenes, de les cançons, de les mirades, tot, absolutament tot, està calculat al mil·límetre, amb l’objectiu d’aconseguir una representació completament exitosa.
Doña Francisquita va d’amor, sigui aquest correspost o no. És, probablement, un dels èxits més apoteòsics de la història de la sarsuela, i així ho demostren els milers de representacions per tot Espanya. El compositor català Amadeu Vives va fer una adaptació lliure de la comèdia La discreta enamorada, de Lope de Vega que s’havia inspirat d’un dels contes recopilats en el Decamerón de Bocaccio. És una sarsuela gran, gairebé una òpera i on es reflecteix clarament l’ambient del Madrid castís i romàntic, també ple de vida, de bulla, d’alegria, de festa, d’amors, de corredisses sentimentals, on la joventut és la gran triomfadora. Estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923, a Sabadell ha vingut de la mà d’un equip artístic excepcional, Miquel Ortega com a director musical, Aaron Martín com a Assistent direcció d’escena i coreògraf, Rita Cosentino com a directora d’escena i Jordi Galobart com a encarregat del disseny d’escenografia.
Amb un argument esbojarrat, en el qual, Fernando (Enrique Ferrer), el protagonista, està enamorat d’Aurora (Laura Vila) i Francisquita estima Fernando sense que aquest ho sàpiga, es crea una dinàmica força còmica, tot i que també dramàtica, pel fet dels sentiments confrontats. Per la seva banda, Don Matías (un Enric Martínez-Castignani afectat d’un procés víric segons s’ha dit per megafonia, però que ha estat brillant), el pare de Fernando, demana la mà a Francisquita, però ella li retreu que Fernando flirteja amb ella sense oferir-li matrimoni.
La trama s’enreda de tal manera que, quan Fernando es declara finalment a Francisquita, ella l’acusa de tenir un altre amor, de l’Aurora. Francisquita, desesperada, busca aconseguir el consentiment de Don Matías i per això li fa creure que Fernando està enamorat de Francisca, la seva mare. Llavors, ell s’enfada pel fet de la diferència d’edat entre ells. Cardona (Vicenç Esteve, en una magnífica i molt aplaudida interpretació) el convenç i finalment, accepta la unió dels dos joves.
Al marge de la història, Doña Francisquita destaca per la música, per la genialitat d’Amadeu Vives en saber reflectir a la perfecció l’ànima de Madrid, mitjançant grans partitures líriques com La canción del ruiseñor, amb una interpretació memorable de la soprano Ruth Terán, o la romança Por el humo se sabe o el conegut fandango del Baile de Cuchilleros.
Impossible assenyalar aquí totes les interpretacions, però cal destacar-ne les de ritmes com el fandango No sabes niño del alma, o el duet de Francisquita i Fernando Le van a oír no sea usted imprudente o Escúchame, amb clares influències flamenques i que arriba al seu apogeu amb Escucha mi bien i Me gustas mujer.
Potser es podria dir que Donde va la alegria és una de les peces cabdals d’aquesta sarsuela, en un inici del tercer acte que esdevindrà espectacular amb una seguidilla, Aurorilla la Beltrana, un bolero, la Canción de Marabú, acabant amb un fandango instrumental. No era el final, ja que el tema Canto alegre de la juventud havia de sonar una altra vegada, amb aquella barreja de lirisme, de casticismo madrileño autèntic, on cal destacar les interpretacions de la Rondalla Ángel Sola, que, amb les seves bandúrries, els seus llaüts i la guitarra, han donat un aire més castís si cap a la sarsuela. I també espectacular el talent i la tècnica dels ballarins Pol Martínez, Judit Pérez, Alba Soto, Elisabet Romagosa, Guillermo Castillo i Kevin Donaire que, especialment en aquest tercer acte i castanyoles en mà, han transmès una màgia increïble. Un final apoteòsic que ha comportat els aplaudiments d’un públic que ja havia interromput en alguns moments el muntatge amb mostres de reconeixement als artistes.
En acabar, tots els responsables de cada una de les parts del muntatge han sortit a l’escenari per agrair les mostres de suport. Una gran interpretació, amb un escenari minimalista molt atractiu, grans veus, amor, desamor i humor a dojo. Un espectacle que serà difícil oblidar. La Temporada d’òpera a Sabadell tornarà el 21 de febrer amb l’obra de Puccini Manon Lescaut.
Fotos: Doña Francisquita, a la Faràndula, aquest dissabte. Autor: David Jiménez.
